Quan Guardiola va arribar a la banqueta del Camp Nou va dir què acceptava tots els dubtes què el seu nomenament generava, i què el seu repte seria seduir els escèptics amb els fets, el bon joc de l’equip i els resultats.

Com què la classe política espanyola té el (paupèrrim i vergonyós) nivell què té, l’ofensiva intel·lectual contra el procés soberanista què es viu a Catalunya ha cedit el protagonisme a la paraula escrita de qui es suposa què millor sap escriure, escriptors afamats espanyols. Però detecto poc poder persuasió, i cap intenció de seducció, en els escrits què porto llegits fins ara. Reviso algunes lectures què he fet a El País.

Començo pel meu admiradíssim Don Mario, què em va decebre amb un escrit molt superficial del qual em queda la idea què no li ha dedicat un esforç significatiu a l’estudi de la qüestió catalana, si més no darrerament. En Joan B. Culla el replica bé però cenyint-se només al text de l’article i sense tenir en compte matisos què ha introduït molts cops en Vargas Llosa en els seus raonaments.

En Javier Cercas adopta la postura legalista què sembla imperant a l’argumentari contrari al procés, però ho fa d’una manera molt deficient. Té raó què no tenim dret a decidir què no volem respectar els semàfors en vermell dins de la seva jurisdicció, però és què la qüestió és una altra: volem crear una nova jurisdicció! I tampoc no menciona la possibilitat de canviar la llei actual respecte dels semàfors. (Baixant del cel de les metàfores: ara resulta què per canviar la Constitución cal consenso, i quan s’havien de donar garanties què es pagaria el deute soberà només va caler què Mariano parlés amb Alfredo.)

L’Almudena Grandes té la honestedat intel·lectual d’afirmar què “no me atrevo a afirmar aquello que no conozco”, però a continuació va i solta l’afirmació.

Manuel Cruz (aquest és un catedràtic de filosofia contemporània) empra una redacció farragosa per a criticar l’esquerra catalana per no oposar-se de manera prou contundent al nacionalisme català (on era aquest home quan van fer fora al Bassas de Catalunya Ràdio titllant-lo de “crosta nacionalista”?) i per a replicar els mateixos arguments universals què fa servir en Vargas Llosa contra el nacionalisme versió Hitler, Mussolini, etc. Com què la proposta ve del cantó etiquetat com a nacionalista, només pot ser dolenta; i a més, als mitjans de comunicació públics catalans només es parla a favor de la independència. Jo, què escoltava la tertúlia del Matí del Manuel Fuentes quan parlava el Marhuenda, puc dir què aquest home no està prou ben informat, o què reclama un pluralisme a un cantó què no exigeix a l’altre.

Un tal José Enrique de Ayala i també un editorial d’El País afirmen tres coses: que la situació legal inicial d’una hipotètica Catalunya independent seria la d’un Estat fora de la Unió Europea; què això seria així com a mínim durant moltíssim temps; i què els primers responsables de no tornar a Europa seria el mateix govern espanyol que ara afirma què tant s’amoïna pel benestar dels ciutadans de Catalunya. Sense entrar en la contradicció d’intencions de la tercera afirmació, la situació política és canviant, i més la de la política internacional.

L’historiador Joaquim Coll afirma què els soberanistes menteixen, però no dóna arguments ni raonaments què suportin aquesta afirmació. En aquesta qüestió tant important, estarà d’acord el Sr. Coll, no serveix fiar-se de la paraula de ningú, ni la del Junqueras, ni la d’ell mateix.

Finalment, dues consideracions professionals. El catedràtic de Dret Constitucional Alberto López Basaguren apunta com a raó del conflicte la imperfecció del marc legal establert i defensa la necessitat de millorar-lo. I el professor de Ciència Política Lluís Orriols es fixa en les tendències sociològiques sobre el model territorial preferit pels ciutadans a Catalunya i a la resta d’Espanya per a demanar una negociació política d’alt nivell. Des de llurs respectius punts de vista, aquests si, reflexionen.

Necessitem què molts més segueixin l’exemple d’ells i del Col·lectiu Wilson. Per a poder decidir lliurement, què és allò del què va la Democràcia.

Salut i sort,
Ivan.
PS: és ben trist què un entrenador de futbol doni molt millor imatge què tota una classe política. Per això el primer paràgraf.