La meva filla de tres anys entén perfectament la paraula no. Però de vegades, creu que si insisteix, jo desistiré. I és quan li acabo etzibant la frase del títol.

També passa a l’inrevés. En la meva ingenuitat, de vegades em penso que si li dic què no faci qualsevol cosa, ella deixarà de voler-ho fer. Més que ingenuitat és ignorància, i de la grossa. Mai no de deixes de voler res perquè algú altre et digui que no ho has de fer o que no ho pots tenir. Més aviat, és al contrari.

És molt desesperant fer servir les relacions amb un infant com a metàfora de la política al teu país, però sembla què és el que toca. Aquí no apareixerà cap mestre sinó què el Tribunal Constitucional ha dit la seva, i com si fossin els Súper-Tacañones de l’Un, dos, tres… Responda otra vez ens han comunicat la veritat legal revelada.

Però a diferència d’aquell concurs televisiu, aquí hi ha més recorregut. Hi ha molta gent molt movilitzada i encara molta més gent força emprenyada (amb uns i altres, compte) què no veig conformant-se amb el que digui cap tribunal. I molt menys un amb el prestigi i independència del Constitucional.

Quan us vaig dir que erem al mig joc no em creia que Rajoy i el seu tribunal constitucional arribessin fins a prohibir el procés participatiu. Tampoc no creia aleshores el que avui llegeixo que la Generalitat, directament o indirecta, ho tractaria de tirar endavant de qualsevol forma. Hem arribat, de manera ràpida i accelerada, a la fase d’enfrontament no armat. Ara és quan comencen a saltar peces del tauler i guanyen blanques o negres, ambdós bàndols carregats de raons per haver defensat fins el darrer moment l’ús de les vies legals per aconseguir els seus fins, presoners tots dos de les seves pròpies corrupcions i impulsats a un combat que tots dos haguessin preferit negociar discretament sota taula.

No serà ràpid, però sí molt intens. Apassionant.

Salut i sort,
Ivan.