He localitzat via l’Enrique Dans un molt interessant debat de RTVE. Un Millenium, dirigit per Ramon Colom, sobre el tema de la pèrdua d’intimitat en els temps de les xarxes socials.
Intentaré aportar alguna pinzellada què no s’ha dit explícitament en el debat.
Primer, què la tecnologia permet fer coses que abans no es podia fer; o més sovint disminueix el cost o la dificultat de fer allò què abans no sortia a compte. En el temps de les càmeres analògiques ningú no li feia la foto al plat cada cop que anava de restaurant i després repartia còpies entre els seus coneguts.
La tecnologia tampoc no crea necessitats. Abans, els qui gaudeixen molt del menjar o dels restaurants el que feien era explicar-te verbalment allò que havien menjat i que tant els havia sorprès o agradat. Les necessitats que crea la tecnologia són més aviat de càrrega de bateries i de finançament de noves compres tecnològiques.
Per tant, el desplaçament en els límits del que es considera admissible explicar públicament, o publicar a internet, l’explico per dos factors: el primer, que ara és més fàcil (menys esforç, menys preu) i era només la dificultat, no la compartició, la que abans no era acceptable.
I el segon, el gran prestigi social que ha assolit el desprendres de capes d’intimitat o privacitat a canvi de poc o no res. Quan arriben els blocs, Facebook i LinkedIn, la societat ja està farta de veure per televisió o a les revistes de paper couxé gent explicant el molt que ha plorat perquè els ha abandonat la parella; fotografies sempre exclusives de personatges que només destaquen perquè apareixen a la premsa rosa explicant el que abans no s’explicava; i veient com la televisió primer i altres empreses després (discoteques, revistes, etc.) emplenen de bitllets les butxaques de gent disposada a exposar-se públicament fent quelcom que abans s’hagués considerat ridícul.
Acabo esmentant que la tecnologia permet però no obliga. Allò de si no ho has publicat a internet no ho has fet, no ha passat, no ha existit… Tot això t’ho diu la gent. Evidentment l’empresa que implementa alguna xarxa social t’estimula a fer-ho, perquè és el seu negoci, però la veritable pressió ve de l’entorn social i és exactament la mateixa pressió que patiem els adolescents de 14 anys de fa una pila d’anys, quan si no portaves unes botes camperes, un jersei Privata i no tenies un no-sé-què, no estaves a la page.
Els que som pares, hem d’aprendre com funcionen les xarxes socials (les informàtiques i les reals) perquè haurem d’ensenyar els nostres fills. I els que no, també, perquè som dins de xarxes socials i hi ha un món informàtic en que aquestes xarxes, volguem o no, parlaran de nosaltres i del nostre món.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!