La llista pel Jordi

Com deien fa anys a la ràdio, responent una simpàtica petició, aquí teniu una llista de  llibres de no ficció que m’han tocat la fibra per una o altra raó.

  • El arte de la guerra, de Sun Tzu. Escrit fa dos mil cinc-cents anys, parla de temes totalment vigents i dóna consells encara aplicables. Un cop ho llegeixes, tot el què hi trobes és obvi i de sentit comú. La definició de clàssic.
  • Hitler, d’Ian Kershaw. Dues mil pàgines que intenten explicar la figura d’un grandíssim líder (primera lliçó: no menyspreis l’enemic) que va abocar el món a l’odi, la barbàrie i el desastre. No és un tractat sobre el nazisme, però explica ben clarament perquè i com va poder passar tot allò.
  • A Dragon Apparent, de Norman Lewis. No només els malparits, també les millors intencions porten la desgràcia arreu del món. Afortunadament, arreu del món també hi trobem el seny i la sensibilitat. Només hauriem de canviar la relació de forces… I un fascinant viatge per la Indoxina que ja no existeix.
  • Pity the Nation, de Robert Fisk. Lluita política a diversos nivells, lluita militar i conseqüències individuals per a moltíssima gent. La història recent del Líban dóna motius de reflexió per buidar moltes cafeteres. Hi ha també Sharon and my mother in law, de la Suad Amiry, pels qui preferiu una lectura molt més lleugera, però que no explora tant les causes com els efectes sobre la població civil.
  • Las cruzadas vistas por los árabes, de Aamin Malouf. Aquest és el llibre que necessiten llegir tots els que diuen allò de “els àrabs estan bojos”. Algun d’ells a la meva família… Aquest llibre exposa raons culturals i històriques profundes que expliquen perquè avui en dia passen coses com les dels llibres del punt anterior.
  • Tres tazas de té, de Greg Mortenson i David Oliver Relin. Una patada als collons de tots els fills de puta que us vulguin convèncer que amb el bonisme no es va enlloc. Si, sé què a més també hi ha molta bona gent que s’empassa el que diuen els cínics, però els perillosos són els fills de puta.
  • En què creuen els qui no creuen, diàleg epistolar entre Umberto Eco i el cardenal Carlo Maria Martini. Després de veure que els dolents acumulen poder i els bons només poden posar pedaços, què cal creure? Què és portar-se bé? Hi ha una manera correcta de comportar-se? Dues persones cultes i obertes intercanvien opinions molt bàsiques que haurien de permetre’ns posar-nos d’acord en com afrontar les coses realment complicades i importants de la vida.
  • Bonus tracks: Where Good Ideas Come From, de Steven Johnson, el nom ja us diu de què va; i Connected, de Nicholas Christakis & James Fowler, sobre les xarxes socials entre persones, abans i després que hagi suport informàtic per a establir, mantenir i canviar les relacions que persones i xarxes de persones mantenen entre si. Tot i ser dos llibres excel·lents no els havia posat als primers esborranys d’aquesta llista, però debatent sobre innovacions he cregut que a algú li agradaria llegir-els.

Adients per a gent que sap que té molt per millorar. Contraindicats per moments de cansament.

Salut i sort,
Ivan.

15 respostes a «La llista pel Jordi»

  1. Ai, et deus pensar que ho dic per dir això que debatre virtualment tendeix a crear-me problemes presencials que no tindria conversant presencialment. Sorry però obro un parèntesi fins al cap de setmana, que vaig anegat de feina i una cosa és frase pim pam i una altra molt distinta comentar bibliografia i contraposar-ne d’alternativa.

    1. Fes-t’ho com vulguis però després de la brasa que em vau donar tu i el francis black demanant llibres de no-ficció, el mínim que espero és que aporteu comentaris. I a ser possible, llistes pròpies.

      Abraçada!

  2. Mi lista puede ser que otro día me saliera otra,  pero estos han tenido su importancia.

    El mundo de ayer Stefan Zweig, Las memoria de Zweig explican toda una época de Europa.

    Francesc Pujols per ell mateix , de Artur Bladé i Desumvila. Son unas memorias conversación, las escribe Blade pero el personaje es Pujols, de Pujols he leído varias obras pero lo  que más me ha gusta  es esto que no escribió él. Principios siglo XX en  Barcelona, el ambiente de literario y de l’ateneu. 

    Notes disperses de Josep Pla. Son textos breves, habla de mil cosas, lo he leído muchas veces me gusta más que El Quadern Gris. Él quería que Notes disperses, Quader Gris y Notes per a Silvia se publicaran algún día en un volumen.

    El arte de la Fuga de Sergio Pitol, artículos, libro de viajes, critica literaria, biografía, todo en un libro.  La letra e de Monterroso. Diario. Manual del distraído de Alejandro Rossi, articulos entre lo narrativo y lo filosófico. Son tres libros siempre que leo mucho, constantemente.

    El gran libro de la Salsa Cesar Miguel Rondon, Oye como va, el mundo del jazz latino, José Arteaga. Dos guías pero escritos como ensayos narrativos, con mucha vida. Para mi han sido esenciales.

    El viajero más lento, Ensayos selectos, Dietario voluble.  Vila-Matas, artículos, diario  ensayos, en mi opinión es donde es mejor.

    Ensayos –  Montaigne, no lo he leído todo, pero lo leo mucho y me costo una pasta.

    Prosas apátridas, Ribéyro, son textos breves, reflexiones algunas mas metafísicas otras más cotidianas.
    …………

    Tu lista es interesante, me sorprende que casi nunca coincidamos en nada en tema gustos.¿Sigues siendo del Barça, no ?

    1. Ja va dir el gran MVM que pots canviar de nacionalitat o religió, però no d’equip de futbol.

      La teva llista em recorda dues biografies que potser encaixarien en els teus gustos: Un senyor de Barcelona, de Pla; i El descubrimiento de la lentitud, de Sven Nadolny. Aquest és sobre un oficial de la marina britànica, però és també una reflexió sobre com encarar la vida.

  3. Bones, ja torno a ser aquí.

    Per trossos, perquè si no això serà molt llarg i farà de mal gestionar. Comencem pel bonus track, l’afegit que no hi havia de ser, i així ens el trèiem de sobre.

    Té delicte que els únics llibres de la teva llista que he llegit siguin aquests dos. Té conya perquè interpreto que si els aportes és perquè trobes que aporten llum sobre algun punt de vista que has expressat i, és clar, si resulta que els tenim com a bagatge compartit la situació és curiosa. No li trauré punta al tema perquè ens allunyaria de les llistes de lectures però ja que has fet un afegit fora de llista per clarificar un altre post, jo faig igual i començo pel bonus track. Ara resultarà que tu també l’has llegit i la carambola ja serà completa ;-).

    El prisma del llenguatge de Guy Deutscher figura que no parla ni d’innovació ni de comunicació. Figura que parla de llengua. Però no ben bé, parla més aviat del grau en que els conceptes expressats en el llenguatge faciliten o condicionen interpretar el món. Saps allò que si l’alemany és adequat per al pensament? O que si els esquimals tenen no sé quantes paraules per al blanc? Doncs això.

    La història que per si sola justifica el llibre i que el travessa és la d’un primer ministre britànic del segle XIX apassionat i estudiós dels clàssics que després de haver emplenat crec recordar que tres toms saberuts sobre Homer va arribar a la conclusió que els antics grecs eren una mena de daltònics amb un problema visual que els incapacitava per a percebre els colors i per distingir, per exemple, el negre del blau. Descripcions riquíssimes on no es dóna cap importància al color. Un vocabulari referit al color de les coses pobre i gairebé absent. Evidentment a l’estudiós aquest el van tractar de pirat.

    Per què ve al cas això t’estaràs preguntant? La resposta ràpida és que el color blau no existia ni a l’antiga Grècia ni arreu. L’absència (tecnològica) de pigments per acolorir artificialment les coses creava una percepció de la realitat en que les coses no tenien color, no era un atribut de la realitat. No només no era mereixedor de ser esmentat sinó ni tan sols mereixedor de ser percebut. No és la paraula el que faltava. El que faltava era el concepte. L’aparició de pigments permet un èmfasi diferent sobre la realitat de les coses, una percepció del món distinta. Evidentment és un efecte secundari, no buscat per ningú. Els darrers pigments són els blaus i el blau és el darrer color en ser percebut en un sentit contemporari i en merèixer tenir nom. Després la gent mira enrere i troba evident que el blau existeix i absurd que la seva actual percepció de les coses sigui cultural, contemporània i històrica.

    Això amb una qüestió, el color, que considerem que és un atribut físic de la realitat.

    Amb el bonus track m’he excedit una mica. Demà i diumenge la llista, partida en trossos, per fer-la més digerible.

  4. Bé, no puc dir que no t’ho hagis currat. Continuu sense veure de quin color deien els antics grecs que són el cel i la mar, però més val que ho deixem còrrer perquè sinó començarem a donar voltes a nosaltres mateixos i serà un mareig.

    Espero la segona part. I mentre, ja he afegit l’article de Jotdown al Pocket.

    Abraçada.

  5. I ara sí anem per la llista.

    Secció I. No em crec res.

    Los tuneles de la menteno és un llibre important, l’autor no deixa de ser un professor del MIT al dia dels avenços en psicologia cognitiva i més o menys estupefacte que siguin tan desconeguts a Itàlia. De manera que en fa proselitisme. Feia no gaire que li havien donat el Nobel d’economia a Tversky i Kahneman i es tirava una mica dels cabells. Em va obrir la porta al món dels biaixos cognitius i no li podria pagar amb diners. No és un bestseller però aquest, per exemple, sí que ho és.

    Cosí germà de l’anterior seria Convencidos pero equivocados però no se centra tant en decisions ni en les dificultats per avaluar les situacions sinó en com es construeixen les creences quotidianes. El títol en anglès és molt més descriptiu: How We Know What Isn’t: The Fallibility of Human Reason in Everyday Life.
    De Thomas Gilovich

    El cisne negro és un d’aquells bestsellers durant mig any seguit a les llistes del NYT. Acabava de venir la crisi i s’havia de sentir allò que ningú no ho havia vist venir. Un tio d’història curiosa i refotudament brillant endreça coneixements de psicologia cognitiva (però no només) per explicar perquè els defectes del raonament humà fan invisibles en les nostres previsions els esdeveniments improbables. I mentrestant t’explica la seva vida, que val la pena.

    Dialéctica erística o el arte de tener razón expuesta en 38 estratagemas. És de Schopenhauer pero no es filosofia. L’home competia per una càtedra i no li van donar perquè, segons ell, no havien raonat adequadament la decisió. Li va fer tant ràbia que va fer un llibret, defensiu, exposant formes de fer trampes en una discussió per guanyar-la sense triomfar pel pes dels arguments. Una mena de guia per que no et facin gols.

    Fins aquí la secció primera. Fins al vespre

    1. No crec que trobi el temps per aprofitar la llista, però moltíssimes gràcies. I això que només anem per la primera part.
      Això si, no em resisteixo a compartir públicament com l’ha classificat automàticament el wordpress: spam.
      És clar, per l’abundància d’enllaços 🙂

      Salut i sort.

  6. Secció II. Contra el món del sentit comú

    Deixo de posar enllaços als autors, a veure si aquest cop no m’ho classifica com a spam ;-).

    Nacionalisme banal, de Michael Billig. El qui explica el nacionalisme dels Estats nacionals en el món acadèmic global. Diguem que havia un tipus de nacionalisme que transparentava a la gent que teoritzava el nacionalisme: el nacionalisme rutinari dels Estats nació establerts. No estava pensant en els nacionalismes no estatals, del Regne Unit estant trobava que només s’anomenava nacionalistes a l’extrema dreta i gent per l’estil. De manera que inventà el terme nacionalisme banal i teoritzà com es reprodueix la nació de manera quotidiana entre els, diguem-ne, no nacionalistes. Curiosament (o no) el llibre té traducció catalana però no ha estat mai traduït a l’espanyol.

    La mujer y la madre, d’Elisabeth Badinter. Una crítica a la ideologia de la maternitat intensiva de l’autora de ¿Existe el instinto maternal? Historia del amor maternal. Siglos XVII al XX. També altament recomanable però descatalogat. De la maternitat intensiva la Badinter en diu ideologia naturalista i al nostre país pots identificar als que hi creuen per coses com posar de volta i mitja el mètode Estivill. Una concepció de la maternitat a temps complet, abocada en l’altre, associada a un nombre d’obligacions inacabable i poc compatible amb cap altra cosa. Curiosament la Núria no l’havia llegit però un dia va parlar del tema al blog. Després d’haver-ne parlat va descobrir que hi havia una autora que n’havia fet un llibre i vaig poder fer allò de ‘sí, és aquest’.

    La distinción, de Bourdieu. És una obra clàssica i si no poses Bourdieu a la llista m’estaria traint a mi mateix. El subtítol (“Criterios y bases sociales del gusto”) tot just et permet intuir de què va, els condicionants socials dels gustos estètics i culturals (de productes culturals diguem-ne). És l’autor d’una bona part dels conceptes amb els que al meu entendre hauria d’estar familiaritzat qualsevol sociòleg de les nostres latituds (capital cultural, hàbitus, violència simbòlica,…) però difícilment el recomanaria a algú de fora del meu gremi: tenia l’emprenyadora creença que els conceptes complexos cal transmetre’ls de forma complexa, per no crear la impressió de simplicitat. I la veritat és que llegir-lo requereix voluntat al principi i agafar-li el truc. Un cop li agafes el truc ja fa baixada.

    El enigma cuántico. El secreto mejor guardado de la física contemporánea, de Fred Kuttner i Bruce Rosenblum. No, no és un llibre per al Sheldon. I no, no és una introducció a la física quàntica. És una introducció a la concepció del món que es deriva de la mecànica quàntica. Allò que fa que els que més en saben assumeixin que com més en saben menys l’entenen i que qüestiona les intuïcions sobre la realitat i la consciència. Fa de mal explicar però un títol alternatiu per al llibre potser podria ser La realitat física no existeix objectivament tal i com te la imagines però no li diguis a ningú perquè no s’ho creurà.

    I apa, ja només falta una secció. Demà. En algun moment.

    1. Tu posa tots els comentaris que vulguis, que jo t’aprovaré les aportacions (aquest tampoc no ha passat el filtre).

  7. Secció III. Sets, vuits, nous i cartes que no lliguen

    La tria de llibres d’aquesta secció és més arbitrària. Demà podria posar-ne de diferents i per tant podrien ser més però ho deixarem en quatre i així la llista total queda en tretze (12+1). Rotllo bíblic.

    La biografia de Fouché del Stefan Zweig. Sí, la gent sempre destaca més altres llibres del Zweig però dels que he llegit aquest és el que més em va fascinar. La biografia del servidor de l’estat que sobreviu la monarquia absolutista, la revolució i Napoleó. A punt de caure molts cops però sobrevivint al capdavall, sempre al servei de l’Estat i sempre intrigant. Molts voldrien tenir la seva traça filtrant dossiers de competidors polítics.

    Si es dolent t’ho recomano, del Steven Johnson. El de les good ideas. Segur que algun dia vaig esmentar-te aquest llibre. Contra la idea que la cultura de masses idiotitza planteja que és al contrari, que productes culturals com ara els videojocs o les sèries de televisió esdevenen cada cop més complexos i ens exigeixen un exercici mental cada cop més rigorós. I les nostres habilitats cognitives es desenvolupen com a reacció.

    Mala ciencia, de Ben Goldacre. És un periodista científic que té una columna a The Guardian i fa de martell d’heretges de les pseudociències, les campanyes sanitàries alarmistes, les collonades que es vesteixen de científiques i les empreses farmacèutiques. En el llibre es dedica a repasar coses com l’homeopatia, l’efecte placebo, les dietes rares, els antivacunes o els sanadors friquis. De resquitllentes també rep la falta de solvència científica dels mitjans i les trampes de la indústria farmacèutica. És un llibre que els va encantar als escèptics antimagufos però després en va fer un altre en que enlloc de ficar-se amb els magufos es ficava en exclusiva amb la indústria farmacèutica (Mala farma) evidenciant que l’ideal científic no s’assemblava gaire a les pràctiques industrials i aquest ja no els va agradar tant.

    D’això en parlaves tu, un dia.

    I finalment David y Goliat de Malcolm Gladwell. Trobo molt difícil de fer el que fa Gladwell: agafar estudis científics, lligar-los amb històries de gent poc coneguda i convertir-los en idees que val la pena madurar. I de pas permet conèixer la biografia de gent extraordinària que queda en els marges de la història. Articula els llibres en base a un gran tema central i desgrana històries que de vegades lliguem millor que d’altres entre sí i amb el tema central. En aquest cas la idea és si (de vegades) patir desavantatges es pot convertir en un avantatge. Dels llibres que ha fet n’hi ha de millors. Segur que The Tipping Point és un llibre molt més rodó. Però aquí vaig trobar la història de Wyatt Walker, el cap de l’equip de Martin Luther King i de la famosa foto que va catapultar el moviment dels drets civils. Com van anar a buscar la foto. I com la foto no significa el que sembla que significa. Perquè sembla que s’hi vegi la policia atacant els manifestants. I és la foto (buscada i provocada) d’un amic (negre) del cap de la policia (que no s’estava manifestant) colpejant amb el genoll el gos d’un policia. És una història sobre bons que no van amb el lliri a la mà.

    Apa, això és tot.

    1. Merci viermal, què és com a Suïssa agraeixen molt alguna cosa.

      I ara, una pregunta per a tu i pel francis black: i de ficció, què? No solteu cap novel·la ni recull de contes?

      També, tenint en compte el prop que tens la Núria m’esperava haver trobat cap poemari a la llista.

  8. De fa temps sóc lector d’assaig. Que no vol dir que no llegeixi ficció però sí que ficció és el que llegeixo quan no llegeixo assaig. M’és més difícil fer una llista de llibres, em surt més aviat una llista d’autors. Potser té a veure amb el que llegeixo, de fet en els darrers 10 anys la ficció que més he llegit és novel·la negra: Camilleri, Menkell, Dona Leon, Markakis, Jo Nesbo, Mari Jungstedt,… Paro aquí però podria seguir.

    Últimament s’hi ha afegit a aquest black team A Song of Ice and Fire però m’he aturat al començament de l’últim tom publicat per per no allunyar-me massa de la sèrie.

    He acabat intentant llegir més o menys per sistema els premis Goncourt des que la vaig encertar amb El sol dels Scorta però no he tingut la mateixa sort. Per cert, et va agradar?

    I l’Amélie Nothomb també la llegeixo per sistema, encara que mai li donaran el Goncourt. No li he llegit tot però res del que he llegit m’ha deixat d’agradar. Has llegit Cosmètica de l’enemic, posem per cas?

    De més enrere en el temps també la referència és més d’autors que de llibres, Chandler, Dick i Lovecraft sobretot.

    Potser si m’obliguessis a triar llibres sortirien aquests:
    L’enemic del poble d’Ibsen. El teatre valia oi?
    Un món feliç del Huxley
    Afirma Pereira de l’Antonio Tabucchi
    El diari d’Anna Frank
    Donde la ciudad cambia su nombre de Candel. Sí, aquest és personal.

    Més recents em va agradar El curiós incident del gos a mitjanit. Però de fet això també té relació amb l’assaig: hi veig novel·lat el que explica l’Oliver Sacks als seus llibres.

    I no, poesia zero. Jo sóc el que regala poesia però com a lector no m’ha fet mai ni fred ni calor. Em cau de les mans.

  9. Ai sí, si us plau. I La pell freda. Un oblit imperdonable.

  10. Melalcor de flavia company

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: