Tinc molta curiositat per veure quin perfil adoptarà a partir d’ara el Molt Honorable Senyor Artur Mas.

A casa nostra tenim una cultura política molt minsa. El verb que més es conjuga en la història política espanyola, i per tant en la més recent catalana, és manar. I un cop has manat, fer qualsevol cosa (manar menys, figurar, o ja no en parlem de treballar) diguem-ne que no està gaire ben vist. Com una mica de deshonra.

El que es considera a Espanya que ha de fer un ex és retirar-se completament de la vida pública: deixar de sortir a les notícies, cobrar la pensió i com a molt sortir a alguna tertúlia opinant com si fossis una bona persona de tota la vida que mai no ha trencat cap plat.

Clar que de pensions a cobrar n’hi ha un munt a Espanya, la garantida legalment i que paguem tots via impostos, els escons senatorials que no serveixen per a cap altra cosa, i moltes empreses molt importants que paguen generoses quantitats a qui té una agenda ben farcida de noms que contesten el telèfon. Però això és un altre tema.

El que vull dir és que a altres democràcies, i estic mirant al Regne Unit i a França, algú pot haver estat ministre o fins i tot primer ministre i després continuar a la política en un segon pla. Ningú no els menysté per ja no ser i haver perdut tant alta condició no vol dir que ja noserveixi per a res més.

El cas de Churchill és paradigmàtic. Va estar dues vegades políticament mort i dues vegades va imitar Llàtzer per a dirigir el seu país. Ara mateix Laurent Fabius és el canceller francès després d’haver estat Primer Ministre fa trenta anys i haver-se mantingut a la segona línia durant tot aquest temps. I ja veurem què acaba fent le grand Nicolas.

Per una banda, i ara parlo en general, no de Mas concretament, hi ha la pèrdua d’experiència i de matèria gris que porta la jubilació d’un polític que ha arribat al seu cim professional. Molt o poc, però sempre és un actiu.

Per altra, el seu protagonisme prop del nou rei qüestiona i pot incomodar qui ara ha de pilotar la nau. Recordeu, en un ordre de coses infinitament més banal, l’efecte que tenien els articles del Johan quan Van Gaal o Robson dirigien el Barça.

A Catalunya hem tingut de tot amb la Generalitat restaurada. Tarradellas i Montilla van jubilar-se; a Maragall el va vèncer la salut; i Pujol va continuar exercint de pare de la pàtria fins que va conferssar haver defraudat molt a Hisenda i moltíssim a molta gent que li va fer confiança. Va mantenir-se en un rol de cap moral del partit que no sé si Mas ara recorda amb agraïment o amb malfiança. A Espanya, Suárez va mantenir-se a la política mentre va poder; Calvo-Sotelo i Rodríguez Zapatero es van retirar; i Felipe i Aznar s’han aprofitat del càrrec anterior per a fer-se milionaris.

Salut i sort,
Ivan.