El millor pa del món, però no hi ha res a dins de l’entrepà.

Ja tornem a tenir aquí els Pink Floyd, músics tant genials com mal avinguts, empresaris magnífics del seu art què són capaços de reciclar unes sessions descartades fa vint anys en un nou àlbum. L’odissea de com ha sorgit The Endless River l’explica perfectament Diego A. Manrique a El País.

Coincideixo molt amb el que diu Manrique: música molt bonica, però li falta ànima. Vint temes instrumentals i una cançó que m’han acompanyat mentre treballava i han estat ben agradables d’escoltar i m’han donat bon rotllo, però que no m’han traspassat la pell.

David Gilmour continua tocant la guitarra meravellosament, Rick Wright creava uns ambients suggerents, i Nick Mason li dóna grandesa des de la percusió, però jo trobo a faltar la mala llet de Roger Waters. I clar, què l’obra s’ha fet com s’ha parit. En definitiva, The Endless River no és més que allò que hagués pogut embolicar una col·lecció de bones cançons dins una altra obra mestra de Pink Floyd. Es reconeix el rastre de la màgia, simplement.

Em quedo també amb les ganes d’escoltar el que Phil Manzanera va preparar per enmig. Resulta curiós que uns músics tant suposadament allunyats estèticament hagin demanat parer a dos ex-membres de Roxy Music i Killing Joe. La identitat musical no és monolítica, els gustos són amplis, i la professió obre encara més les oïdes, suposo.

Per cert, si podeu escollir agafeu la Deluxe Edition de The Endless River. Les tres cançons addicionals són de les millors i més animades de l’àlbum.

Adient per escoltar mentre estàs fent quelcom que necessiti concentració. Contraindicat pels nostàlgics dels Pink Floyd dels 70.

Salut i sort,
Ivan.