L’any passat TV3 va emetre un documental sobre una notícia de Barcelona que havia passat desapercebuda per a moltíssima gent. Això són dues notícies.
Ciutat Morta et deixa amb una forta sensació de desassossec, de vulnerabilitat, d’involuntària complicitat. Denuncia un cas d’abús de poder, de venjança d’uns policies rabiosos perque a un company seu li havien esguerrat la vida. I ho fa contundentment.
Però també denuncia, encara més alt i més fort, els prejudicis d’una immensa majoria de la població envers col·lectius marginals. Homosexuals, punkies, immigrants, persones que per algun motiu poden ser etiquetades com a diferents.
Ciutat Morta deixa molt en evidència els mitjans de comunicació catalans, amb la clamorosa excepció de la Mònica Terribas, i la seva inhibició, un cop més, en el paper fiscalitzador del poder públic.
Finalment, ens aboca a una reflexió sobre com podem informar-nos de manera fefaent en aquest món hiperinformat.
Cinematogràficament, però, Ciutat Morta no m’ha semblat destacable. És un documental molt meritori per les grans dificultats que ha hagut de superar en la seva realització: la manca d’imatges de la majoria de fets relatats, la por o la negativa de molts protagonistes a participar-hi, i la negativa a incloure dramatitzacions, les més clares.
El resultat és feixuc. A Ciutat Morta li falta dinamisme, ritme, i li sobra metratge. El dramatisme i el sentiment els aporta la història i especialment el testimoni de les víctimes i els seus estimats quan parlen a la càmera. Però la narració és plana i només acumula dades i opinions, sense elaborar un discurs, mancança accentuada per alguns dels que comenten els fets, que és limiten a donar la seva opinió sense incidir en mecanismes polítics o sociològics. I els panells que fan la narració “en off” irriten molt al començar a tremolar.
Sense girs a la trama, la única força dramàtica és l’acumulació de testimonis, i és un recurs que s’esgota ràpidament. Per acabar-ho d’adobar, les localitzacions de les entrevistes són majoritàriament fosques. Xapo Ortega i Xavier Artigas, directors del film, podien haver buscat el contrast amb la Barcelona oficial, alegre, turística i feliç, però han preferit marcar encara més les tenebres que han originat aquesta cruel tragèdia.
Aquest no és l’únic cas en que s’ha assenyalat la policia local de Barcelona. I si ho afegim a les polèmiques dels mossos, ens trobem amb un escenari certament poc tranquilitzador.
Adient si us van agradar The Truman Show i Forrest Gump. Contraindicada si voleu viure feliços a la comfortable democràcia i la cultura moderneta.
Salut i sort,
Ivan.
Lo bloc 
Digues la teva!