Roger Casement és un personatge històric. Després de fer-se famòs com a diplomàtic de l’Imperi Britànic va dedicar-se a lluitar per la independència d’Irlanda. I ara és més famós que mai perquè en Vargas Llosa ha novel·lat la seva vida.

Malauradament, El sueño del celta és una novel·la molt desapasionada. Els personatges, molts d’ells fascinants, no traspuen vivacitat, semblen objectes d’exposició en un museu més que no éssers vius amb pulsions que provoquen aconteixements un dramatisme inqüestionable.

En part és per la narració des del punt de vista del protagonista. En gairebé cap moment escapem de la visió que té en Roger Casement dels esdeveniments, paissatges i personatges, i això penalitza la profunditat que se’ls pot donar. Però, crec que també hi ha un cert cansament de Vargas Llosa respecte de temes sobre els que ha escrit moltes vegades i que l’apassionen i li desagraden profundament: l’abús de poder, les dictadures, la manca de llibertat, el puritanisme, el nacionalisme. Al d’Arequipa li ha faltat posar la mala llet al servei del seu talent, com si va fer per exemple a La fiesta del chivo, per a parir l’obra descomunal que El sueño del celta podia haver estat.

Potser, continuu especulant, perquè ha fet un exercici de contenció per no caure ni en el melodrama ni en el folletinisme. Recordant les raons per les quals li varen atorgar el Premi Nobel m’adono que el que li ha interessat ha estat, un altre cop, no tant una descripció fascinant d’uns esdeveniments apassionants, sinó documentar la digna i conscient marxa cap a la derrota d’un idealista.

Adient per a posar en context el paper dels intel·lectuals i alguns fenòmens històrics. Contraindicada pels que necessiten una visió simplista de la vida.

Salut i sort,
Ivan.