Arissa. L’ombra i el fotògraf (1922-1936)

Fins l’abril teniu temps de veure una exposició de fotografia més que interessant.

He tractat de fotografiar algunes de les fotos que més m’agradaven, però és clar, l’exposició no està dissenyada per a que la fotografiin, i jo no sóc cap artista precisament.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Antoni Arissa va treballar i dirigir la impremta familiar, i alhora, va conrear des de ben jove la seva afició per la fotografia. Quan va morir a vuitanta anys, la seva família no va saber què fer de totes les fotografies que havia fet l’avi i les va vendre als Encants Vells, què és com dir que les va abocar a les escombraries. Afortunadament, un grapat de casualitats ha facilitat la seva recuperació per part de la Fundación Telefónica, que és la que ha muntat aquesta exposició que ja es va poder veure a Photo España 2014.

Si la història de les imatges ja té el seu interès, el millor són les històries que suggerèixen les imatges en si. L’Antoni Arissa, autodidacta i curiós, va passar per vàries etapes que es poden identificar clarament a la mostra que s’exposa al CCCB.

Les seves primeres fotografies (l’Arissa sempre va treballar en blanc i negre) són de caire costumista i pictorialista, intenten plasmar escenes de paissatges i ambients, tal com sempre havia fet la pintura fins l’aparició de la fotografia. Mica en mica veiem com aquests primers retrats passen a ser més suggerents i les imatges que captura ens evoquen històries més complexes.

Antoni Arissa es va anar fent un nom als cercles fotogràfics de la Barcelona republicana i va fundar el seu propi cau i editar una revista, tot i que no va ser fotògraf professional més que per alguns encàrrecs publicitaris. La Guerra Civil va escombrar els cercles intel·lectuals on mantenia la seva afició i havia publicat la seva obra, i després d’acabada ja no va tornar a publicar més.

Aleshores apareix l’Arissa més agoserat. Retrata les seves filles d’una manera tant aparentment natural com complex és el seu resultat: magnètic, vibrant, ple de significat a partir d’imatges amb elements mínims. I desenvolupa un estil on les ombres assumeixen el protagonisme per sobre dels objectes i persones de les que parteixen. A una època on no es podia dir allò que es volia i el que es veia o s’escoltava no reflectia necessàriament la realitat, la fotografia d’Arissa afirmava la importància de tot el què hi havia ocult sota una aparença quotidiana i trobava el color on només es veien grisos.

Un descobriment aclaparador.

Aquesta exposició és adient per a obrir els ulls i buscar més enllà del paper. Contraindicada pels fanàtics de les acrobàcies tècniques.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Casagemas. L’artista sota el mite

Massa tard ho dic, però fins el 22 de febrer hi ha una bona exposició al MNAC.

Tocador. Pintura de Carles Casagemas en que retrata una noia amb un vestit de nit negre asseguda a una cadira al davant del seu tocador.

Fins ara, Carles Casagemas era un paràgraf dins de la biografia de Pablo Ruiz Picasso. Amb l’exposició Casagemas: L’artista sota el mite el MNAC intenta donar-li el relleu artístic que es mereix. Malauradament, els textos de l’exposició fan més èmfasi en la biografia de l’artista i la seva relació amb Picasso que no pas amb la seva importància artística.

Em sembla a mi què això és perquè si bé Carles Casagemas va ser un artista representatiu del seu moment, no es distingeix (jo no en sóc capaç) un tret distintiu en la seva obra respecte de les de Nonell i la resta d’artistes del seu moment. Fins i tot, alguns dels quadres ambientats a les tavernes recorden l’obra de Toulouse-Lautrec, no només per temàtica sinó també per estil.

L’exposició m’ha agradat força. Un munt de pintures fosques, ombrívoles, on s’ensuma més un ambient que no es veuen els personatges; tot i què la majoria tenen protagonistes definits. Moltes obres molt petites, on s’intueix més una pràctica i un procés d’aprenentatge cap a una maduresa escapçada per la passió i la desesperació, un altre exemple d’oportunitats malaguanyades.

Hi ha també una mostra de la seva poesia, però només la vaig llegir per sobre.

Adient per a estimular un diumenge d’hivern (obvi!). Contraindicada per a depressius.

Salut i sort,
Ivan.

Qin

Vaig anar a veure aquesta exposició, què em sóna què també ha passat per Barcelona.

I em va agradar moltíssim. Molt didàctica, explicant a través dels objectes l’evolució cultural i tecnològica de la Xina d’aquella època i gens pesada. L’argument de venda de l’exposició són les sis figures de l’exèrcit de terracota què exhibeixen, però hi ha moltes més coses interessants.

L’elaborat procés de construcció de l’exèrcit, personalitzat i alhora en sèrie, la tecnologia de construcció què combinava palaus de fusta i canonades molt avençades al seu temps, l’orfebreria exquisida i el procés de creació de l’imperi, culminat ràpidament per una dinastia efímera.

De l’exposició em queden vàries idees al cap. La primera, què un nen de 13 anys és capaç de muntar un imperi, o si més no de liderar la guerra què el forma. Avui en dia una persona de 13 anys al món desenvolupat està gairebé obligada a estudiar i prou, i a la resta i majoria del món abocada a l’explotació laboral o familiar.

La segona, què més de dos-cents anys abans de Crist ja havia sis regnes de dimensions que a Europa serien imperis, i què es van juntar per a formar el què després hem anomenat Xina. I què amb poques interrupcions dura des de llavors. Els ignorants i els embusters què diuen què viuen a un país amb tres mil anys d’història haurien d’aprendre una mica. I els què pensen què la única força de Xina és produir a baix preu, també.

Com a Barcelona, també vaig acabar fins els dallonses de tots els què necessiten passar-se mig hora a vint centímetres d’una peça de grans dimensions per a poder apreciar-la i de pas impedir què els altres la poguem veure alhora. Hi ha coses què són universals.

Salut i sort,
Ivan.

Abans del diluvi

Vaig acabar l’any visitant una exposició de les que paguen la pena.

Un munt de restes arqueològiques i alguns videos tracten d’explicar breument les civilitzacions sumèria i accàcia que van desenvolupar-se a l’antiga Mesopotàmia abans que els egipcis formessin el seu imperi i molt abans que els europeus aixequessin Stonehenge. Estem parlant de la invenció de l’escriptura, el dret, la ciutat i el primer comerç. Poca broma.

Les peces que s’exhibeixen impressionen. A banda de les típiques col·leccions d’objectes més o menys quotidians i joies podem veure objectes gairebé mítics com la llista dels reis de Mesopotàmia o l’Èpica de la Caiguda d’Uruk. I una cosa que em va sorprendre molt: l’escriptura de propietat d’una casa, gravada en un clau d’argila que s’afegia als fonaments de l’edifici. Poc pràctic per consultar-lo, però definitiu pels historiadors.

Us deixo unes fotos que vaig fer amb el mòbil per a que us feu una idea. Si us interessa mínimament la Història, no us perdeu Abans del diluvi. Mesopotàmia, 3500-2100 aC.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Salut i sort,
Ivan.