Què es morin ja!

Segurament el rumor, tot i que ridícul, és cert: hi ha una competició oberta entre polítics per veure qui la diu més grossa.

M’entero per El País que al Japó hi ha un candidat clar a guanyador del premi a la bestiesa més bèstia. Com que les valoracions negatives són prou òbvies, tractem de trobar la part positiva de la notícia.

Gràcies a la llibertat d’expressió, aquest individu ha estat sincer i ens hem pogut assabentar dels plans neoliberals en matèria de pensions al Japó. Electors amb dret de vot allà, o aquí i que creguin que els polítics locals no són millors que els d’allà, quedin avisats.

Penso que la ocurrència d’aquest home la deuen compartir un munt de polítics i economistes. Deuen de debatre sobre la política i diverses matèries com qui juga als escacs o al Civilization, fixant-se només en com guanyar la guerra, la batalla, assolir la supremacia, corregir les perverses desviacions en les variables macroeconòmiques. Obliden que a diferència dels escacs, les peces de la política real patim quan ens colpegen, sagnem quan ens punxen, i ens ofenem quan ens insulten. Segurament perquè no han llegit Shakespeare, els molt ignorants. Els han donat un títol de patum universitari i es pensen que ho saben tot.

I hi ha un segon concepte que apareix entre línies, que podriem anomenar cost humà acceptable per a assolir el bé comú. D’això els polítics espanyols en saben molt. A la que dius alguna cosa que va en contra del que ells defensen, o que simplement no saben com respondre, de seguida invoquen l’interés general. Ni tant sols perden temps en construir un raonament lògic.

Avisats estem.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Ukiyo-e

Fins el 14 de setembre teniu temps de veure a La Pedrera una més que interessant exposició sobre art japonès.

Hokusai - La gran ona de Kanagawa

Tot i que La gran ona de Kanagawa d’Hokusai sigui potser l’estampa més coneguda de l’ukiyo-e, n’hi ha moltes més que també es presenten a La Pedrera, que són tant o més interessants i que tenen molt poc a veure temàticament.

Bàsicament el nom d’ukiyo-e es refereix a un conjunt de tècniques per a realitzar estampes sobre fusta de cirerer, un art que es va desenvolupar al Japó dels segles XVII i XVIII i que va fascinar els cercles artístics europeus del XIX, particularment gent com Van Gogh.

Són estampes delicades i de gran força visual. Amb molt poques linies i menys colors aconsegueixen expressar i transmetre sentiments amb gran intensitat. Tant se val si estem parlant de retrats, de paissatges o de la vida quotidiana. L’interès dels artistes i la moda va anar passant per diferents objectes d’atenció, potser els que aquí han esdevingut més tòpics és el de les estampes eròtiques i les imatges del mont Fuji, però paga la pena veure les altres sèries.

A internet podeu trobar un munt de websites dedicades a l’ukiyo-e. Per una brevíssima introducció al concepte, l’entrada de la wikipedia, ja va prou bé. Si preferiu empapar-vos de les imatges, us recomano aquesta galeria.

El que a mi m’atrau de l’ukiyo-e és la simplicitat del dibuix, la suavitat en la forma. Ni el dibuix ni els colors són agressius. El que em m’agrada és la rotunditat del missatge, el colpidor que arriba a ser la visió de les estampes. Quan veig l’ona d’Hokusai gairebé sento la força amb que impactarà més endavant; quan veig el Fujiyama a les seves estampes, respiro l’aire dels boscos japonesos. Contemplant les escenes de la vida quotidiana d’Hiroshige pots escoltar les seves converses i el soroll del seu treball.

I el que em resulta més fascinant és que els retrats són més aviat caricatures. Fixeu-vos a les cares. Pocs traços realistes, abundància d’estilització, corbes suaus impossibles a fisonomies reals. Però el resultat és un retrat: veus la persona que hi ha al davant. I entens com és. Semblant a les màscares del kabuki.

En comparació, la majoria d’estampes eròtiques, les trobo simplement correctes. Però tot i així, recomano que no us les perdeu.

Adient per a desconnectar durant una bona estona. Contraindicat si l’estiu us obliga a estar a l’aire lliure.

Salut i sort,
Ivan.

Tokyo és molt gran

Una de les dificultats que trobava quan martiritzava algú de vosaltres, via bloc o personalment, explicant les nostres vacances al Japó, era transmetre la sensació d’enormitat que tens quan voltes per Tokyo.

Afortunadament, Héctor García en el seu magnífic bloc Kirai.net publica una imatge satelital on es compara clarament la mida de Tokyo respecte les de Madrid i Barcelona.

Alló que diuen de la imatge i les mil paraules és totalment cert.

Salut i sort,

Barcelona sorollosa

De tornada a Barcelona, el primer que trobo a faltar és el silenci de Tòquio.

Heu llegit bé, he dit el silenci.

La petita ciutat on visc genera un nivell de decibelis qué és realment molest. Si no em creieu, proveu un dia de passejar una estona amb el iPod a un volum que no sigui el màxim. Pot ser proper al màxim, això si. Veureu que no hi ha manera d’escoltar cap cançó complerta sense que interfereixin obres, motocicletes, discoteques sobre quatre rodes, nens, senyores que en una vida anterior han estat peixateres, i senyors que no ho són perquè parlen a crits amb algú que és a l’altra banda del carrer.

En canvi, a la megàpolis asiàtica, vint-i-un cops més extensa i gairebé déu cops més poblada, el soroll es manté a un nivell raonable. Els sons que recordo de Tòquio són els corbs i els semàfors, com ja us vaig comentar.

Quina diferència hi ha? D’entrada, a Barcelona hi ha moltíssimes motocicletes. A Tòquio el que veus són moltíssimes bicicletes. Hi ha motos, però excepte les Harley Davidson no n’hem vist cap de sorollosa (no crec que moto chicharrilla tingui traducció al japonès). El trànsit és dens, però no arriba als nivells barcelonins. A més, es distribueix entre els carrers i la xarxa d’autovies que recorren la ciutat a alçada, de manera que el soroll s’escapa cap els núvols. I, molt important, quan hi ha una retenció els conductors que esperen no s’entretenen amb l’instrument musical del seu automòbil (el clàxon) sino que esperen estòicament (o, millor dit, amb paciència budista).

La gent no crida pel carrer. Ni parla amb un to de veu elevat. Això inclou també la canalla. Coincidir amb una excursió escolar i comprovar que les bromes i les empentes es realitzen a nivells acústics que aquí considerem d’oficina tranquila és un xoc cultural de primer ordre.

Hi ha també el tema dels mòbils. Ni t’enteres de les intimitats dels altres (barreres lingüístiques a banda) ni has de patir el seu mal gust a l’hora d’escollir la musiqueta que els notifica la trucada o el darrer SMS. Es que no us sé dir ni una sola musiqueta de mòbil que hagi escoltat!

En fi, que ara quan els de poble em diguin que a una gran ciutat no es pot viure pel soroll i l’estrés que provoca, els diré que el problema no és la ciutat, sinó els ciutadans.

Salut i sort,