Don Mario es repeteix: bon nivell, bons personatges, molta munició per a llargues tertúlies i poques sorpreses.

Si pensaveu què amb Rigoberto, Fonchito i Lituma ja estava coberta la quota de noms exòtics, aquí arriba Felícito per a protagonitzar una altra novel·la en que la dignitat de les persones i les diferents escales de valors tornen a ser els veritables protagonistes d’una trama que, pels seguidors de Vargas Llosa, resulta tant previsible com satisfactòria.

El héroe discreto aporta una reivindicació de l’univers literari de l’autor, molt més subtil i menys llegendari que Macondo, i basat més en les persones què no en els llocs. Un imaginari on es reconeix tant la ideologia de Vargas Llosa com la seva infinita fe en la literatura, per ell capaç de canviar la realitat a força de ficcions.

Sense enlluernar-me, m’ha agradat perquè m’ha posat a les mans moltes de les preguntes què ens plantegen a diari les notícies, i sense cap traça de moralina m’ha suggerit també algunes respostes.

Adient pels qui gaudeixin de descobrir noves paraules al diccionari. Contraindicat pels què lliguen simpaties polítiques amb gustos literaris, com molt bé diu Suso del Toro.

Salut i sort,
Ivan.