Je suis Charlie (& Ahmed)

Escric perquè m’agrada. Em fa sentir bé. I ho comparteixo per aquella vanitat mal anomenada generositat que em fa pensar que a vosaltres us pot agradar llegir-me.

Pàgina de còmic de Joe Sacco on reflexiona sobre la sàtira, la violència i l'atemptat a Charlie Hebdo

Per tant, si no us agrada el que escric, adéu. I si us agrada, espero escriure aviat alguna altra cosa que també us agradi. I punt. Accepto crítiques i comentaris. Els insults us els podeu guardar per algú que els mereixi. I la violència, igual. Si us sentiu temptats d’emprar-la, penseu-hi mentre sou al davant d’un mirall.

No vaig llegir mai Charlie Hebdo, que em sembla de l’estil d’El Jueves.

Qualsevol altre dia comentaria que, amb algunes excepcions, la majoria del contingut d’El Jueves no m’agrada. Parlaria sobre bon gust, estètica dels dibuixos o qualsevol altra collonada de pedant amb ínfules de crític literari. Des de fa uns quants dies, això no toca. No és important, només circumstancial.

El que si és important és defensar sempre i sense límits la llibertat d’expressar-se. De tothom. Inclús d’aquells que es presenten com defensors de la llibertat passejant per París l’endemà i el dia abans de retallar tant com poden les llibertats dels altres a expressar-se, a compartir el seu pensament i la seva obra o documentació, o a manifestar-se. Fins i tot d’aquells que estan disposats a fer servir les armes per a castigar els que es passen d’una ratlla que només veuen ells.

Sóc dels que creuen què és possible un món on la gent, tota la gent, pugui viure en llibertat i respecte. És el món en que vull viure. Els que pinten ratlles, aproven censures o premen gallets estan en contra d’aquest món. Són enemics meus. Volen decidir el que llegim, diem o pensem. Són enemics de tots nosaltres.

Començant per l’independent, irreverent, punyent i polèmic Joe Sacco un munt de ninotaires han comentat tot això millor que jo. Entre d’ells, els 33 que cita La voz del muro, uns quants ninotaires de països on hi ha majoria de musulmans o l’emotiu homenatge d’Orgullo y satisfacción a totes les víctimes a l’atemptat a Charlie Hebdo, incloent el policia musulmà que va morir defensant els que havien dibuixat el seu profeta. Amb uns estic més d’acord que amb d’altres; de tots n’aprenc; vull que tots continuïn escrivint i dibuixant.

Serenitat, coratge, salut i sort,
Ivan.

Las puertitas del Sr. López

Darrerament estic recuperant alguns còmics què vaig llegir fa trenta anys. Un exercici interessant des de més d’un punt de vista.

Portada d'un dels àlbums de Las Puertitas del Sr. López

Las puertitas del Señor López és un recull de contes que caricaturitzen la quotidiana mediocritat de la classe mitjana, fruit d’un moment especialment dolorós pels autors (la dictadura argentina) però perfectament extrapolable a l’Espanya actual. La portada dóna a entendre què les pulsions sexuals dominen la trama, quan no és així.

A partir d’un personatge què podria ser perfectament el revers d’Homer Simpson, Carlos Trillo i Horacio Altuna (poseu-vos en peu i aplaudiu, si us plau) conformen un retrat tendre, amarg, descarnat i certer de moltes de les nostres angoixes diàries.

Mestres dels matisos, Trillo i Altuna ho senyalen tot però deixen la sentència en mans del lector. El seu diagnòstic és esfereïdorament obert, permeten veure totes les facetes de cada situació, i retraten totes les situacions amb precisió quirúrgica.

Adient pels que mai no perdem l’esperança. Contraindicat pels que no els importa què passi.

Salut i sort,
Ivan.

Iron Sky

Sou aficionats a les ucronies satíriques?

Iron Sky és una pel·lícula tant normaleta com deliciosa. Molt d’humor, efectes especials prou apanyadets i unes interpretacions més que correctes acaben construint un film que entreté sense posar els peus a cap galleda ideològica.

Això vol dir dues coses: la primera, que no han comés l’error de malbaratar una bona idea de pel·lícula volent transmetre un missatge. La segona, que no hi ha missatge: Iron Sky ridiculitza completament els nazis i això els treu gairebé tota la seva perillositat. Compte, que també els iguala amb els partits majoritaris als EUA.
Poster del film Iron Sky
Film sense pretensions, entreteniment lleuger.

Salut i sort,
Ivan.

El enredo de la bolsa y la vida

Tornen Eduardo Mendoza i el detectiu més estrafolari del món. Aparteu les criatures.

Portada de l'edició a Biblioteca Breve d'El enredo de la bolsa y la vida, d'Eduardo Mendoza
Si la paraula detectiu us fa pensar que això pot ser una novel·la negra, aneu molt perduts. El enredo de la bolsa y la vida és una sàtira sobre alguns aspectes del món que ens envolta, especialment alguns ídols intel·lectuals (el diner, l’Orient, les aparences) i on alguns debats mal enfocats (la crisi econòmica i la immigració) serveixen l’autor per a desfermar la seva vena iconoclasta.

Si no veniu d’haver llegit El misterio de la cripta embrujada i les dues primeres seqüeles d’aquella magistral aventura podeu anar al començament una mica perduts. El protagonista (quatre novel·les i encara no sabem com es diu!) té un punt excèntric tant en el seu comportament com en la seva narració, i és un punt molt gros. Però tanmateix és un dels atractius d’aquestes novel·les, barrejar amb tota naturalitat el llenguatge formal amb la realitat més barroera.

Adient pels que aprecien l’humor que busca somriures, no LOLs. Contraindicat pels amants dels thrillers i les novel·les realistes.

Salut i sort,
Ivan.