La MaryCarmen és una bona amiga que m’ha passat una d’aquelles cadenes tant engrescadores en que et demanen “diez lecturas que en algún momento de mi vida me han marcado”. Apa!

Entenc l’encàrrec com una llista de lectures que m’han impactat un munt, no pas com els déu llibres que em semblen millors o els que podria rellegir un cop i un altre. I a més, el que aquí deixo són lectures que ara recordo i que en aquest moment recordo que em van colpir més. La memòria i l’estat d’ànim ja sabeu que són gent de poc fiar.

A més, juguen els sentiments. És igual la mida de la llista que et diguin, sempre te’n recordaràs d’un o dos de més que et doldrà a l’ànima no posar-els. Com que això no és cap encàrrec oficial, no li dono més voltes i us confesso què el cor m’ha ballat amb coses com les que aquí apunto, ordenats més o menys per ordre de lectura.

• La isla del tesoro, de Robert L. Stevenson. De quan les caixes regalaven llibres per Sant Jordi. La primera novel·la, edició infantil és clar, que recordo haver llegit. Quince hombres sobre el cofre del muerto… Molts anys més tard, na Ursula K. LeGuin va aconseguir tornar-me a embruixar igual amb un gènere que jo sempre rebutjava, la fantasia, i la seva magnífica Tetralogia de Terramar.
• El corsario de hierro, amb guions de Víctor Mora i dibuix d’Ambrós és el primer còmic què em va enganxar. Si, és un autoplagi d’El capitán Trueno i de El Jabato, que també els vaig gaudir en el seu moment, però va arribar primer i encara recordo l’ànsia d’anar a comprar el següent Mortadelo per saber com continuava la seva aventura.
• Tuck, l’immortal pilot de la RAF, de Larry Forrester. Novel·la juvenil que explica la biografia d’un heroi verídic de la Segona Guerra Mundial, és la típica lectura que impressiona molt a un adolescent.
• Mirall trencat, de Mercè Rodoreda. La novel·la. Excepte un capítol que se’m va fer etern (Els nens) la primera de les tres vegades que l’he llegida, l’he gaudida com ben poques altres lectures. Una obra mestra de cap a peus.
• Oh, Jerusalén!, de Dominique Lapierre i Larry Collins. Ja era un devot seguidor dels articles de Tomás Alcoverro a La Vanguardia, i aquesta crònica de la guerra que va segellar el naixement d’Israel em va obrir els ulls a la complexitat dels conflictes i a l’edulcoració de la Història, tant per polítics com per periodistes.
• Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez. A partir d’una anècdota mínima surt un relat absolutament captivador. Anys més tard, L’amic retrobat de Fred Uhlman (recomanació de Paqui) va tenir el mateix efecte. Tots dos me’ls vaig crospir en un sol matí.
• La ciudad y los perros, de Mario Vargas Llosa. L’obra mestra que em va permetre conèixer el geni que més m’ha fet gaudir de la Literatura. Aquell dissabte el matí mon pare havia sortit i jo vaig poder ocupar la butaca i posar un disc (suposo que de Mike Oldfield) per acompanyar la lectura. En acabar un capítol, vaig dir (creia què per mi mateix) “Què bé que escriu aquest fill de puta!”. Res d’admiració: pura enveja. Ma mare, des de l’altra banda de casa, em va amenaçar amb rentar-me la boca amb sabó.
• Amors impossibles, de Josep Vicent Marqués. Contes minúsculs que són poesia pura. Paqui em va deixar la traducció al castellà i vaig passar anys fins que no vaig trobar l’original en català. Anys més tard un còmic encara més agredolç va constituir el revers de la mateixa moneda: Arrugas, de Paco Roca.
• He fet la llista només amb obres de ficció, però A Brave New World d’Aldous Huxley em va fer pensar que estava parlant del nostre futur proper. I quan vaig llegir Orwell vaig reconèixer el present.
• Pots llegir-te un munt de monografies de la biblioteca pública de SOS Racisme, però no hi ha res com Dins el darrer blau, de la Carme Riera, per a entendre el que suposen el racisme i el fanatisme. Més tard Delibes ens va regalar amb El hereje un cant a la tolerància que recomano a tothom.
• La ciudad de los prodigios de l’Eduardo Mendoza em va trencar moltes barreres mentals al respecte del que era una novel·la, molt més complexe que un conte llarguíssim i amb moltes més possibilitats de les que exploren el 90% de textos. Pantaleón y las visitadoras, de Mario Vargas Llosa, també però sense arribar tant lluny.

Salut i sort,
Ivan.