Que no!

La meva filla de tres anys entén perfectament la paraula no. Però de vegades, creu que si insisteix, jo desistiré. I és quan li acabo etzibant la frase del títol.

També passa a l’inrevés. En la meva ingenuitat, de vegades em penso que si li dic què no faci qualsevol cosa, ella deixarà de voler-ho fer. Més que ingenuitat és ignorància, i de la grossa. Mai no de deixes de voler res perquè algú altre et digui que no ho has de fer o que no ho pots tenir. Més aviat, és al contrari.

És molt desesperant fer servir les relacions amb un infant com a metàfora de la política al teu país, però sembla què és el que toca. Aquí no apareixerà cap mestre sinó què el Tribunal Constitucional ha dit la seva, i com si fossin els Súper-Tacañones de l’Un, dos, tres… Responda otra vez ens han comunicat la veritat legal revelada.

Però a diferència d’aquell concurs televisiu, aquí hi ha més recorregut. Hi ha molta gent molt movilitzada i encara molta més gent força emprenyada (amb uns i altres, compte) què no veig conformant-se amb el que digui cap tribunal. I molt menys un amb el prestigi i independència del Constitucional.

Quan us vaig dir que erem al mig joc no em creia que Rajoy i el seu tribunal constitucional arribessin fins a prohibir el procés participatiu. Tampoc no creia aleshores el que avui llegeixo que la Generalitat, directament o indirecta, ho tractaria de tirar endavant de qualsevol forma. Hem arribat, de manera ràpida i accelerada, a la fase d’enfrontament no armat. Ara és quan comencen a saltar peces del tauler i guanyen blanques o negres, ambdós bàndols carregats de raons per haver defensat fins el darrer moment l’ús de les vies legals per aconseguir els seus fins, presoners tots dos de les seves pròpies corrupcions i impulsats a un combat que tots dos haguessin preferit negociar discretament sota taula.

No serà ràpid, però sí molt intens. Apassionant.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Mig joc

Fa com vint anys que no jugo als escacs, però diria que ara mateix som, a Catalunya i políticament parlant, en aquell moment de la partida què resulta avorrit pels aficionats i apassionant pels experts.

En una partida d’escacs hi ha tres fases: apertura, mig joc i final.

L’apertura és divertida, perquè cada moviment de peces és clar en intenció, aporta escenaris nous i, com que les apertures estan catalogades, tenen nom i una història al darrera, permet molts comentaris didàctics pels no iniciats. En aquesta fase es decideix qui jugarà la resta de la partida des d’una millor posició.

El final, quan ja ha hagut un bon sacrifici de peces d’ambdós bàndols, és dramàtic i també permet jugar a veure les amenaces concretes a que es sotmeten els reis. Aquí es decideix si qui portava els triunfos acaba guanyant o l’altre aconsegueix taules.

En el mig joc, en canvi, hi ha un munt de peces it’has de trencar ben bé el cap per a poder veure la intenció del que acaba de moure una peça; i encara més per intuir la resposta de l’antagonista. Els moviments s’allarguen, perquè cadascun pren molt de temps de reflexió, el nombre de possibles escenaris augmenta de forma exponencial i els experts, què en saben un munt, no fan més que comentaris tebis i en temps condicional, què és allò que dius quan saps que tens tots els números per equivocar-te. Aquí és on es decideix quin dels dos bàndols pot guanyar la partida i quin es queda només amb opcions de defensar-se.

Doncs bé, hem superat l’apertura “volem saber què pensen els ciutadans i els ho volem consultar dins l’ordre constitucional”. I encara no hem arribat a la fase final d'”hem decidit per consens que marxem d’aquí”. Ara és quan calen nervis d’acer.

Per tant, deixeu-me dir unes quantes bajanades.

  1. He vist el President Mas amb un llenguatge gestual i una expressió oral, especialment al començament del seu discurs, dubitatiu i a la defensiva. És conscient què havia apostat el seu prestigi polític a la celebració d’un referèndum sota el nom de consulta i què ara intentarà servir a taula vi aigualit. “Tirem endavant” té molt d’arenga per enardir els quadres de la pròpia militància i poc de realisme polític.
  2. No crec què Mas vulgui que el 9 de novembre hagi cap mena de simulacre de votació. Fer-ho ara no té sentit. És repetir a gran escala allò que van fer a Arenys de Munt i després a molts altres municipis i que ja ha estat superat per tres mobilitzacions massives.
  3. Les úniques explicacions que li trobo són que vol poder dir que ha exhaurit qualsevol via legal per a consultar la voluntat dels catalans sobre aquest tema concret; i que vol provocar què el Gobierno de España també prohibeixi aquesta via. Però això només és allargar el mig joc; passi el que passi el 9N, no serà res decisiu.
  4. Missatge important nº1: el camí legal cap a la independència passa per unes eleccions que el món sencer entengui com a plebiscitàries. I a més les ha definit molt clarament com serien: llista unitària en favor de la independència i programa comú. La llista única és creuar el Rubicó, un pas que a CDC, UDC i ICV farà mal, perquè no tenen posicions homogènies sobre el tema independència.
  5. Però el programa també unitari és una decisió gairebé inassumible per ERC, ICV i la CUP, què defensen programes de govern què no tenen poc a veure amb el que ha estat fent Mas. A menys que el programa tingui un únic punt que sigui la proclamació d’independència i l’establiment de negociacions formals al respecte amb el Regne d’Espanya.
  6. Missatge important nº2: Mas també ha dit molt clarament què si el govern espanyol fa una oferta concreta, ell la sotmetrà a l’aprobació del poble de Catalunya. Ha dit que no creu que Rajoy mogui fitxa, i ha demanat Pedro Sánchez que digui en què consisteix la seva oferta de canvi constitucional i que aconsegueixi el suport del PP. Bé, ho ha dit amb el seu estil: ho ha deixat caure entre línies. Artur Mas no ha cremat les seves naus i continua deixant la via espanyola oberta.
  7. Missatge implícit nº3: cap gest sobre la seva pròpia responsabilitat en el trencament del consens. Les seves frases han estat sempre què algú altre s’havia separat del consens. En cap moment ha compartit amb els altres partits la responsabilitat.Lleig. Ell pot parlar com a President de la Generalitat, però tothom sap què també és el President de CDC. No només els gestos unitaris o de Rajoy compten; també els seus.
  8. I no ha dit en cap moment aquella mítica frase “si jo sóc un obstacle, m’apartaré”. Implícitament, es postula com a candidat a la presidència de la hipotètica llista unitària.
  9. Ha parlat de manera intencionadament poc clara. No ha aclarit quin suport legal té el nou format de la consulta; no ha plantejat un debat parlamentari; ha declarat què el que ara vol és escoltar els partits, i per tant dóna a entendre què no té cap iniciativa a dia d’avui per posar a la taula… i si la té, l’amaga. No només als seus adversaris polítics, també als ciutadans. Crec què això li costarà molts suports entre la població: el temps polític és de parlar clar i oferir honestedat a la gent.
  10. La meva opinió és què entre aquesta ambigüitat i el cas Pujol, CDC és a la vora de l’abisme. Un nou escàndol de corrupció, o una errada clara en l’acció de govern (vull dir de gestió, no del procés soberanista) i els veig a la vora de la desaparició pràctica del mapa polític. Serà molt interessant observar ara qui li ofereix ajuts (per aprovar els pressupostos, per tranquilitzar el procés, o per amagar vergonyes) i qui li farà una OPA hostil al seu electorat.
  11. Però de moment CiU no es trenca. Fins que no arribi una convocatòria electoral en la que caldrà mullar-se definitivament, Mas i Duran poden seguir amb l’ambigüitat del si però no. Igual què ICV. Una altra cosa és que els electors els votin o prefereixin opcions més clares.

En seguirem parlant.

Salut i sort,
Ivan.

PS: avui faria anys l’Hannah Arendt. Els de Google li han fet un doodle preciós.

Anàlisi política

Ja ho he dit d’altres vegades, els ninotaires són actualment els millors analistes polítics què tenim.

L’ibelchi ha justificat el seu no vot al seu bloc, recollint una sèrie de raons. Un fòrum públic on recollir raonaments semblants em sembla què seria un fòrum polític ben interessant. Malauradament, els comentaris a les notícies polítiques dels diaris digitals em desperten de la utopia.

Diumenge aniré a votar, conscient del moment històric, convençut dels principis que defenso, segur de la opció què votaré i absolutament desil·lusionat amb el futur. Malament anem.

Salut i sort,
Ivan.

Hem fet clic

Anit vaig sopar amb l’Enric, que també va ser un dels moltíssims. Ell és d’aquells que no es defineix com a independentista.

La independència estaria bé, tot i que a curt termini seria molt dura, però al final sortiriem guanyant, nosaltres i ells. Però de totes formes, el millor no seria pas la independència, sinò un bon acord, satisfactori per a totes dues parts, millor que l’actual.

La cita no és textual, però crec que sintetitza acuradament el que el meu amic volia expressar.

Li vaig respondre que el significat de la Diada és que Catalunya ha fet el clic mental. Els acords per a sortir del pas ja no valen. La política convergent de peix al cove, avenços concrets cap el federalisme en la versió socialista, s’ha anat a n’orris. El mateix Pujol ho va dir claríssimament: s’ha acabat fer la puta i la Ramoneta. Rotundament.

L’Enric defensava que el Mas pot tornar de la reunió amb el Rajoy amb un acord, diferent de la independència, que satisfaci la població catalana, probablement un bon pacte fiscal. Jo penso que la fallida de l’Estatut va carregar-se aquella època i aquell marc de negociacions polítiques, i que la manifestació de la Diada va expedir el certificat de defunció. I que l’Artur Mas intentarà sobreviure políticament i això el portarà, de cor o a contracor, a assumir posicions més properes a l’independentisme.

Però tot això no implica que arribin canvis properament, ni que siguin necessàriament en la direcció de la independència.

Salut i sort,
Ivan.