Entre els polítics no hi ha negociació, i a la opinió publicada continuu sense trobar diàleg.

És cert què des que em vaig queixar han aparegut un munt d’articles i entrevistes en què persones amb més o menys coneixement han opinat públicament, i alguns de forma molt raonada sobre el procés independentista de Catalunya, però també és cert què cada bàndol comenta el què li sembla i més li convé:

Els unionistes dediquen les seves anàlisis a les dificultats de l’estat transitori: el procés d’independència, el deslligament legal, administratiu, econòmic, etc. d’una realitat què avui (sostenen ells) és comfortable per a gunyar un munt de problemes i reptes. No diuen res, i aquí crec què cometen un greu error polític, sobre la futura evolució de les relacions entre el conjunt de l’Estat Espanyol i la comunitat autònoma catalana i quins avantatges podria tenir sobre una hipotètica república catalana pels ciutadans catalans. No venen el seu producte, només expliquen què l’altra botiga és molt lluny i què el preu de l’altre producte és molt elevat.

A mi em vénen al cap vàries coses què m’agradaria què m’expliquessin. Per exemple, i sense cap mena de filtratge ni prioritat:

• Per què la voluntat d’uns pares què parlin castellà és més important què la voluntat de la resta de pares d’una escola?
• Per què les infraestructures què hi ha a Catalunya (Port de Barcelona, autopistes) han de subvencionar les de la resta de l’Estat ?
• I en aquest cas, no seria millor augmentar la inversió en infraestructures a Catalunya (corredor mediterrani, nus logístic del Baix Llobregat, …)?
• Per què la cultura que no s’expressa en castellà no rep el suport (moral i econòmic) de les institucions espanyoles? Em refereixo a Corona, Gobierno, Cortes i RTVE.
• Per què és millor què una empresa estratègica com és Endesa estigui en mans italianes que catalanes?
• Per què surt a compte traslladar quadres de Dalí i Fortuny des de Catalunya cap a Madrid i no transportar arxius de Salamanca a Catalunya?
• Quin problema real hi ha en que Catalunya tingui presència esportiva internacional a nivell oficial?
• Com puc saber jo què si voto en contra de la independència els governs espanyols s’ocuparan del benestar de la meva filla igual que del d’un nen de Valladolid o Lugo?

En canvi els independentistes parlen de l’estat estacionari però sense esmentar què s’ha de passar pel transitori i pagar el preu què toca. Quan llegeixo els raonaments dels economistes independentistes em queda molt clar què una Catalunya independent és perfectament viable, però no esmenten el cost que suposa arribar-hi. Venen molt bé el producte, però no et diuen ni on l’has d’anar a buscar ni quin preu hauràs de pagar.

I a mi m’agradaria saber, entre d’altres coses:

• Quina motivació tindran els nostres veïns i les potències estrangeres per a establir relacions diplomàtiques amb nosaltres i no fer cas d’aquest enemic futur què casualment ara ens diu què ens estima tant.
• I per a mantenir les relacions internacionals i tenir cura dels nostres interessos arreu del món, quines necessitats de cos diplomàtic tindrem? D’on treurem el personal qualificat? Quant trigarem a tenir-ho? A quin cost? Forces armades?
• Volem continuar sent part de l’OTAN? Això vol dir assumir un determinat nivell de despesa militar.
• Com s’ho farà la república catalana per a obtenir les dades dels pensionistes què, com el meu pare, han treballat tota una vida i no poden estar-se cap mes sense cobrar la pensió. I d’on treurà els recursos informàtics, humans, econòmics, etc., per gestionar la informació. Podeu afegir temes com la recaptació d’impostos, comerç exterior, …
• Ara mateix la major part de l’energia la importem d’Espanya. Ens la continuaran venent a bon preu o ens faran una putinada? Haurem de fer la tant polèmica MAT? Ens caldran centrals nuclears?
• Quina idea hi ha al cap sobre qui podrà tenir la nacionalitat catalana?

No cal avançar decisions polítiques que ara no pertoquen, però si debatre si estem disposats a acceptar aquests reptes i plantejar què ens pot venir a sobre.

Idees per a debats i aportacions, res més. Però mentre cada bàndol continui amb el seu propi monòleg, serà difícil què guanyi adhesions per a la seva causa. I penso que ara mateix tots dos bàndols necessiten guanyar moltes voluntats, no només simpaties, de l’altra banda de la vorera. Segurament qui primer posi fil a l’agulla tindrà el què en tennis s’anomena una bola de partit.

Salut i sort,
Ivan.