Escric perquè m’agrada. Em fa sentir bé. I ho comparteixo per aquella vanitat mal anomenada generositat que em fa pensar que a vosaltres us pot agradar llegir-me.
Per tant, si no us agrada el que escric, adéu. I si us agrada, espero escriure aviat alguna altra cosa que també us agradi. I punt. Accepto crítiques i comentaris. Els insults us els podeu guardar per algú que els mereixi. I la violència, igual. Si us sentiu temptats d’emprar-la, penseu-hi mentre sou al davant d’un mirall.
No vaig llegir mai Charlie Hebdo, que em sembla de l’estil d’El Jueves.
Qualsevol altre dia comentaria que, amb algunes excepcions, la majoria del contingut d’El Jueves no m’agrada. Parlaria sobre bon gust, estètica dels dibuixos o qualsevol altra collonada de pedant amb ínfules de crític literari. Des de fa uns quants dies, això no toca. No és important, només circumstancial.
El que si és important és defensar sempre i sense límits la llibertat d’expressar-se. De tothom. Inclús d’aquells que es presenten com defensors de la llibertat passejant per París l’endemà i el dia abans de retallar tant com poden les llibertats dels altres a expressar-se, a compartir el seu pensament i la seva obra o documentació, o a manifestar-se. Fins i tot d’aquells que estan disposats a fer servir les armes per a castigar els que es passen d’una ratlla que només veuen ells.
Sóc dels que creuen què és possible un món on la gent, tota la gent, pugui viure en llibertat i respecte. És el món en que vull viure. Els que pinten ratlles, aproven censures o premen gallets estan en contra d’aquest món. Són enemics meus. Volen decidir el que llegim, diem o pensem. Són enemics de tots nosaltres.
Començant per l’independent, irreverent, punyent i polèmic Joe Sacco un munt de ninotaires han comentat tot això millor que jo. Entre d’ells, els 33 que cita La voz del muro, uns quants ninotaires de països on hi ha majoria de musulmans o l’emotiu homenatge d’Orgullo y satisfacción a totes les víctimes a l’atemptat a Charlie Hebdo, incloent el policia musulmà que va morir defensant els que havien dibuixat el seu profeta. Amb uns estic més d’acord que amb d’altres; de tots n’aprenc; vull que tots continuïn escrivint i dibuixant.
Serenitat, coratge, salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
13 respostes a “Je suis Charlie (& Ahmed)”
Buen artículo. Aquí hace poco secuestraron la portada de el jueves y creo que muchos diarios no publican cosas si les perjudican política o economicamente. Libertad es una palabra muy gastada muy utilizada para beneficio particular.
Passes per alt (suposo que avui no toca) l’apropiació indeguda i hipòcrita dels fets. Tela!
Hi ha tres coses que passen sempre a Lo Bloc:
De totes formes, he esmentat “aquells que es presenten com defensors de la llibertat passejant per París l’endemà i el dia abans de retallar tant com poden les llibertats dels altres a expressar-se, a compartir el seu pensament i la seva obra o documentació, o a manifestar-se”.
Salut i sort.
Ho sé, no era un retret, m’ha costat però ho he anat pillant amb el temps. Això és el que volia dir amb ‘suposo que avui no toca’ 😉
O també, Mi Clon Malvado, que s’ajusta més al comentari de Jordi, mentre que el de Fontdevila clavava el que deia el Francis.
He enlazado la viñeta en mi blog. A mi me parece que hay una instrumentalizacion del islam que utilizan a gente bastante limitada para que les guarde sus privilegios mientras los jeques siguen montados en el lujo.
[…] que la desgràcia que ha passat amb Charlie Hebdo ha posat la llibertat d’expressió de moda, trobo què és oportú revisar el cas de les […]
Una tercera línia argumental. Per completar la cosa.
Aquí entrem en l’espinós debat sobre què entén l’entrevistat quan sent la paraula “acceptable” o encara més quan la frase es posa en negatiu. Defensen la prohibició, la censura prèvia, l’autocensura…?
Perquè jo ho tinc molt clar: no m’agraden les sàtires religioses. Crec què cal anar amb molt de compte, per una qüestió d’educació i bones maneres, amb no ofendre els altres en temes tant sensibles.
Però tornant al nucli de l’article: no vull que la sàtira religiosa sigui il·legal, la considero acceptable i la violència és totalment inacceptable.
La capacidad de que otros te ofendan es algo que has de manejar. Una vez controlado la capacidad de ofender de terceros es minima y se rompe el circulo.
“Es verdad que no se puede reaccionar violentamente, pero si Gasbarri, gran amigo, dice una mala palabra de mi mamá, puede esperarse un puñetazo. ¡Es normal!”, aseguró.
“No se puede provocar -añadió- no se puede insultar la fe de los demás. No puede uno burlarse de la fe. No se puede”
Aquí.
Quan he llegit la notícia he pensat en el teu comentari… I en un article que explica perquè seré més feliç quan deixi de llegir notívies.
Allargant encara una mica més el tema, recupero un article de quan l’atac al consolat americà a Bengazi on també havia un presumpte càstig per haver permés el rodatge i distribució d’un film blasfem.