Divendres vam saber què Pujol amagava des del 1980 una herència a l’estranger (l’enllaç és a l’article de l’Ara que signa Ferran Casas).
Des del 1980 i pel fet d’ostentar el càrrec i la responsabilitat de President de la Generalitat, Jordi Pujol i Soley rep el tractament de Molt Honorable Senyor. És un tractament què a mi m’agrada, especialment quan el comparo amb els tractaments espanyols d’Ilustrísimo Señor o Excelentísimo Señor, ja que el càrrec no converteix a qui l’exerceix en algú excel·lent ni ilustre. En canvi, si que exigeix què se li ofereixin honors, per la magistratura que representa.
Lamentablement, Jordi Pujol (pare) ha oblidat o menyspreat l’altra cara de la moneda. Aquesta posició l’obligava (i encara l’obliga) a ser molt honorable. No només en l’exercici del seu càrrec, sinó també en l’exercici permanent, durant tots els dies de l’any i a totes les hores del dia, de la seva responsabilitat.
Qui diu quants diners són prou per a finançar l’educació o la sanitat pública, o qui denuncia que el país no té prou recursos, no pot “no trobar el moment” de declarar un patrimoni i unes rendes a la hisenda pública. No és una qüestió política, ni legal: és d’ètica bàsica.
Ignoro les conseqüències polítiques i legals què es derivaran d’aquesta confessió massa tardana. Però ara mateix tinc dues certeses: la primera, què Convergència Democràtica de Catalunya necessita tallar tots els vincles amb el pujolisme i a més necessita fer-ho de manera molt visible. La segona, què a l’igual que li va passar a Helmut Köhl o a Richard Nixon, una gestió política discutible però inqüestionablement històrica ha quedat tacada i marcada de manera indefugible i inexcusable.
Un pèssim servei al país.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!