Ciutat Morta

L’any passat TV3 va emetre un documental sobre una notícia de Barcelona que havia passat desapercebuda per a moltíssima gent. Això són dues notícies.

cartel-ciutat-morta_6

Ciutat Morta et deixa amb una forta sensació de desassossec, de vulnerabilitat, d’involuntària complicitat. Denuncia un cas d’abús de poder, de venjança d’uns policies rabiosos perque a un company seu li havien esguerrat la vida. I ho fa contundentment.

Però també denuncia, encara més alt i més fort, els prejudicis d’una immensa majoria de la població envers col·lectius marginals. Homosexuals, punkies, immigrants, persones que per algun motiu poden ser etiquetades com a diferents.

Ciutat Morta deixa molt en evidència els mitjans de comunicació catalans, amb la clamorosa excepció de la Mònica Terribas, i la seva inhibició, un cop més, en el paper fiscalitzador del poder públic.

Finalment, ens aboca a una reflexió sobre com podem informar-nos de manera fefaent en aquest món hiperinformat.

Cinematogràficament, però, Ciutat Morta no m’ha semblat destacable. És un documental molt meritori per les grans dificultats que ha hagut de superar en la seva realització: la manca d’imatges de la majoria de fets relatats, la por o la negativa de molts protagonistes a participar-hi, i la negativa a incloure dramatitzacions, les més clares.

El resultat és feixuc. A Ciutat Morta li falta dinamisme, ritme, i li sobra metratge. El dramatisme i el sentiment els aporta la història i especialment el testimoni de les víctimes i els seus estimats quan parlen a la càmera. Però la narració és plana i només acumula dades i opinions, sense elaborar un discurs, mancança accentuada per alguns dels que comenten els fets, que és limiten a donar la seva opinió sense incidir en mecanismes polítics o sociològics. I els panells que fan la narració “en off” irriten molt al començar a tremolar.

Sense girs a la trama, la única força dramàtica és l’acumulació de testimonis, i és un recurs que s’esgota ràpidament. Per acabar-ho d’adobar, les localitzacions de les entrevistes són majoritàriament fosques. Xapo Ortega i Xavier Artigas, directors del film, podien haver buscat el contrast amb la Barcelona oficial, alegre, turística i feliç, però han preferit marcar encara més les tenebres que han originat aquesta cruel tragèdia.

Aquest no és l’únic cas en que s’ha assenyalat la policia local de Barcelona. I si ho afegim a les polèmiques dels mossos, ens trobem amb un escenari certament poc tranquilitzador.

Adient si us van agradar The Truman Show i Forrest Gump. Contraindicada si voleu viure feliços a la comfortable democràcia i la cultura moderneta.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Dixie Chicks: Shut Up and Sing

Com que la desgràcia que ha passat amb Charlie Hebdo ha posat la llibertat d’expressió de moda, trobo què és oportú revisar el cas de les Dixie Chicks.

Dixie Chicks: Shut Up and Sing

El documental explica la versió d’aquesta banda de country del que va passar quan la cantant va fer un comentari molt crític amb el President dels EUA. El boicot, el rebuig, les entrades de concerts que es deixen de vendre, les manifestacions en contra, i les amenaces de mort.

Shut Up and Sing deixa molt clar que una cosa és una banda de música i una altra una empresa que facura centenars de milions de dòlars. I les Dixie Chicks eren les dues coses alhora. Hi ha una clara defensa de la llibertat d’expressió, què es confon de manera subtil però irremediable amb la defensa de la marca i els ingresos. Els que heu escoltat alguna vegada el terme responsabilitat social corporativa ja sabeu de què parlo.

I es parla de censura i d’intolerància, que també es confon amb defensa dels ingresos de les emissores i amb prejudicis ideològics cap els artistes per part dels seus oients. Els que no llegeixen a Vargas Llosa perquè és fatxa o critiquen que Serrat surti per televisió cantant en català en són experts.

I al darrera d’un tema molt pelut hi ha un bon documental. El film explica la història de manera claríssima i pinta els personatges de les tres noies d’una manera immaculada: guapes, amb talent, bones mares que han patit per quedar-se embarassades i grans amigues. La narració té sempre un ritme viu i es recolza magistralment en la música divertida, tendra, melangiosa o engrescadora de les Dixie Chicks, acompanyant i guiant sempre l’espectador. Fins i tot aconsegueix transmetre la idea que mostra tot el que va passar durant aquell polèmic Top of the World Tour i després, incloent el seu pas al pop com una fugida de supervivència.

Adient per a posar a prova les pròpies toleràncies. Contraindicat pels alèrgics al country, és clar.

Salut i sort,
Ivan.

Demà moriré

Una autèntica joia.

demà-moriré

Demà moriré és un documental, però també és una magnífica pel·lícula d’intriga, amor i conspiracions, amb un rerefons polític que ja ha alimentat Hollywood en més d’una ocasió. Sota el foc i Salvador són pel·lícules que parlen del què va haver abans de Demà moriré.

Amb un sensacional pols narratiu Justin Webster explica el relat i aconsegueix un magnetisme entre pantalla i espectador que poques pel·lícules de ficció aconsegueixen. Recolzant-se en la simple i captivadora música de Camilo Sanabria, que em recorda la de Ry Cooder a Paris, Texas, sempre hi ha tensió en un film en que abunden les pauses, els silencis i les vistes aèries per a contemplar la realitat amb millor perspectiva. En els crèdits descobrim què Joan Salvat, amb molts reportatges de 30 minuts al darrere, és productor executiu.

Romàntica, pertorbadora, avassagadora, magnífica. Demà moriré és una d’aquelles pel·lícules que t’enganyen abans d’explicar-te una veritat ben senzilla.

Adient pels curiosos perseverants. Contraindicada pels que només llegeixen els destacats dels reportatges.

Salut i sort,
Ivan.

War Photographer

Ho diré clarament: no us haurieu de perdre aquest documental.

War Photographer és un recorregut per la trajectòria del fotògraf Jim Nachtwey, fotògraf de guerra, periodista gràfic i personatge interessant. No és una biografia, no és un making of del seu treball, no és una entrevista, però és totes aquestes coses juntes i una mica més.

El documental mostra les inquietuds i les motivacions d’un dels fotògrafs més coneguts i premiats en el camp del fotoperiodisme. No és un retrat gens complaent, sorgeixen les qüestions sobre l’ètica del seu comportament i hi ha moments en que sembla que el documentalista (o només era la meva interpretació?) dubta de la cordura de Jim Nachtwey.

War Photographer, alhora que ensenya com treballa Nachtwey també mostra allò que ell fotografia: guerra, dolor, pobresa, gana. Ho fa amb la mateixa cruesa que les fotografies de James Nachtwey, sense afegir-li ni sentimentalisme ni cinisme. Com en les bones fotografies, l’espectador té plena capacitat per jutjar el que veu.

Sorprenentment, Jim Nachtwey aconsegueix no només retratar escenes colpidores sinó molts cops a més construir images d’extraordinària i evocadora bellesa. Sorprenentment, per l’entorn en que es mou. War Photographer dóna l’oportunitat a més de descobrir que abans dels mags del Photoshop hi havia (encara hi ha) els mags de la sala de revelat.

War Photographer és un dels tres documentals que Christian Frei ha rodat per la revista Geo. M’apunto de seguida els altres dos perquè no és gens senzill trobar un documental tant apassionat i mesurat sobre un tema tant delicat. Aquí hi ha molt de talent i molta sensibilitat.

War Photographer

Adient per a entendre les complexitats d’una professió intuïda però poc coneguda realment. Contraindicat per a ments simples o cors dèbils.

Salut i sort,
Ivan.