Com que el Diego A. Manrique va dir què The Endless River li recordava aquest àlbum, vaig decidir tornar-lo a escoltar a veure què.

I si, hi ha passatges en que les atmòsferes que crea el Rick Wright són semblants, però també n’hi ha d’altres que em remeten a Mike Oldfield o a The Alan Parsons Project. O millor dit, que van influir en aquells dos, tant diferents.

Atom Heart Mother, probablement una de les portades més conegudes del rock, és un bon disc que toca pals molt diferents però manté una coherència de to. Entre la serenor i l’abandonament, els seus cinc talls no demanen l’atenció expressa en cap moment però sempre acompanyen tranquilament, i no h’hi ha dos que siguin semblants. Hi ha algun moment experimental en que et demanes què estan fent (però només moments, això no és l’Ummagumma) però la majoria d’instants són brillants i la durada típica d’un LP se’m fa molt curta.

Hi ha bandes que quan estan buscant el seu estil fan discos acceptables. Els Pink Floyd parien obres menors de qualitat majúscula que et deixen amb ganes de més.

Per si voleu plantejar-vos què hagués passat amb un enregistrament lleugerament diferent, aquí podeu veure una versió orquestral en directe de la suite que dóna nom l’àlbum i aquí la versió en directe del mateix David Gilmour que anys abans havia dit que no li agradava gens aquest disc.

Adient per a acompanyar moments de solitud. Contraindicat per escoltar en companyia de nens.

Salut i sort,
Ivan.