Com que la desgràcia que ha passat amb Charlie Hebdo ha posat la llibertat d’expressió de moda, trobo què és oportú revisar el cas de les Dixie Chicks.

El documental explica la versió d’aquesta banda de country del que va passar quan la cantant va fer un comentari molt crític amb el President dels EUA. El boicot, el rebuig, les entrades de concerts que es deixen de vendre, les manifestacions en contra, i les amenaces de mort.

Shut Up and Sing deixa molt clar que una cosa és una banda de música i una altra una empresa que facura centenars de milions de dòlars. I les Dixie Chicks eren les dues coses alhora. Hi ha una clara defensa de la llibertat d’expressió, què es confon de manera subtil però irremediable amb la defensa de la marca i els ingresos. Els que heu escoltat alguna vegada el terme responsabilitat social corporativa ja sabeu de què parlo.

I es parla de censura i d’intolerància, que també es confon amb defensa dels ingresos de les emissores i amb prejudicis ideològics cap els artistes per part dels seus oients. Els que no llegeixen a Vargas Llosa perquè és fatxa o critiquen que Serrat surti per televisió cantant en català en són experts.

I al darrera d’un tema molt pelut hi ha un bon documental. El film explica la història de manera claríssima i pinta els personatges de les tres noies d’una manera immaculada: guapes, amb talent, bones mares que han patit per quedar-se embarassades i grans amigues. La narració té sempre un ritme viu i es recolza magistralment en la música divertida, tendra, melangiosa o engrescadora de les Dixie Chicks, acompanyant i guiant sempre l’espectador. Fins i tot aconsegueix transmetre la idea que mostra tot el que va passar durant aquell polèmic Top of the World Tour i després, incloent el seu pas al pop com una fugida de supervivència.

Adient per a posar a prova les pròpies toleràncies. Contraindicat pels alèrgics al country, és clar.

Salut i sort,
Ivan.