Chances

Fa trenta anys Horacio Altuna ja era un grandíssim dibuixant de còmics. I Chances, on a més va escriure el guió, és una petita joia futurista.

Portada del còmic Chances, d'Horacio Altuna

Ara el guió de Chances ja no és gens novedós, però en els vuitanta una història on es dibuixava un futur desesperançat, trist i cruel estava de moda, i Chances va impactar. Era l’època de Mad Max i un munt d’imitacions que van formar el génere del caos post-apocalíptic en el qual va participar el mateix Altuna amb El último recreo (amb guió de Carlos Trillo, que també havia escrit el de Basura. A més, l’ovella Dolly encara no estava ni en projecte, i la trama de la clonació era suggerent i inquietant alhora.

Rellegida ara, Chances té un argument nihilista i descarnat, on l’únic contrapunt lluminós són alguns personatges secundaris que a banda de sobreviure mantenen un mínim d’enteniment. Aquest grau màxim d’agror juga en contra de Chances, que per moments és més una caricatura que no pas un retrat del pervindre que ens espera.

Malauradament, a Altuna només li va interessar la vessant social de la història i no va dedicar-li pàgines ni a l’arquitectura política ni a les estructures econòmiques i tècniques. Lògic en el format i revistes en que es va editar originalment, però ara ens quedem amb gana de més. També és just reconèixer que alguns d’aquests temes els tocarà més tard a Ficcionario.

Gràficament Chances és igualment agra. El magnífic dibuix, realista i detallista, no deixa cap aspecte de la degradació humana per retratar. La brutícia, la sordidesa, la violència, el sadisme i el dolor apareixen esplendorosament vius i sense cap metàfora o cortina que te’ls ajudi a paīr. Però, l’Horacio Altuna ja començava a repetir cares en els seus personatges, especialment els femenins; un pecat comú però que emprenya els que seguim la seva trajectòria. I els masculins, per a arrodonir el clima del relat, acostumen a ser prou lletjos.

En definitiva, una interessantíssima distòpia, presentada sense vaselina ni correcció política, adient per a majors d’edat i contraindicada pels que tenen fe (en qualsevol cosa) o por a la robòtica i l’automatització.

Salut i sort,
Ivan.

Tragaperras

Passen els anys, passen les capçaleres i passen les editorials, però jo continuu sent devot de la parella Carlos Trillo i Horacio Altuna.

Portada de Tragaperras, el còmic d'Horacio Altuna i Carlos Trillo

A Tragaperras fan volar la imaginació volant per territoris onírics, eròtics i pessimistes, aconseguint un retaule agredols de somnis no complerts i desigs i anhels que romanen en un calaix, conegut o no, esperant el seu torn.

La majoria d’històries les he descobert de nou, però Riesgos és d’aquelles que se’t queden gravades al cervell, surant entre la memòria i el paladar durant més de vint anys.

Adient per a gent sensible amb sentit de l’humor. Contraindicada per estrenyits.

Salut i sort,
Ivan.

Ficcionario

En uns temps en què l’Imperi ens espia i els governs es disolen, res millor què recuperar l’orwellià 1984 o alguna de les seves revisions.

Portada del còmic Ficcionario, d'Horació Altuna

Igual què amb Basura, ens trobem amb una obra en la què l’esperança es centra en actituds individuals gairebé heròiques enfront del poder omnímode de l’Estat. Menjar, sexe i diversió són alhora necessitats bàsiques i vàlvules d’escapament de la frustració.

Potser a aquestes alçades és un tema i un tractament massa manits, però el fet què una lectura vint anys posterior al seu part continui sent plenament vigent, i fins i tot més versemblant, em sembla prou raó com per qualificar de clàssic aquest recull d’històries.

Adient pels indignats, i en procés d’indignar-se. Contraindicat pels què encara voten els de sempre.

Salut i sort,
Ivan.

Las puertitas del Sr. López

Darrerament estic recuperant alguns còmics què vaig llegir fa trenta anys. Un exercici interessant des de més d’un punt de vista.

Portada d'un dels àlbums de Las Puertitas del Sr. López

Las puertitas del Señor López és un recull de contes que caricaturitzen la quotidiana mediocritat de la classe mitjana, fruit d’un moment especialment dolorós pels autors (la dictadura argentina) però perfectament extrapolable a l’Espanya actual. La portada dóna a entendre què les pulsions sexuals dominen la trama, quan no és així.

A partir d’un personatge què podria ser perfectament el revers d’Homer Simpson, Carlos Trillo i Horacio Altuna (poseu-vos en peu i aplaudiu, si us plau) conformen un retrat tendre, amarg, descarnat i certer de moltes de les nostres angoixes diàries.

Mestres dels matisos, Trillo i Altuna ho senyalen tot però deixen la sentència en mans del lector. El seu diagnòstic és esfereïdorament obert, permeten veure totes les facetes de cada situació, i retraten totes les situacions amb precisió quirúrgica.

Adient pels que mai no perdem l’esperança. Contraindicat pels que no els importa què passi.

Salut i sort,
Ivan.