Vaig anar a veure aquesta exposició, què em sóna què també ha passat per Barcelona.

I em va agradar moltíssim. Molt didàctica, explicant a través dels objectes l’evolució cultural i tecnològica de la Xina d’aquella època i gens pesada. L’argument de venda de l’exposició són les sis figures de l’exèrcit de terracota què exhibeixen, però hi ha moltes més coses interessants.

L’elaborat procés de construcció de l’exèrcit, personalitzat i alhora en sèrie, la tecnologia de construcció què combinava palaus de fusta i canonades molt avençades al seu temps, l’orfebreria exquisida i el procés de creació de l’imperi, culminat ràpidament per una dinastia efímera.

De l’exposició em queden vàries idees al cap. La primera, què un nen de 13 anys és capaç de muntar un imperi, o si més no de liderar la guerra què el forma. Avui en dia una persona de 13 anys al món desenvolupat està gairebé obligada a estudiar i prou, i a la resta i majoria del món abocada a l’explotació laboral o familiar.

La segona, què més de dos-cents anys abans de Crist ja havia sis regnes de dimensions que a Europa serien imperis, i què es van juntar per a formar el què després hem anomenat Xina. I què amb poques interrupcions dura des de llavors. Els ignorants i els embusters què diuen què viuen a un país amb tres mil anys d’història haurien d’aprendre una mica. I els què pensen què la única força de Xina és produir a baix preu, també.

Com a Barcelona, també vaig acabar fins els dallonses de tots els què necessiten passar-se mig hora a vint centímetres d’una peça de grans dimensions per a poder apreciar-la i de pas impedir què els altres la poguem veure alhora. Hi ha coses què són universals.

Salut i sort,
Ivan.