Un magnífic còmic d’aventures ambientat a l’edat de pedra.

Durant el paleolític mitjà, un homo neanderthalensis coix però molt hàbil com a fabricant d’estris de pedra ha d’avandonar el seu clan per a matar un bisó i poder enfrontar-se a una venjança. Aquest és l’argument de Neandertal, aventura en tres actes que va ser publicada originalment entre el 2007 i el 2011 i que Norma Editorial va publicar de forma integral (168 pàgines) el 2012 en mida reduïda.

L’argument recorda immediatament A la recerca del foc i El clan de l’ós de les cavernes. No m’he llegit cap de les dues novel·les i mantinc un magnífic record de la pel·lícula de Jean-Jacques Annaud.

Emmanuel Roudier signa tant el guió com el dibuix d’aquesta obra mestra del còmic franco-belga. Neandertal parteix d’un guió construit segons els cànons més clàssics i amb una precisió màxima, on el lector ho pot intuir tot però s’emporta un munt de sorpreses, i en el que la moralitat de col·laboració i ecologisme és tant realista com evident sense sense ser carrinclona ni feixuga.

Si el guió és extraordinari molta part de la culpa és dels personatges que Roudier defineix perfectament. Són personatges creïbles, amb motivacions senzilles i complexitats humanes, que responen de manera versemblant per a un lector del segle XXI i que tenen comportaments que convèncen els coneixedors del periode. A mi, de totes formes, em grinyolen una mica les llicències que pren en les relacions entre sexes i el llenguatge tant elaborat que fa servir Roudier. Hi ha un moment en que un personatge parla de “tendons”…

Un guió tant bo el presenta un dibuix sensacional. Les traçades d’Emmanuel Roudier són netes i contundents, amb un entintat que reforça el caràcter dels personatges i les seves actituds. L’art de Roudier arriba a l’excel·lència a l’ilustrar la fauna i els paissatges, en especial els boscos. Les pàgines de Neardental són plenes de seqüències sense diàleg (ni en cap cas textos explicatoris) on es pot sentir el brogit de la natura, en el doble sentit del verb.

L’altre aspecte en que el dibuix de Roudier és excel·lent és a l’hora de mostrar els sentiments dels personatges. Les expressions facials tenen normalment un posat ingenu, simple, transparent, tot i estar emmarcades en cares d’aparença primitiva. El contrast amb la sofisticació d’alguns diàlegs és, però, molt gran. I hi ha un tipus de cares que Roudier dibuixa sempre igual i de manera voluntàriament desagradable: els moribunds.

L’única faceta en que el dibuix no assoleix la nota més alta és en el moment de reflectir les escenes de combat o de cacera. Però en cap cas hi ha res que llasti Neandertal.

Adient si us agraden les històries romàntiques. Contraindicat si no us agraden les històries d’herois.

Salut i sort,
Ivan.