Sense intimitat

He localitzat via l’Enrique Dans un molt interessant debat de RTVE. Un Millenium, dirigit per Ramon Colom, sobre el tema de la pèrdua d’intimitat en els temps de les xarxes socials.

Millenium: Sin intimidad

Intentaré aportar alguna pinzellada què no s’ha dit explícitament en el debat.

Primer, què la tecnologia permet fer coses que abans no es podia fer; o més sovint disminueix el cost o la dificultat de fer allò què abans no sortia a compte. En el temps de les càmeres analògiques ningú no li feia la foto al plat cada cop que anava de restaurant i després repartia còpies entre els seus coneguts.

La tecnologia tampoc no crea necessitats. Abans, els qui gaudeixen molt del menjar o dels restaurants el que feien era explicar-te verbalment allò que havien menjat i que tant els havia sorprès o agradat. Les necessitats que crea la tecnologia són més aviat de càrrega de bateries i de finançament de noves compres tecnològiques.

Per tant, el desplaçament en els límits del que es considera admissible explicar públicament, o publicar a internet, l’explico per dos factors: el primer, que ara és més fàcil (menys esforç, menys preu) i era només la dificultat, no la compartició, la que abans no era acceptable.

I el segon, el gran prestigi social que ha assolit el desprendres de capes d’intimitat o privacitat a canvi de poc o no res. Quan arriben els blocs, Facebook i LinkedIn, la societat ja està farta de veure per televisió o a les revistes de paper couxé gent explicant el molt que ha plorat perquè els ha abandonat la parella; fotografies sempre exclusives de personatges que només destaquen perquè apareixen a la premsa rosa explicant el que abans no s’explicava; i veient com la televisió primer i altres empreses després (discoteques, revistes, etc.) emplenen de bitllets les butxaques de gent disposada a exposar-se públicament fent quelcom que abans s’hagués considerat ridícul.

Acabo esmentant que la tecnologia permet però no obliga. Allò de si no ho has publicat a internet no ho has fet, no ha passat, no ha existit… Tot això t’ho diu la gent. Evidentment l’empresa que implementa alguna xarxa social t’estimula a fer-ho, perquè és el seu negoci, però la veritable pressió ve de l’entorn social i és exactament la mateixa pressió que patiem els adolescents de 14 anys de fa una pila d’anys, quan si no portaves unes botes camperes, un jersei Privata i no tenies un no-sé-què, no estaves a la page.

Els que som pares, hem d’aprendre com funcionen les xarxes socials (les informàtiques i les reals) perquè haurem d’ensenyar els nostres fills. I els que no, també, perquè som dins de xarxes socials i hi ha un món informàtic en que aquestes xarxes, volguem o no, parlaran de nosaltres i del nostre món.

Salut i sort,
Ivan.

10 respostes a «Sense intimitat»

  1. El post és de fa dies però últimament no et puc seguir el ritme de publicació (=_=)

    Em vaig quedar un pel estupefacte en la primera llegida. Escrius la tecnologia no crea necessitats i just al paràgraf següent de dir que permet fer coses que abans costaven més de fer o_o. Doncs mira, trobo que aquesta segona sentència contradiu la primera: qualsevol cosa que permet fer coses que abans no es podien fer o eren més difícils de fer crea noves necessitats.

    Allunyem-nos una mica de la tecnologia en la que estàs pensant. Fixem-nos, per exemple en els canvis en la mobilitat. Fa poc més de 100 anys, no gaire més, la mobilitat era molt més dificultosa que ara. Ni automoció, ni aviació i amb una navegació per mar limitada per la mena de motors disponibles. Doncs la majoria de gent no es movia a la vida del lloc on havia nascut i els qui ho feien perquè migraven ho feien de manera molt dificultosa. Què permet que algunes innovacions tecnològiques facin la mobilitat més senzilla? Doncs que la gent faci coses tant estranyes com anar a llocs diferents del lloc on viu per veure’ls o fer negocis. Viatjar i fer turisme. Fer turisme no és una necessitat? Potser no, però com que pots moure’t vius en llocs distints i més allunyats d’on treballes i aleshores necessites el cotxe o el transport que sigui en la teva vida quotidiana. I necessites transportar les mercaderies més lluny per arribar a nous mercats. I necessites

    Qualsevol innovació que et permet fer coses noves crea noves necessitats justament per permetre aprofitar aquestes noves possibilitats. És que l’argument el pots dur tant lluny com vulguis: la necessitat de menjar aliments cuinats la crea/permet la innovació tecnològica de la descoberta del foc. I tret que t’hagis tornat crudivegetarià aquestes darreres setmanes, suposo que cuinar els aliments si que ho deus trobar necessari 😉

    1. Un dels dos no s’expressa com vol; o potser és que el concepte de necessitat no el tenim molt clar.

      Seguint els teus mateixos exemples, les necessitats d’alimentar-se o de visitar llocs interessants no les han creades ni l’olla express ni el ferrocarril. Goethe, Marco Polo i l’Ibn Batuta ja es van fer un fart de viatjar per plaer molt abans que les comunicacions i el transport fossin fàcils i accessibles. Evidentment són personatges excepcionals, però la necessitat ja els havia empès a ells i a molts d’altres menys coneguts a fer uns determinats esforços.

      La tecnologia facilita aquests esforços.

      És més: és l’existència de les necessitats la que motiva les innovacions. Si no hagués la necessitat de viatjar, i no fossin durs els esforços per aconseguir-ho, ni els germans Wright ni Henry Ford s’haguessin dedicat com ho van fer a innovar en aquest camp.

      El que si passa és que canvien les condicions necessàries, els esforços, per aconseguir un objectiu. Quan Juli Cèsar i George Patton van invair les Gàlies (després anomenades França i més tard i temporalment ‘província del Reich dels Mil Anys), tots dos tenien la necessitat de desplaçar ingents quantitats de tropes, armar-les convenientment i alimentar-les adequadament. Cèsar només podia fer-ho entre la primavera i la tardor, perque ni les rutes eren transitables a l’hivern, ni podia alimentar les seves legions quan ja s’havia collit la collita. En canvi, gràcies a la tecnologia, Patton si que ho podia fer però, alas, resulta que ell necessitava proveir de benzina els seus tancs, en lloc de recollir ferratge pels cavalls. Ha canviat el condicionant, però no la necessitat. I de fet, la benzina la pots transportar també a l’hivern quan ja no hi ha cereals als camps. 😉

      La necessitat és alimentar-se. O gaudir d’un bon àpat. Però no ‘coure els aliments’. I si, entenc que per costum, per preferència o per comoditat moltes d’aquestes coses les veiem com a necessàries, però realment són només mitjans.

      De totes maneres, has fugit d’estudi. Estàvem parlant de comunicacions interpersonals, intimitat, privacitat i tot allò. Les necessitats que cobreix (per exemple) Facebook ja existien fa milers d’anys. I fins fa quatre dies la gent es dedicava a voltar per les àgores de cada època (la plaça, el carrer major, el bar, el passeig per on donen voltes les caleses, la mesquita…) per a relacionar-se, saber dels altres, i fer-se notar. Això és el que jo deia.

      1. Sembla un joc de paraules però no es pot parlar de necessitat sense introduir aquesta mena de debats.

        Per a que s’entengui. Les necessitats que cobreix Facebook no havien existit mai abans de Facebook. No són preexistents al mitjà. Són completament noves i no són ni tan sols similars a cap necessitat preexistent. Les necessitats introduïdes per noves possibilitats de comunicar-se no tenen cap relació amb que la gent s’hagi comunitat tota la vida. Suposant que això últim sigui una necessitat. Necessitar ‘treballar per viure’ no és la mateixa necessitat que ‘necessitar un cotxe per anar a la feina’ i tampoc no és la mateixa necessitat que ‘tenir mobilitat’.

        Igual com la necessitat d’alimentar-se no és la mateixa necessitat que la de menjar aliments cuinats, ni és la mateixa necessitat que la de fer els àpats un esdeveniment social, ni és la mateixa necessitat que cobrim anant a un restaurant a fer un extra. Cap d’aquestes necessitats és la mateixa necessitat. En un entorn real algú que menja aliments crus en mig del bosc no està satisfent les mateixes necessitats que algú que sopa celebrant un aniversari a ca la Ruscalleda llevat que retorcis el concepte de necessitat fins a fer-lo irreconeixible per la psicologia. Si pretens que ambdós responen a una mateixa necessitat primària d’alimentar-se… bé, això sí que és fugir d’estudi.

        Perquè ni Goethe, Marco Polo i l’Ibn Batuta necessitaven viatjar. Igual com jo no tenia cap necessitat de fer-me pintor i per això vaig triar una altra cosa per guanyar-me la vida. Marco Polo va triar una vida i una manera de dur-la a terme i es va crear la necessitat de viatjar. Va crear la seva necessitat de viatjar. Però ni ell ni ningú necessitaven viatjar ni ho ha necessitat ningú fins que les condicions de possibilitat ho han facilitat. Aleshores, quan ni les feines, ni les llars, ni els entreteniments són tots junts al costat en un pam de terreny, aleshores és quan no pots triar entre viatjar o no viatjar, aleshores tens necessitat de viatjar i és necessari. No pas abans.

        No és l’existència de necessitats la que crea les innovacions. És algú que es troba amb alguna cosa (involuntàriament) o bé algú que creu que cal alguna cosa. Però en la major part d’innovacions a les que pots recórrer, tothom al voltant d’aquest il·luminat creu que està com un llum per pensar que hi ha algú que pot necessitar allò.

        Un senyor inventa la impremta. La inventa entre d’altres coses per facilitar la difusió dels texts sagrats que feien de mal copiar. Qui creia que la impremta fos necessària? Els dipositaris del coneixement d’aleshores no. Els qui sabien llegir i escriure tampoc. Faria servei a partir d’aleshores? Sí, és clar. Però ningú necessitava el coneixement que va dur la impremta i molt poca gent el trobava a falta. Les necessitats de cultura creades per la impremta no són preexistents a la impremta. Les creen les possibilitats de la innovació. Que a penes ningú necessitava.

        Som animals amb molt poques necessitats preprogramades i no n’hi cap cap que la satisfem a pèl: venen totes embolcallades de condicions de possibilitat i requisits socials. Les nostres necessitats són de coses que no són necessàries.

        I plego, a partir d’aquí començaria amb la piràmide de les necessitats de Maslow i no cal.

      2. A veure si entenc el teu punt de vista. Pensem en les necessitats d’oci a la Jordi. Fa tres mil anys, la gent el que necessitava per distreure’s era escoltar llarguíssimes sagues explicades de forma oral, tipus l’Ilíada i l’Odissea. Però llavors va sortir un que va donar un parell d’espases a dos esclaus i la gent va passar a necessitar lluites de gladiadors i va deixar de necessitar escoltar històries de sexe i violència. Després van venir els poetes, que van portar a l’atur els gladiadors, fins que a l’edat mitjana van deixar de necessitar-se poetes perquè les justes de cavallers van demostrar que no feien falta; però llavors els maleïts trobadors van trobar que qui no feien punyetera falta eren els cavallers (i Cervantes ho va confirmar i deixar per escrit). Anys més tard, un tal Lumière que estava com un llum va passar d’allò més temps inventant quelcom que no feia falta però que, quan ho va enllestir, va ser com el big bang de les necessitats: vam deixar de necessitar (o vam passar a necessitar molt menys) altres coses i vam passar a necessitar una cosa que fins aleshores no existia. Curiosament, milions d’anys d’evolució de l’homo sapiens el van preparar per a apreciar el cinema, quelcom que no necessitaven els primats primitius. Etc.

        Explicat a la Ivan la necessitat de distraure’s, evadir-se, reflexionar, etc. és el que es manté constant. Les formes concretes van canviant, però no els hi dic necessitat, sinó recursos.

        La necessitat és disposar d’energia. La llenya, el carbó, el petroli o l’urani són recursos que permeten obtenir energia.

        Per cert, Guttemberg no volia imprimir Bíblies. Ell havia pensat (o li havien parlat d’una cosa que hi havia a l’Orient llunyà…) una manera probablement més ràpida d’imprimir llibres, i se li va acudir que una bona manera de guanyar diners era apostant un dineral contra uns copistes de Bíblies a veure qui en podia fer no-recordo-quantes en ics temps. Malauradament per ell, tot i que va guanyar la juguesca s’hi va arruinar, perquè per muntar el taller va haver de demanar préstecs astronòmics que no va poder tornar. I la imprenta (el taller, vull dir) va quedar en mans del financer, que ja havia posat un parent seu d’aprenent del negoci.

        La necessitat de finançar-se, i la de saber de negocis, també existien abans de Goldman Sachs i ESADE.

        Ei, i de la piràmide de Maslow pots parlar sempre que vulguis 😉

        Abraçada.

      3. No, no dec haver expressat prou clarament el meu punt de vista. Segur que en persona faríem més via. A veure si en plan indio me’n surto millor:

        1. En sentit hard ho existeix la necessitat d’oci. Ni existeix la necessitat d’evadir-se. No existeix la necessitat de finançar-se. No existeix la necessitat de viatjar. Ni la de llegir. Ni tan sols la d’explicar xafarderies. Ni la de tenir vida social. Cap d’aquestes coses és una necessitat. La major part de la humanitat durant la major part del temps no ha necessitat satisfer cap d’aquestes necessitats. Les necessitats serien altra mena de coses i s’expressen de diverses formes però cap de les anteriors és necessària.

        2. En un sentit soft pots interpretar que pràcticament qualsevol cosa és una necessitat. Necessites l’ascensor per pujar les escales perquè si no et canses. Necessites ulleres per veure-hi millor. Necessites comprar roba perquè la que tens es vella. Cap d’aquestes coses és una cosa de la que no en pots prescindir. Per això pretendre que quelcom és una necessitat té molt de joc de paraules. Per tant a partir d’ara miro de treure del mig el mot necessitat per mirar d’avançar.

        3. El moll de la qüestió és que assimiles per homonimia dues activitats distintes que sols tenen en comú el mot amb que es designen. Naturalitzes aquesta categorització assimilant-les a quelcom propi de la naturalesa humana. Ergo, com que a i b són la mateixa cosa, el que val per a val per b. El problema és que l’únic que en sentit estricte tenen en comú ambdues possibilitats és que des d’algun dels punts de vista disponibles pots categoritzar-les juntes. Però no són similars ni en la percepció social, la consideració externa, ni subjectivament (els interessats no acostumen a creure que estiguin fent el mateix) ni objectivament (no activen les mateixes zones de l’hemisferi en una resonància magnètica). La única cosa que tenen en comú és que tu com a observador les classifiques plegades des d’un dels punts de vista disponibles.

        Espero que ara s’entengui millor.

  2. Per a mi, quan els amics t’ataquen amb l’àlbum de tres-centes fotos del seu darrer viatge al Marroc, o quan l’estan penjant a un àlbum de fotos de Facebook, ho estan fent pel mateix motiu i estan cobrint les mateixes necessitats.

    I si, una cosa és alimenar-se estrictament, on només cobreixes la necessitat fisiològica, i una altra de diferent és anar al Bulli, on cobreiexes aquesta necessitat i alguna altra més.

    Però el què el suport informàtic a les xarxes socials cobreix no és res de nou. És només el què hi ha en els pobles petits, en els cercles socials compactes i el mateix què hi hauria a les grans ciutats si tinguessim una capacitat il·limitada de relacions.

    Essencialment, no fem res de nou a Facebook. Ara mateix tu i jo estem fent el mateix que feiem fa trenta anys a una cafeteria al carrer Robrenyo.

    Bon dia!

  3. Si és o no és la mateixa cosa és una qüestió empírica i no conceptual. Seguint la prova de l’ànec, si no és percebut socialment de la mateixa manera, no és viscut subjectivament de la mateixa manera i no deixa els mateixos rastres fisiològics és que no és la mateixa cosa, independentment de com ho conceptualitzi ningú.

    Sanjat el tema central que deia aquell, un altre dia, presencialment que si no és molt llarg, podríem parlar del que se’n podria anomenar efecte Flintstones. Aquesta idea de continuïtat entre pràctiques del passat i del present com a expressió de quelcom propi de la naturalesa humana. Que et fa veure-hi una necessitat constant en la història segons les teves paraules. El truc és a Flintstones. Com és la vida a la prehistòria? Doncs prenem l’Amèrica dels anys 50 i allí on hi ha mascotes posem dinosaures, on hi ha cotxes posem troncomòbils, les casetes unifamiliars són de pedra i així anar fent. Canvien les formes concretes seguint les teves paraules. Però és un artifici conceptual: agafar idees del present, projectar-les cap al passat allí on no existien o no tenien el mateix significat i, des del present, omplir-les de contingut amb coses velles. Encara que per als interessats ni tinguessin el mateix sentit, ni les conceptualitzessin de la mateixa manera.

    Com a pista, el concepte oci és del segle XIX.

    Bon dia igualment.

    1. No dubto que el terme ‘oci’ sigui del segle XX. Però aleshores, aquell moment en que els cavernícoles s’agrupaven al voltant del foc i s’explicaven històries de cacera; i les estones que ses majestats medievals escoltaven els trobadors; o l’estona que Tycho Brahe li dedicava a la seva afició astronòmica; o les hores que el públic estava dins el Globe Theater gaudint d’una obra de Shakespeare, els hem d’entendre com …?

      D’acord que no és exactament el mateix concepte ara que fa cent anys. Només cal mirar l’etimologia de “ocioso” en castellà. Però em costaria molt qualificar de forma diferent l’actitud d’algú davant un exemplar de l’Hola o el Lectures i de la senyora de casa bona del segle XVIII demanant-li a la minyona que s’explicava a l’hora de la bogada.

      1. La resta en viu, que si el que fem ara fos el mateix que fèiem fa trenta anys a una cafeteria al carrer Robrenyo jo no hagués tingut dos vespres de morros tipus ‘què fas davant de l’ordinador a aquestes hores l’hora de mirar la sèrie’. Què és una de les diferències entre comunicació presencial i comunicació asíncrona a distància però instantània (no seria escriure’s cartes com diguéssim, que escrius a qualsevol hora i contestes al cap de dies).

        Millor encara, ho discuteixes directament amb la Núria i jo m’ho estalvio i m’ho miro, a veure si la convences que són el mateix i així per variar adopto el paper d’espectador en aquest tema 🙂

  4. […] dos llibres excel·lents no els havia posat als primers esborranys d’aquesta llista, però debatent sobre innovacions he cregut que a algú li agradaria […]

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: