Ciutat Morta

L’any passat TV3 va emetre un documental sobre una notícia de Barcelona que havia passat desapercebuda per a moltíssima gent. Això són dues notícies.

cartel-ciutat-morta_6

Ciutat Morta et deixa amb una forta sensació de desassossec, de vulnerabilitat, d’involuntària complicitat. Denuncia un cas d’abús de poder, de venjança d’uns policies rabiosos perque a un company seu li havien esguerrat la vida. I ho fa contundentment.

Però també denuncia, encara més alt i més fort, els prejudicis d’una immensa majoria de la població envers col·lectius marginals. Homosexuals, punkies, immigrants, persones que per algun motiu poden ser etiquetades com a diferents.

Ciutat Morta deixa molt en evidència els mitjans de comunicació catalans, amb la clamorosa excepció de la Mònica Terribas, i la seva inhibició, un cop més, en el paper fiscalitzador del poder públic.

Finalment, ens aboca a una reflexió sobre com podem informar-nos de manera fefaent en aquest món hiperinformat.

Cinematogràficament, però, Ciutat Morta no m’ha semblat destacable. És un documental molt meritori per les grans dificultats que ha hagut de superar en la seva realització: la manca d’imatges de la majoria de fets relatats, la por o la negativa de molts protagonistes a participar-hi, i la negativa a incloure dramatitzacions, les més clares.

El resultat és feixuc. A Ciutat Morta li falta dinamisme, ritme, i li sobra metratge. El dramatisme i el sentiment els aporta la història i especialment el testimoni de les víctimes i els seus estimats quan parlen a la càmera. Però la narració és plana i només acumula dades i opinions, sense elaborar un discurs, mancança accentuada per alguns dels que comenten els fets, que és limiten a donar la seva opinió sense incidir en mecanismes polítics o sociològics. I els panells que fan la narració “en off” irriten molt al començar a tremolar.

Sense girs a la trama, la única força dramàtica és l’acumulació de testimonis, i és un recurs que s’esgota ràpidament. Per acabar-ho d’adobar, les localitzacions de les entrevistes són majoritàriament fosques. Xapo Ortega i Xavier Artigas, directors del film, podien haver buscat el contrast amb la Barcelona oficial, alegre, turística i feliç, però han preferit marcar encara més les tenebres que han originat aquesta cruel tragèdia.

Aquest no és l’únic cas en que s’ha assenyalat la policia local de Barcelona. I si ho afegim a les polèmiques dels mossos, ens trobem amb un escenari certament poc tranquilitzador.

Adient si us van agradar The Truman Show i Forrest Gump. Contraindicada si voleu viure feliços a la comfortable democràcia i la cultura moderneta.

Salut i sort,
Ivan.

6 respostes a «Ciutat Morta»

  1. Què vol dir això que no elabora un discurs? El que descrius des del paràgraf 2 al 5 què és sinó el discurs? I els recursos narratius, que no són coherents amb aquest discurs? La incomoditat que crea (que vol crear) i que fa que al cap d’una estona no sàpigues on fotre’t no és falta d’eficàcia narrativa sinó diria que, mes aviat, és al contrari.

    Altra cosa és que trobis que no té interès per a tu resseguir les vores de la versió oficial i mostrar un a un els arguments i detalls adduïts per desmuntar-los a continuació, un rere l’altre. Però havia de ser així perquè té un no sé què del judici que no van tenir, d’on l’espectador elabora una sentència alternativa després d’una llarga exposició de motius.

    1. Em sap greu trigar tant en respondre. Perdó.

      El que volia dir amb la manca de discurs és que Ciutat morta s’estructura com per acumulació de punts de vista, sense que jo li trobi un fil conductor que lligui els diversos aspectes que té aquesta història. És una crítica cinematogràfica a la pel·lícula com a suport de la narració, no pas una consideració ideològica sobre el cas.

      Poso un exemple concret: la vessant poètica de la Patricia Heras. El film ens deixa ben clar que escrivia poesia i ens ofereix algun tast del que la malaurada noia escrivia. Va començar a escriure com a reacció davant del que li va passar o ja ho feia abans? On s’hi va aficionar? Què llegia, què la inspirava, quins contactes tenia en el món literari o editorial? Trobo que aquest documental abusa de la presentació freda dels fets, que queda molt bé en mans de Perry Mason però no en una pel·lícula del segle XXI.

      El que jo esperava era una mica més d’elaboració. Entenc que és molt complicat quan només hi ha un bàndol interessat en col·laborar en la producció, però si has pogut aconseguir la complicitat del Manuel Delgado i del Gregorio Morán, bé pots trobar la manera d’explicar el que creus que hi ha a l’altra banda: ràbia i frustració dels policies; por, incompetència i alguna cosa pitjor dels polítics i l’aparell judicial; complicitat i silenci de la premsa. Tot això s’intueix, però no es veu.

      I compte, que els creadors de Ciutat morta igual han decidit que ho volien fer així, explicant entre línies i deixar que sigui l’espectador qui elabori la construcció final. Ho respecto, però la meva opinió és que hagués preferit veure la història explicada d’una altra manera.

      1. Diria que vols introduir en el judici la mena d’apreciacions que justament un jutge no et deixaria fer per improcedents. Com si es tractés d’un relat destinat a distreure a l’espectador enlloc d’un documental polític amb format de judici simulat ideat per fer justícia. En un cert sentit, per a la venjança.

        Tendeixo a pensar que no es pot fer el que a tu t’hauria agradat veure sense violentar el cas i, en particular, la persona. El discurs explícit és que els estereotips dels policies i del poder sobre els qui surten de la normalitat la van matar. La Patrícia Heras no volia veure’s representada com a normal i una narració que tingui com a conseqüència, ni que sigui indirecta, normalitzar-la, humanitzar-la, amb les seves poesies i les seves coses, la traeix.

        Ciutat Morta se centra (es limita si vols) en allò rellevant en un Tribunal. Una narració com la que intueixo preferiries haver vist, que s’allunyés del documental de denúncia i s’apropés a la ficció documental, és un contrafactual: ni els qui l’han impulsat i dirigit l’haurien volgut fer, ni els de la Patrícia hi haurien volgut sortir.

  2. No estava pas pensant en “ficció documental” sinó més aviat en una explicació del que va passar. Intentar apropar-se al per què. El què i el com queden perfectament narrats. Amb la contundència i la sobrietat que tu molt bé hi veus. Però després de veure la pel·lícula, la majoria de la gent es pregunta “com és possible que passin coses així en un Estat de Dret, etc.?”. I és aquesta resposta la que a mí m’hagués agradat trobar a Ciutat morta.

    Insisteixo: el film tal com és resulta perfectament colpidor i totalment coherent. No se li pot fer cap retret. I com a instrument polític és impecable.

    Però jo crec que com a pel·lícula deixa un forat (una pregunta) massa gran per respondre. I jo sóc dels que prefereixen els guions ben lligats. Amb final obert, potser. Deixant loose ends per a la imaginació de l’espectador o possibles seqüeles. Però sense forats.

  3. […] a Catalunya, ai, hem perdut aquesta sensació. Pel cas del Raval, pel del 4-F i per un munt de casos que van passant en petites notícies a la pàgina 24 dels diaris o les […]

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: