La llista per la MaryCarmen

La MaryCarmen és una bona amiga que m’ha passat una d’aquelles cadenes tant engrescadores en que et demanen “diez lecturas que en algún momento de mi vida me han marcado”. Apa!

Entenc l’encàrrec com una llista de lectures que m’han impactat un munt, no pas com els déu llibres que em semblen millors o els que podria rellegir un cop i un altre. I a més, el que aquí deixo són lectures que ara recordo i que en aquest moment recordo que em van colpir més. La memòria i l’estat d’ànim ja sabeu que són gent de poc fiar.

A més, juguen els sentiments. És igual la mida de la llista que et diguin, sempre te’n recordaràs d’un o dos de més que et doldrà a l’ànima no posar-els. Com que això no és cap encàrrec oficial, no li dono més voltes i us confesso què el cor m’ha ballat amb coses com les que aquí apunto, ordenats més o menys per ordre de lectura.

  • La isla del tesoro, de Robert L. Stevenson. De quan les caixes regalaven llibres per Sant Jordi. La primera novel·la, edició infantil és clar, que recordo haver llegit. Quince hombres sobre el cofre del muerto… Molts anys més tard, na Ursula K. LeGuin va aconseguir tornar-me a embruixar igual amb un gènere que jo sempre rebutjava, la fantasia, i la seva magnífica Tetralogia de Terramar.
  • El corsario de hierro, amb guions de Víctor Mora i dibuix d’Ambrós és el primer còmic què em va enganxar. Si, és un autoplagi d’El capitán Trueno i de El Jabato, que també els vaig gaudir en el seu moment, però va arribar primer i encara recordo l’ànsia d’anar a comprar el següent Mortadelo per saber com continuava la seva aventura.
  • Tuck, l’immortal pilot de la RAF, de Larry Forrester. Novel·la juvenil que explica la biografia d’un heroi verídic de la Segona Guerra Mundial, és la típica lectura que impressiona molt a un adolescent.
  • Mirall trencat, de Mercè Rodoreda. La novel·la. Excepte un capítol que se’m va fer etern (Els nens) la primera de les tres vegades que l’he llegida, l’he gaudida com ben poques altres lectures. Una obra mestra de cap a peus.
  • Oh, Jerusalén!, de Dominique Lapierre i Larry Collins. Ja era un devot seguidor dels articles de Tomás Alcoverro a La Vanguardia, i aquesta crònica de la guerra que va segellar el naixement d’Israel em va obrir els ulls a la complexitat dels conflictes i a l’edulcoració de la Història, tant per polítics com per periodistes.
  • Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez. A partir d’una anècdota mínima surt un relat absolutament captivador. Anys més tard, L’amic retrobat de Fred Uhlman (recomanació de Paqui) va tenir el mateix efecte. Tots dos me’ls vaig crospir en un sol matí.
  • La ciudad y los perros, de Mario Vargas Llosa. L’obra mestra que em va permetre conèixer el geni que més m’ha fet gaudir de la Literatura. Aquell dissabte el matí mon pare havia sortit i jo vaig poder ocupar la butaca i posar un disc (suposo que de Mike Oldfield) per acompanyar la lectura. En acabar un capítol, vaig dir (creia què per mi mateix) “Què bé que escriu aquest fill de puta!”. Res d’admiració: pura enveja. Ma mare, des de l’altra banda de casa, em va amenaçar amb rentar-me la boca amb sabó.
  • Amors impossibles, de Josep Vicent Marqués. Contes minúsculs que són poesia pura. Paqui em va deixar la traducció al castellà i vaig passar anys fins que no vaig trobar l’original en català. Anys més tard un còmic encara més agredolç va constituir el revers de la mateixa moneda: Arrugas, de Paco Roca.
  • He fet la llista només amb obres de ficció, però A Brave New World d’Aldous Huxley em va fer pensar que estava parlant del nostre futur proper. I quan vaig llegir Orwell vaig reconèixer el present.
  • Pots llegir-te un munt de monografies de la biblioteca pública de SOS Racisme, però no hi ha res com Dins el darrer blau, de la Carme Riera, per a entendre el que suposen el racisme i el fanatisme. Més tard Delibes ens va regalar amb El hereje un cant a la tolerància que recomano a tothom.
  • La ciudad de los prodigios de l’Eduardo Mendoza em va trencar moltes barreres mentals al respecte del que era una novel·la, molt més complexe que un conte llarguíssim i amb moltes més possibilitats de les que exploren el 90% de textos. Pantaleón y las visitadoras, de Mario Vargas Llosa, també però sense arribar tant lluny.

Salut i sort,
Ivan.

El héroe discreto

Don Mario es repeteix: bon nivell, bons personatges, molta munició per a llargues tertúlies i poques sorpreses.

Portada d'El héroe discreto, de Mario Vargas Llosa

Si pensaveu què amb Rigoberto, Fonchito i Lituma ja estava coberta la quota de noms exòtics, aquí arriba Felícito per a protagonitzar una altra novel·la en que la dignitat de les persones i les diferents escales de valors tornen a ser els veritables protagonistes d’una trama que, pels seguidors de Vargas Llosa, resulta tant previsible com satisfactòria.

El héroe discreto aporta una reivindicació de l’univers literari de l’autor, molt més subtil i menys llegendari que Macondo, i basat més en les persones què no en els llocs. Un imaginari on es reconeix tant la ideologia de Vargas Llosa com la seva infinita fe en la literatura, per ell capaç de canviar la realitat a força de ficcions.

Sense enlluernar-me, m’ha agradat perquè m’ha posat a les mans moltes de les preguntes què ens plantegen a diari les notícies, i sense cap traça de moralina m’ha suggerit també algunes respostes.

Adient pels qui gaudeixin de descobrir noves paraules al diccionari. Contraindicat pels què lliguen simpaties polítiques amb gustos literaris, com molt bé diu Suso del Toro.

Salut i sort,
Ivan.

Necessitem arguments i raonaments

Quan Guardiola va arribar a la banqueta del Camp Nou va dir què acceptava tots els dubtes què el seu nomenament generava, i què el seu repte seria seduir els escèptics amb els fets, el bon joc de l’equip i els resultats.

Com què la classe política espanyola té el (paupèrrim i vergonyós) nivell què té, l’ofensiva intel·lectual contra el procés soberanista què es viu a Catalunya ha cedit el protagonisme a la paraula escrita de qui es suposa què millor sap escriure, escriptors afamats espanyols. Però detecto poc poder persuasió, i cap intenció de seducció, en els escrits què porto llegits fins ara. Reviso algunes lectures què he fet a El País.

Començo pel meu admiradíssim Don Mario, què em va decebre amb un escrit molt superficial del qual em queda la idea què no li ha dedicat un esforç significatiu a l’estudi de la qüestió catalana, si més no darrerament. En Joan B. Culla el replica bé però cenyint-se només al text de l’article i sense tenir en compte matisos què ha introduït molts cops en Vargas Llosa en els seus raonaments.

En Javier Cercas adopta la postura legalista què sembla imperant a l’argumentari contrari al procés, però ho fa d’una manera molt deficient. Té raó què no tenim dret a decidir què no volem respectar els semàfors en vermell dins de la seva jurisdicció, però és què la qüestió és una altra: volem crear una nova jurisdicció! I tampoc no menciona la possibilitat de canviar la llei actual respecte dels semàfors. (Baixant del cel de les metàfores: ara resulta què per canviar la Constitución cal consenso, i quan s’havien de donar garanties què es pagaria el deute soberà només va caler què Mariano parlés amb Alfredo.)

L’Almudena Grandes té la honestedat intel·lectual d’afirmar què “no me atrevo a afirmar aquello que no conozco”, però a continuació va i solta l’afirmació.

Manuel Cruz (aquest és un catedràtic de filosofia contemporània) empra una redacció farragosa per a criticar l’esquerra catalana per no oposar-se de manera prou contundent al nacionalisme català (on era aquest home quan van fer fora al Bassas de Catalunya Ràdio titllant-lo de “crosta nacionalista”?) i per a replicar els mateixos arguments universals què fa servir en Vargas Llosa contra el nacionalisme versió Hitler, Mussolini, etc. Com què la proposta ve del cantó etiquetat com a nacionalista, només pot ser dolenta; i a més, als mitjans de comunicació públics catalans només es parla a favor de la independència. Jo, què escoltava la tertúlia del Matí del Manuel Fuentes quan parlava el Marhuenda, puc dir què aquest home no està prou ben informat, o què reclama un pluralisme a un cantó què no exigeix a l’altre.

Un tal José Enrique de Ayala i també un editorial d’El País afirmen tres coses: que la situació legal inicial d’una hipotètica Catalunya independent seria la d’un Estat fora de la Unió Europea; què això seria així com a mínim durant moltíssim temps; i què els primers responsables de no tornar a Europa seria el mateix govern espanyol que ara afirma què tant s’amoïna pel benestar dels ciutadans de Catalunya. Sense entrar en la contradicció d’intencions de la tercera afirmació, la situació política és canviant, i més la de la política internacional.

L’historiador Joaquim Coll afirma què els soberanistes menteixen, però no dóna arguments ni raonaments què suportin aquesta afirmació. En aquesta qüestió tant important, estarà d’acord el Sr. Coll, no serveix fiar-se de la paraula de ningú, ni la del Junqueras, ni la d’ell mateix.

Finalment, dues consideracions professionals. El catedràtic de Dret Constitucional Alberto López Basaguren apunta com a raó del conflicte la imperfecció del marc legal establert i defensa la necessitat de millorar-lo. I el professor de Ciència Política Lluís Orriols es fixa en les tendències sociològiques sobre el model territorial preferit pels ciutadans a Catalunya i a la resta d’Espanya per a demanar una negociació política d’alt nivell. Des de llurs respectius punts de vista, aquests si, reflexionen.

Necessitem què molts més segueixin l’exemple d’ells i del Col·lectiu Wilson. Per a poder decidir lliurement, què és allò del què va la Democràcia.

Salut i sort,
Ivan.
PS: és ben trist què un entrenador de futbol doni molt millor imatge què tota una classe política. Per això el primer paràgraf.

El sueño del celta

Roger Casement és un personatge històric. Després de fer-se famòs com a diplomàtic de l’Imperi Britànic va dedicar-se a lluitar per la independència d’Irlanda. I ara és més famós que mai perquè en Vargas Llosa ha novel·lat la seva vida.

Mario Vargas Llosa: El sueño del celta

Malauradament, El sueño del celta és una novel·la molt desapasionada. Els personatges, molts d’ells fascinants, no traspuen vivacitat, semblen objectes d’exposició en un museu més que no éssers vius amb pulsions que provoquen aconteixements un dramatisme inqüestionable.

En part és per la narració des del punt de vista del protagonista. En gairebé cap moment escapem de la visió que té en Roger Casement dels esdeveniments, paissatges i personatges, i això penalitza la profunditat que se’ls pot donar. Però, crec que també hi ha un cert cansament de Vargas Llosa respecte de temes sobre els que ha escrit moltes vegades i que l’apassionen i li desagraden profundament: l’abús de poder, les dictadures, la manca de llibertat, el puritanisme, el nacionalisme. Al d’Arequipa li ha faltat posar la mala llet al servei del seu talent, com si va fer per exemple a La fiesta del chivo, per a parir l’obra descomunal que El sueño del celta podia haver estat.

Potser, continuu especulant, perquè ha fet un exercici de contenció per no caure ni en el melodrama ni en el folletinisme. Recordant les raons per les quals li varen atorgar el Premi Nobel m’adono que el que li ha interessat ha estat, un altre cop, no tant una descripció fascinant d’uns esdeveniments apassionants, sinó documentar la digna i conscient marxa cap a la derrota d’un idealista.

Adient per a posar en context el paper dels intel·lectuals i alguns fenòmens històrics. Contraindicada pels que necessiten una visió simplista de la vida.

Salut i sort,
Ivan.