Tokyo és molt gran

Una de les dificultats que trobava quan martiritzava algú de vosaltres, via bloc o personalment, explicant les nostres vacances al Japó, era transmetre la sensació d’enormitat que tens quan voltes per Tokyo.

Afortunadament, Héctor García en el seu magnífic bloc Kirai.net publica una imatge satelital on es compara clarament la mida de Tokyo respecte les de Madrid i Barcelona.

Alló que diuen de la imatge i les mil paraules és totalment cert.

Salut i sort,

Anuncis

Barcelona sorollosa

De tornada a Barcelona, el primer que trobo a faltar és el silenci de Tòquio.

Heu llegit bé, he dit el silenci.

La petita ciutat on visc genera un nivell de decibelis qué és realment molest. Si no em creieu, proveu un dia de passejar una estona amb el iPod a un volum que no sigui el màxim. Pot ser proper al màxim, això si. Veureu que no hi ha manera d’escoltar cap cançó complerta sense que interfereixin obres, motocicletes, discoteques sobre quatre rodes, nens, senyores que en una vida anterior han estat peixateres, i senyors que no ho són perquè parlen a crits amb algú que és a l’altra banda del carrer.

En canvi, a la megàpolis asiàtica, vint-i-un cops més extensa i gairebé déu cops més poblada, el soroll es manté a un nivell raonable. Els sons que recordo de Tòquio són els corbs i els semàfors, com ja us vaig comentar.

Quina diferència hi ha? D’entrada, a Barcelona hi ha moltíssimes motocicletes. A Tòquio el que veus són moltíssimes bicicletes. Hi ha motos, però excepte les Harley Davidson no n’hem vist cap de sorollosa (no crec que moto chicharrilla tingui traducció al japonès). El trànsit és dens, però no arriba als nivells barcelonins. A més, es distribueix entre els carrers i la xarxa d’autovies que recorren la ciutat a alçada, de manera que el soroll s’escapa cap els núvols. I, molt important, quan hi ha una retenció els conductors que esperen no s’entretenen amb l’instrument musical del seu automòbil (el clàxon) sino que esperen estòicament (o, millor dit, amb paciència budista).

La gent no crida pel carrer. Ni parla amb un to de veu elevat. Això inclou també la canalla. Coincidir amb una excursió escolar i comprovar que les bromes i les empentes es realitzen a nivells acústics que aquí considerem d’oficina tranquila és un xoc cultural de primer ordre.

Hi ha també el tema dels mòbils. Ni t’enteres de les intimitats dels altres (barreres lingüístiques a banda) ni has de patir el seu mal gust a l’hora d’escollir la musiqueta que els notifica la trucada o el darrer SMS. Es que no us sé dir ni una sola musiqueta de mòbil que hagi escoltat!

En fi, que ara quan els de poble em diguin que a una gran ciutat no es pot viure pel soroll i l’estrés que provoca, els diré que el problema no és la ciutat, sinó els ciutadans.

Salut i sort,

Penelope a Tokio

No, no és que Pe s’hagi escaquejat del rodatge del film de Woody Allen a Barcelona. Es que la l’hem vista uns quants cops per aqui.

El primer, a la portada d’una revista de moda.

El segon, a una enorme valla publicitària, acompanyada de sa germana Monica.

El tercer, al poster de Volver, penjat a un cèntric cinema, on l’estan projectant.

I el darrer, al veure en una megapantalla d’aquestes que hi ha a les cruïlles el trailer de Volver.

No deixa de ser curiós.

Salut i sort,

Tokyo, la nit

Us havia dit que ens extranyava no veure massa gent a Tokyo. Be, ja hem trobat les multituds.

Resulta que de dia s’amaguen, probablement en oficines, i surten de nit. Veus parelles d’amigues, colles d’amics, parelles agafades de la mà i grups d’homes tots vestits amb vestits negres i camisa blanca (l’uniforme de l’oficinista) que van a sopar i a prendre unes copes junts.

L’horari habitual d’oficina és de 9 a 5 o 6, però els oficinistes no tornen a casa fins a les 10.

Si de dia l’acumulació d’anuncis lluminosos és impactant, de nit és espectacular. No és estrany que ara posen pantalles gegantines de video: un luminós més de neó no destaca de cap manera.

Queda explicar el concepte multitud a Tokyo. Imagineu el Portal de l’Àngel el primer dissabte de rebaixes. Multipliqueu-ho per quatre i teniu una avinguda de Tokyo a les vuit del vespre. Però a Barcelona només hi ha un Portal de l’Àngel, aquí és un continu. Orientar-se dins l’estació de tren de Shibuya ja de per si es complicat, perquè és enorme i laberíntica, però si li afegeixes aquesta marea humana acabes pregant per trobar una sortida, la que sigui, i després orientar-te a l’aire lliure i donar les voltes que calguin fins trobar el carrer que buscaves.

Salut i sort,