La llista pel Jordi

Com deien fa anys a la ràdio, responent una simpàtica petició, aquí teniu una llista de  llibres de no ficció que m’han tocat la fibra per una o altra raó.

  • El arte de la guerra, de Sun Tzu. Escrit fa dos mil cinc-cents anys, parla de temes totalment vigents i dóna consells encara aplicables. Un cop ho llegeixes, tot el què hi trobes és obvi i de sentit comú. La definició de clàssic.
  • Hitler, d’Ian Kershaw. Dues mil pàgines que intenten explicar la figura d’un grandíssim líder (primera lliçó: no menyspreis l’enemic) que va abocar el món a l’odi, la barbàrie i el desastre. No és un tractat sobre el nazisme, però explica ben clarament perquè i com va poder passar tot allò.
  • A Dragon Apparent, de Norman Lewis. No només els malparits, també les millors intencions porten la desgràcia arreu del món. Afortunadament, arreu del món també hi trobem el seny i la sensibilitat. Només hauriem de canviar la relació de forces… I un fascinant viatge per la Indoxina que ja no existeix.
  • Pity the Nation, de Robert Fisk. Lluita política a diversos nivells, lluita militar i conseqüències individuals per a moltíssima gent. La història recent del Líban dóna motius de reflexió per buidar moltes cafeteres. Hi ha també Sharon and my mother in law, de la Suad Amiry, pels qui preferiu una lectura molt més lleugera, però que no explora tant les causes com els efectes sobre la població civil.
  • Las cruzadas vistas por los árabes, de Aamin Malouf. Aquest és el llibre que necessiten llegir tots els que diuen allò de “els àrabs estan bojos”. Algun d’ells a la meva família… Aquest llibre exposa raons culturals i històriques profundes que expliquen perquè avui en dia passen coses com les dels llibres del punt anterior.
  • Tres tazas de té, de Greg Mortenson i David Oliver Relin. Una patada als collons de tots els fills de puta que us vulguin convèncer que amb el bonisme no es va enlloc. Si, sé què a més també hi ha molta bona gent que s’empassa el que diuen els cínics, però els perillosos són els fills de puta.
  • En què creuen els qui no creuen, diàleg epistolar entre Umberto Eco i el cardenal Carlo Maria Martini. Després de veure que els dolents acumulen poder i els bons només poden posar pedaços, què cal creure? Què és portar-se bé? Hi ha una manera correcta de comportar-se? Dues persones cultes i obertes intercanvien opinions molt bàsiques que haurien de permetre’ns posar-nos d’acord en com afrontar les coses realment complicades i importants de la vida.
  • Bonus tracks: Where Good Ideas Come From, de Steven Johnson, el nom ja us diu de què va; i Connected, de Nicholas Christakis & James Fowler, sobre les xarxes socials entre persones, abans i després que hagi suport informàtic per a establir, mantenir i canviar les relacions que persones i xarxes de persones mantenen entre si. Tot i ser dos llibres excel·lents no els havia posat als primers esborranys d’aquesta llista, però debatent sobre innovacions he cregut que a algú li agradaria llegir-els.

Adients per a gent que sap que té molt per millorar. Contraindicats per moments de cansament.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Hitler: Nemesis (1936-1945)

Segon volum de la monumental biografia d’Adolf Hitler, de Sir Ian Kershaw.

Hitler, 1936-1945: Nemesis

En aquest segon volum Ian Kershaw centra la seva atenció en dos objectius tant obvis com enigmàtics: la barbàrie del Tercer Reich, principalment la Solució Final, però també d’altres aspectes no menys horrorosos; i el devenir militar del Reich. Tanmateix, aquesta obra continua sent una biografia de l’inspirador principal d’aquests fets, no un assaig sobre cap d’ambdós temes.

Sempre m’havia intrigat perquè l’alt comandament alemany havia obeït les ordres d’un caporal fins al punt que els va portar a la més absoluta destrucció. La teoria de Kershaw és complexa, i es basa en la coincidència de diversos factors: uns generals que no van donar la talla; un servei d’intel·ligència que tampoc no va ajudar; moltes ganes de medrar dins del sistema i d’agradar al Führer; i un sorprenent rati d’encert del mateix Hitler en les seves primeres decisions, just quan es disposava de gran superioritat sobre l’enemic i condicions polítiques favorables.

També queda clar que dins tant de l’exèrcit com dels serveis secrets va haver un munt d’alts càrrecs que estaven més aviat en contra de moltes coses que es feien. Uns van intentar la fracassada i ara famosa Operació Valquíria, d’altres van expressar les seves objeccions però sense gosar desobeir; d’altres van mirar cap altra banda; i encara d’altres eren simplement incapaços de portar-li la contrària al Führer.

Kershaw expressa la seva tesi sobre com va anar tot plegat dient que a l’Alemanya nazi tothom estava working towards the Führer, treballant per agradar Hitler, fent el que calgués per a implementar els desitjos de Hitler, expressats ja fos com una ordre formal o mitjançant un comentari casual o una línea interpretada dins d’un discurs de tres hores. Acomplir els desitjos del Führer era la manera d’escalar econòmicament, socialment, jeràrquicament, a aquella (i a qualsevol altra) dictadura.

I aquest working towards the Führer explica també en part perquè no s’han trobat proves escrites que Hitler donés l’ordre d’exterminar tants jueus com fos possible. Perquè només que ell digués que els jueus havien de desaparèixer d’Europa, i ho va dir manta vegades, apareixien un munt de funcionaris servils oferint idees per a acomplir tots els plans que es van fer per a aconseguir aquest objectiu: deportar-los a Madagascar; a camps de treball a les estepes àrtiques russes; i quan la guerra va impedir aquest plan, a camps d’extermini a la més propera Polònia.

Per altra banda, Adolf Hitler era perfectament conscient de la barbaritat que això representava. Per això va cuidar-se molt bé que no hagués cap prova escrita de les seves indicacions i ni tant sol que cap memoràndum que li arribés a ell fos massa expícit.

Hitler, 1936-1945: Nemesis ofereix una visió global sobre el patiment que es va sofrir en aquells temps. La barbàrie nazi va caure també sobre tots aquells que eren racialment inferiors (segons la seva paranòica ideologia): la població eslava ocupada, primer els polonesos i després i més durament els russos, els malalts psíquics o incurables (el primer genocidi nazi va ser dels propis alemanys), o de qualsevol que no mostrés prou entusiasme per la seva lluita.

Adient si voleu aprendre un munt de coses. Contraindicat si teniu el cor sensible.

Salut i sort,
Ivan.

Hitler: Hubris (1889-1936)

Acabo de llegir la monumental biografia d’Adolf Hitler, escrita per Ian Kershaw.

Hitler, 1889-1936: Hubris

Sempre m’havia intrigat saber com s’ho havia fet Hitler per a fascinar, no només grans masses de població, sinó també les elits alemanyes: els empresaris, els polítics, els militars que van col·laborar amb ell i el partit nazi.

El primer volum de la biografia escrita per Sir Ian Kershaw dóna resposta a aquesta pregunta. Es va donar una extraordinària conjunció de fets, que separadament eren dolents però que al coincidir tots plegats eren pitjors; i sota l’habilitat manipuladora d’Adolf Hitler, els efectes van ser catastròfics.

Entre les causes, a cop de memòria, cito l’escassa qualitat de tota la classe política de la República de Weimar; l’esfondrament moral alemany després de la Primera Guerra Mundial; l’ànim de revenja d’una part important de les forces armades alemanyes; la pèrdua de valors després de la derrota bèlica i l’esfonçament de la monarquia; el cataclisme econòmic de la Gran Depressió; i, per sobre de totes, el geni propagandístic, l’habilitat de demagog i l’habilitat social d’Adolf Hitler.

Com va ser possible que un país civilitzat que acabava de lliurar-se d’una dictadura escollís lliurement un feixista que portaria una dictadura molt pitjor? Francament, no havia practicament ningú que defensés la República de Weimar. Començant pel partit comunista i continuant per tot l’espectre polític fins els conservadors, tots aspiraven a alguna altra forma de govern diferent d’una democràcia com la britànica. Els nazis no eren tant diferents al capdavall.

Es veu que aquest era un pensament força estés a l’época. A The Remains of the Day (tant a la novel·la com a la pel·lícula) hi ha una escena molt reveladora al respecte. Els italians també van caure en el mateix parany. Els espanyols, per partida doble.

Hitler, 1889-1936, Hubris és un relat extraordinàriament ben escrit, didàctic i elegant, apassionantment revelador, i aterridorament real. I sense voler caure en el catastrofisme, una lliçó ben vigent. No és tant un recull de vivències concretes i de registre de l’activitat personal del Führer, que també, sinó una explicació raonada i justificada, de perquè va passar el que va passar.

Adient per aprendre els perills de pensar amb els collons. Contraindicat si busqueu lectura d’evasió.

Salut i sort,
Ivan.

Auschwitz: The Nazis and the Final Solution

Aquesta sèrie consta de sis capítols d’una hora en que s’explica com i perquè es va crear el camp de concentració i extermini d’Auschwitz.

The Nazis and the Final Solution

Parla de més coses: com es va decidir matar els jueus d’aquella manera, qui eren els que ho feien, d’on venien els que van anar a parar allà, qui més havia a més de jueus, i un munt de coses que molta gent desconeix. De fet, tot i que Auschwitz ens pot semblar un nom mític, o potser per això, la realitat al darrera no és tant coneguda com hauria de ser-ho: una de les motivacions de la BBC per a filmar la sèrie va ser que es van trobar que molta gent, especialment molts joves, desconeixia el que allà havia passat.

A banda de la narració dels fets, de l’explicació d’un dels més grans assassinats en massa perpetrats a la Història, el més interessant són els testimonis de gent que ho va viure allà mateix. Apareixen jueus supervivents i també d’altres que també estaven tancats allà treballant com a esclaus (literalment) mentre esperaven hora per a morir. Hi havia presoners polítics polonesos, presoners de guerra soviètics, gitanos, homosexuals, testimonis de Jehova i d’altres colectius. Dir-li genocidi, per tant, no és exactament correcte, tot i que també ho va ser. Va haver més d’un grup perseguit.

També apareix un antic oficial de les SS. Un home que ara és plenament conscient que el que va fer està malament i que segons ell ofereix el seu testimoni per a lluitar contra els negacionistes o revisionistes. Tanmateix, els seus esforços per a passar desapercebut al final de la guerra indiquen clarament que aleshores també sabia perfectament que estava col·laborant en un crim a gran escala.

Aquest i altres testimonis del bàndol dels exterminadors afirmen que la propaganda nazi els va convèncer que els jueus havien causat la seva desgràcia personal (el fet de no viure millor del que ho feien), la del seu país (Alemanya, Polònia, etc.) i que encara en portarien més en el futur. També els nens?, demana l’entrevistador. El problema no eren els nens, sinó la sang jueva que portaven dins, que ho corrompia tot. Por, racisme, enveja, ràbia i una certa eròtica d’exercir un poder cruel i implacable es van unir per a perpetrar tota aquella barbaritat. Segons Hitler i Himmler, calia una solució.

I la solució va ser la més expeditiva possible. la solució final. Hi ha qui diu que la primera intenció no era matar els jueus sinó només deportar-los a tots a Madagascar, però el cert és que al desembre del 1.941 Adolf Hitler va decidir exterminar-los d’Europa i a la conferència de Wannsee (1.942) la SS va establir el mètode per aconseguir-ho. Un film protagonitzat per Kenneth Branagh recrea aquesta conferència.

Tot i així, crec que molt dels arguments que aporten aquests còmplices de la massacre, no se’ls creuen ni ells. Els cal amagar d’alguna manera la seva culpabilitat, sigui directa o indirecta, en tot allò que van estar recolzant d’alguna manera.

La investigació històrica ha estat coordinada per Sir Ian Kershaw, autor d’una de les biografies de referència del dictador. A més de la impressionant recerca de testimonis, documents i localitzacions, la BBC ha excel·lit en dos apartats més. El primer, que ha desenvolupat un munt de models infogràfics amb els quals aconseguia mostrar els edificis d’Auschwitz tal com van ser en el seu moment, abans que els nazis els destruissin intentant eliminar proves. El segon, la representació fílmica d’un munt d’escenes per a ilustrar la vida familiar dels carcellers, les reunions de nazis, l’activitat de Josef Mengele i altres moments històrics. Han fet servir actors, decorats i cotxes d’época entre d’altres recursos per a donar una imatge el més fidedigna possible d’aquells moments, i ho han brodat.

La sèrie no és gens morbosa. Si és impactant i busca commoure l’audiència, però sense emprar ni llenguatge ni imatges més explícites del compte, perquè amb l’exposició serena dels fets ja n’hi ha prou. I la sel·lecció de testimonis és prou ampla com per tenir un ventall divers de perspectives. A més, la denúncia no és tampoc cega: el govern americà i l’exèrcit britànic surten malparats en algun moment, els francesos queden retratats, i alguns pocs alemanys queden reivindicats.

Entre d’altres recursos d’internet sobre la Shoah, hi ha el United States Holocaust Memorial Museum, l’Holocaust History Project i aquí trobareu alguns enllaços més. El DVD de la sèrie el podeu trobar a Amazon.

A mi m’ha agradat molt.

Salut i sort,
Ivan.