Una novel·la apassionant i serena sobre fets passats i tendències presents.

Miguel Delibes va escriure aquesta  novel·la en un moment en què ja s’intuien molts trets dels titulars actuals de la premsa, i el temps no ha fet més què augmentar la vigència d’una novel·la ambientada a la Castellà del segle XVI. Pretensions polítiques de poder omnímode, ús de la religió com a espantall i conflictes entre les elits locals i les del nord d’Europa apareixen a El hereje, però la novel·la no tracta sobre la Inquisició, la Reforma ni els comuneros. Això només és el paissatge en que Delibes presenta una història sobre intolerància religiosa.

De les cinc-centes pàgines què té El hereje, tranquilament quatre-centes estan dedicades a la descripció del seu protagonista. Descripció, perquè el què és substancial no són els fets què va narrant amb pols ferm i constant Delibes, sinó què el lector comprén íntimament la seva personalitat i el seu pensament, emocionalment innocent, religiosament devota, èticament sòlids. Un personatge què no faria mal a ningú.

D’aquesta manera aconsegueix Delibes què el lector tingui compassió per Cipriano Salcedo i s’indigni encara més amb la injustícia què es perpetra contra ell i alguns altres. Pensar diferent i compartir aquest pensament era intolerable aleshores, i alguns volen què torni a ser delicte i perseguit per la llei.

El hereje és també un homenatge confès a Valladolid i al seu esplendor durant l’època de l’imperi castellà. El retrat de l’època és vívid i complert, incloent la visió sobre la vida en l’entorn rural (immensament majoritari aleshores) i la recreació de les tècniques de caça de l’època, fruit de la passió cinegètica de l’autor. Però em crida l’atenció què Delibes manté en tot moment la narració des del punt de vista d’un protagonista únic, renunciant a construir un retaule molt més ric. No era aquesta la seva pretensió i hagués dispersat la seva atenció i la del lector de la implacable denúncia de la intolerància i la dictadura cultural.

Adient pels qui agradi contemplar amplis horitzonts. Contraindicada pels qui escolten Deu parlant-los només a ells.

Salut i sort,
Ivan.