No li vull treure ni un gram d’importància a l’agressió què va patir el Pere Navarro mentre estava de festa amb la seva família. Fet lamentable i punible, condemno l’agressió i espero que la Justícia condemni l’agressora de forma apropiada.

Però m’agradaria posar-hi un pessic de sal i un munt de seny a l’escàndol que alguns volen organitzar en plena campanya electoral de facto.

Els que em coneixeu ja sabeu què em repeteixo més que l’allioli: sempre demano coherència. A la darrera Diada un grup organitzat va muntar un aldarull en un acte públic d’una institució oficial, va clavar cops, va tirar banderes per terra i tothom va dir què allò només era una bretolada d’uns pocs. No vaig sentir ningú dir què aquella colla de feixistes reflectís cap tensió ambiental a Espanya.

Ara una sola persona insulta i li clava una bufetada al seu ex-alcalde, encara no és clar per què, i ja han sortit uns quants (el primer: el mateix Navarro) defensant què l’estat d’ànim d’aquella senyora reflecteix una tendència ampla a Catalunya, inclús a l’esfera política professional. Em sembla un disbarat tant gran com la Catedral que va ser escenari dels fets.

Atenció també al càstig que acabi rebent l’aficcionada a la boxa. Els falangistes què van fer allò a la Delegació de la Generalitat a Madrid es van emportar una lleu amonestació molt allunyada del càstig què haguessin rebut militants abertzales què haguessin fet el mateix a una seu del PP o el PSOE. Veurem quina butlleta sortirà a Terrassa de la tómbola judicial espanyola.

Però el què més fàstic em fa és llegir les condemnes a un cop de puny per part de partits que mai no han tingut la decència de condemnar la repressió franquista ni la humanitat de fer possible què els descendents de les víctimes puguin enterrar els seus morts. Aquests es mereixen trobar-se moltes vegades amb la senyora de Terrassa.

Salut i sort,
Ivan.