Casagemas. L’artista sota el mite

Massa tard ho dic, però fins el 22 de febrer hi ha una bona exposició al MNAC.

Tocador. Pintura de Carles Casagemas en que retrata una noia amb un vestit de nit negre asseguda a una cadira al davant del seu tocador.

Fins ara, Carles Casagemas era un paràgraf dins de la biografia de Pablo Ruiz Picasso. Amb l’exposició Casagemas: L’artista sota el mite el MNAC intenta donar-li el relleu artístic que es mereix. Malauradament, els textos de l’exposició fan més èmfasi en la biografia de l’artista i la seva relació amb Picasso que no pas amb la seva importància artística.

Em sembla a mi què això és perquè si bé Carles Casagemas va ser un artista representatiu del seu moment, no es distingeix (jo no en sóc capaç) un tret distintiu en la seva obra respecte de les de Nonell i la resta d’artistes del seu moment. Fins i tot, alguns dels quadres ambientats a les tavernes recorden l’obra de Toulouse-Lautrec, no només per temàtica sinó també per estil.

L’exposició m’ha agradat força. Un munt de pintures fosques, ombrívoles, on s’ensuma més un ambient que no es veuen els personatges; tot i què la majoria tenen protagonistes definits. Moltes obres molt petites, on s’intueix més una pràctica i un procés d’aprenentatge cap a una maduresa escapçada per la passió i la desesperació, un altre exemple d’oportunitats malaguanyades.

Hi ha també una mostra de la seva poesia, però només la vaig llegir per sobre.

Adient per a estimular un diumenge d’hivern (obvi!). Contraindicada per a depressius.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Ukiyo-e

Fins el 14 de setembre teniu temps de veure a La Pedrera una més que interessant exposició sobre art japonès.

Hokusai - La gran ona de Kanagawa

Tot i que La gran ona de Kanagawa d’Hokusai sigui potser l’estampa més coneguda de l’ukiyo-e, n’hi ha moltes més que també es presenten a La Pedrera, que són tant o més interessants i que tenen molt poc a veure temàticament.

Bàsicament el nom d’ukiyo-e es refereix a un conjunt de tècniques per a realitzar estampes sobre fusta de cirerer, un art que es va desenvolupar al Japó dels segles XVII i XVIII i que va fascinar els cercles artístics europeus del XIX, particularment gent com Van Gogh.

Són estampes delicades i de gran força visual. Amb molt poques linies i menys colors aconsegueixen expressar i transmetre sentiments amb gran intensitat. Tant se val si estem parlant de retrats, de paissatges o de la vida quotidiana. L’interès dels artistes i la moda va anar passant per diferents objectes d’atenció, potser els que aquí han esdevingut més tòpics és el de les estampes eròtiques i les imatges del mont Fuji, però paga la pena veure les altres sèries.

A internet podeu trobar un munt de websites dedicades a l’ukiyo-e. Per una brevíssima introducció al concepte, l’entrada de la wikipedia, ja va prou bé. Si preferiu empapar-vos de les imatges, us recomano aquesta galeria.

El que a mi m’atrau de l’ukiyo-e és la simplicitat del dibuix, la suavitat en la forma. Ni el dibuix ni els colors són agressius. El que em m’agrada és la rotunditat del missatge, el colpidor que arriba a ser la visió de les estampes. Quan veig l’ona d’Hokusai gairebé sento la força amb que impactarà més endavant; quan veig el Fujiyama a les seves estampes, respiro l’aire dels boscos japonesos. Contemplant les escenes de la vida quotidiana d’Hiroshige pots escoltar les seves converses i el soroll del seu treball.

I el que em resulta més fascinant és que els retrats són més aviat caricatures. Fixeu-vos a les cares. Pocs traços realistes, abundància d’estilització, corbes suaus impossibles a fisonomies reals. Però el resultat és un retrat: veus la persona que hi ha al davant. I entens com és. Semblant a les màscares del kabuki.

En comparació, la majoria d’estampes eròtiques, les trobo simplement correctes. Però tot i així, recomano que no us les perdeu.

Adient per a desconnectar durant una bona estona. Contraindicat si l’estiu us obliga a estar a l’aire lliure.

Salut i sort,
Ivan.

Modigliani

A Madrid s’ha pogut gaudir de la magnífica exposició Modigliani y su tiempo.

Amedeo Modigliani - Madame Zborowska

Amadeo Modigliani no només pintava. Era un artista. No em refereixo a que durant anys abandonés la pintura per a dedicar-se a l’esculptura. El que vull dir és que en la seva obra reconec allò que li demano a l’artista: una interpretació de la realitat que l’envolta, una suggerència a la reflexió, una evocació de sentiments.

Els seus quadres sintetitzen les formes i els colors, sense perdre ni la intensitat ni el matís, i ens aboquen a la contemplació de l’essència de les persones que va retratar i els paissatges que va visitar.

Encara avui, un món on vivim envoltats de fotografies, vídeos i photoshops, el seu pinzell traspua molt més erotisme i retrata millor la dona que té enfront que no molta fotografia pretesament real i molt més directa.

Hi ha una millor definició d’art?

Salut i sort,
Ivan.