Amb els cinc sentits

La olor que em quedarà d’aquest viatge es sense cap mena de dubte la que desprén el bambú de la que esta teixit el tatami. Es una olor que al cap de cinc minuts ja no distingeixes, pero que quan entres a una habitació des del carrer t’arriba com una baferada intensa i aromàtica.

El sabor del viatge sera el del te verd. Hem tastat dos tipus de te verd, un que no podem sofrir i un altre (oolong?) que té un gust com d’ametlles que és suau i està força bé. La cuina japonesa ofereix molts altres sabors, tots recomenables, i que tots podeu trobar a Barcelona. A casa nostra, el gust es el mateix, pero la factura es multiplica per tres.

La sensació tàctil del viatge es també la del tatami sota els peus, caminant descalç. Deixo com a finalista el metro de Tokyo en hora punta, perque la sensació no es només de tacte.

Els sons que em recordaran Japó o que recordaré d’aquest país. Medalla de bronze per la musiqueta que acompanya el temps de verd dels semafors. [Queda pendent un article sobre l’atenció als discapacitats en aquest pais.] Medalla de plata pel piular dels corbs, tant habituals a Tokyo i Kyoto. I primer premi per l’atronadora agressió acústica que rebeu quan passeu pel davant d’un Pachinko, especialment si la porta es oberta. Si entreu dins aleshores ja deixeu de sentir res: tot el vostre cap es soroll.

Finalment, el més dificil, les visions més destacades del viatge. Deixo pendent un altre article sobre fotos que no hem pogut fer, que com sempre sén les millors. Tokyo de nit ofereix almenys dues imatges imborrables: la vista des de dalt d’un dels seus gratacels, contemplant tot el món de llums al voltant, i la miríada de neons i pantalles gegants que fan que puguis passejar a plena llum del dia encara que sigui negra nit. Imborrable també la imatge del metro o el tren, a qualsevol hora del dia, amb tot de gent dormint, o la mateixa gent dormint dempeus a l’andana mentre esta esperant que arribi el proper tren. Geishes, nenes d`escola, nens petits, temples, boscos, parcs japonesos … un munt d`imatges que es queden a la retina.

Pero la millor la vam tenir anant en tren, de Takayama a Kyoto. Passavem per sobre un riu de color maragda, cobert per una poètica boira baixa i envoltat de boscos altíssims i atapeits. Impossible de descriure la impressio que em va produir.

Salut i sort,

Anuncis

Jazz

Tots teniu al cap la mena de música que es pot escoltar a tot el món occidental.

A la Índia, però, costa molt poder escoltar Madonna o U2, perquè a tot arreu posen música índia, ja sigui tradicional, ja siguin melodies de les de Bollywood.

El mateix passa a països àrabs com Síria i Jordània, o d’Indoxina (Cambodja) on els primers dies trobes fascinant la música autóctona i al tornar a casa pregues per escoltar encara que sigui el David Bisbal.

En aquest sentit, el país mes civilitzat que he trobat es el Liban: tant pots escoltar la musica àrab (pop o tradicional) com la occidental.

Al Japó … hem de separar dues situacions. Els llocs com bars, pachinkos, centres comercials, etc., posen música occidental, ja sigui interpretada per gent que tothom coneix o per les estrelles del pop japonès.

En canvi, a tots els llocs on algú pot estar buscant un moment de tranquilitat, alli posen jazz. Això inclou restaurants, cafeteries, ciber-cafès, la sala d’estar dels ryokan … un munt de llocs.

Música tradicional japonesa? Només l’hem sentida al fil musical de l’estacio de tren de Kyoto, i amb tres minuts ja en tinc més que prou. Pel que llegeixo, aquí tenen més afició a la música clàssica europea.

I, de fet, els turistes que visiten casa nostra tampoc no ho tenen tant fàcil per escoltar sardanes o l’Enric Granados, oi?

Salut i sort,

Paraigües

Ja  he comentat que això de la pluja al Japó és el pa nostre de cada dia. No és pas estrany que els paraigües siguin un accesori del més habitual.

A diferència de casa nostra, aquí els senyors no porten majoritàriament paraigües negres. Els porten de qualsevol color, tot i que el blanc i el transparent (fets de plàstic) són els més habituals.

Les senyores porten paraigües més divertits, amb estampats, colors més vius i combinacions més agoserades. Avui mateix hem vist un modelo faralaes, topos blancs sobre fons vermell i amb una vora de roba blanca. Espectacular.

En un pais on la netedat es la norma esencial de convivència, què fas amb un paraigua moll quan entres a una botiga, bar o supermercat? El deixes a la porta. Al davant de cada establiment veus uns recipients on pots deixar el teu paraigua mentre ets dins i, quant surts, el reculls.

Els que hi ha a l’entrada dels museus són del tipus locker: a canvi d’una moneda que després recuperes, el pots deixar tancat amb clau. Els altres són del tipus cistell. I pel que sembla ningú no s’emporta el paraigua d’altri.

I en els grans magatzems, on entra tanta gent i caldrien uns paraigüeros gegantins? Allà hi ha dispensadors de bosses de plàstic, que s’adapten al paraigua i recullen tota l’aigua que va gotejant. Quan tornes a sortir al carrer, llences la bossa a la paperera que trobes al costat de la porta.

Japó és un país eminentment amable, pràctic i molt net. Tota la resta d’adjectius van al darrera.

Salut i sort,

Plou

Durant la primavera, a Barcelona, la pregunta és si avui plourà o no.

A Gal·les, durant tot l’any, aquesta pregunta no té sentit. És clar que plourà! El què cal saber és quants cops ho farà i a quines hores.

Cap d’ambdues preguntes té sentit durant el mes de juliol al Japó. El que cal saber és durant quants dies seguits estarà plovent a tot el país. Portem una setmana i podem comptar amb els dits d’una mà les estones no assolellades, simplement amb núvols pero sense descarregar, que ha hagut.

Bé, nosaltres només hem estat dues setmanes i potser no és una mostra prou significativa. Especialment perquè mentre érem a Kyoto ens va afectar la cua d’un tifó, el que va provocar inundacions a Okinawa. Pero pel verd que es el país i el ben muntat que esta el tema dels paraigües (ara us explicaré), sembla que aquest és un país molt plujós.

En el País del Sol Naixent, el Sol també s’agafa vacances.

Salut i sort,