M’ha costat un munt d’esforç i de temps, però ja està a la llista de llegits. I tranquils, que no tinc l’absurda pretensió de voler dir res original sobre una obra que ja era antiga quan van clavar els claus de Crist.

El que em va portar a La Ilíada va ser la curiositat. De llegir una de les patums de la cultura occidental; de saber com havia anat allò què va acabar amb un cavall més famós que el seu llibre; de saber què havia fet Ulisses abans de perdre’s camí a Ítaca. Si compartiu aquestes inquietuds, aquest volum no és per vosaltres.

Perquè la traducció que va fer en Manuel Balasch i Recort s’esforça en la forma tant o més que en el fons. El resultat és una magna obra poètica que transcriu de manera no només fidedigna -assumeixo- sinó també preciosa la saga poètica d’Homer. El resultat és un monument a la llengua catalana. He perdut el compte de les vegades que he hagut de visitar el diccionari, i de les vegades que he hagut de rellegir una estrofa per a copsar de debó el seu significat narratiu, fascinat pel ritme i la melositat de les paraules encadenades. Si el que us agrada és assaborir un text ben escrit i paladejar les paraules mentre les recites en veu baixa, aquesta versió del Doctor Manuel Balasch si és per vosaltres.

Del contrari, sempre podeu, si voleu llegir la guerra de Troia, acudir a alguna de les traduccions en prosa o de les versions novel·lades. Són més accessibles en el sentit ampli: narracions més dinàmiques, lectures més senzilles, que es poden seguir anant en metro o tren de rodalies o amb la canalla al costat mirant Masha i l’os; i no us costarà set cinc anys, i us estalviareu el sentiment de culpa quan llegiu alguna altra cosa més lleugera enlloc de perseverar en la Ilíada.

La poesia no pot amb aquests condicionants (o millor: jo no hi puc així) però té altres gràcies. I la principal és que a partir d’ara i mentre em duri la memòria m’acompanyaran les alades paraules sobre els solípedes poltres, els holocausts de bous i anyells, el record d’Hèctor homicida i d’Aquiles deífic, d’Atena la dels ulls d’òliba i de Príam magnànim. I Agamèmnon i Menelau i Patrocle i Zeus igidífer i Briseida la de galtes boniques i Helena la de blancs braços.

Totes elles expressions que no dubto naixen a l’original homèric però que atribueixo en gran mesura al geni literari del Manuel Balasch. A un extraordinari coneixement de les dues llengües (l’antiga ja morta i la present amenaçada), i d’altres que li han permès de conèixer les traduccions a d’altres idiomes, li afegiu un gust exquisit i una ploma pacient per aconseguir reproduir la mètrica de moda fa gairebé tres mil·lenis, i acabeu trobant una obra sublime.

I em queda el regust d’un temps en que era més important explicar els jocs que es van cel·lebrar en honor a un soldat mort que no pas l’estratagema per a vèncer l’oponent. I que l’amor (o era la passió?), l’orgull, la dignitat, la venjança i l’amor (o era el penediment?) són el que mouen l’univers, o si més no exèrcits impressionants i soldats en batalla. Un temps passat?

D’entre els blocs que han esmentat en algun moment la Ilíada he trobat que havia apuntat coses de De Troia a Ítaca, Las al jaç (sobre els epítets i colors de la Ilíada!)  i molt especialment el meravellós En temps d’Homer a l’en bloc d’en Joma.

Adient si us agraden els serials veneçolans i les tragèdies shakespearianes; aquí hi ha la mateixa fusta, amb geni. Contraindicat pels impacients i els que us agraden els colors de les pel·lícules Disney; això va de sang i fetge.

Salut i sort,
Ivan.