Segurament el rumor, tot i que ridícul, és cert: hi ha una competició oberta entre polítics per veure qui la diu més grossa.

M’entero per El País que al Japó hi ha un candidat clar a guanyador del premi a la bestiesa més bèstia. Com que les valoracions negatives són prou òbvies, tractem de trobar la part positiva de la notícia.

Gràcies a la llibertat d’expressió, aquest individu ha estat sincer i ens hem pogut assabentar dels plans neoliberals en matèria de pensions al Japó. Electors amb dret de vot allà, o aquí i que creguin que els polítics locals no són millors que els d’allà, quedin avisats.

Penso que la ocurrència d’aquest home la deuen compartir un munt de polítics i economistes. Deuen de debatre sobre la política i diverses matèries com qui juga als escacs o al Civilization, fixant-se només en com guanyar la guerra, la batalla, assolir la supremacia, corregir les perverses desviacions en les variables macroeconòmiques. Obliden que a diferència dels escacs, les peces de la política real patim quan ens colpegen, sagnem quan ens punxen, i ens ofenem quan ens insulten. Segurament perquè no han llegit Shakespeare, els molt ignorants. Els han donat un títol de patum universitari i es pensen que ho saben tot.

I hi ha un segon concepte que apareix entre línies, que podriem anomenar cost humà acceptable per a assolir el bé comú. D’això els polítics espanyols en saben molt. A la que dius alguna cosa que va en contra del que ells defensen, o que simplement no saben com respondre, de seguida invoquen l’interés general. Ni tant sols perden temps en construir un raonament lògic.

Avisats estem.

Salut i sort,
Ivan.