Atom Heart Mother

Com que el Diego A. Manrique va dir què The Endless River li recordava aquest àlbum, vaig decidir tornar-lo a escoltar a veure què.

Pink Floyd: Atom Heart Mother (1970)

I si, hi ha passatges en que les atmòsferes que crea el Rick Wright són semblants, però també n’hi ha d’altres que em remeten a Mike Oldfield o a The Alan Parsons Project. O millor dit, que van influir en aquells dos, tant diferents.

Atom Heart Mother, probablement una de les portades més conegudes del rock, és un bon disc que toca pals molt diferents però manté una coherència de to. Entre la serenor i l’abandonament, els seus cinc talls no demanen l’atenció expressa en cap moment però sempre acompanyen tranquilament, i no h’hi ha dos que siguin semblants. Hi ha algun moment experimental en que et demanes què estan fent (però només moments, això no és l’Ummagumma) però la majoria d’instants són brillants i la durada típica d’un LP se’m fa molt curta.

Hi ha bandes que quan estan buscant el seu estil fan discos acceptables. Els Pink Floyd parien obres menors de qualitat majúscula que et deixen amb ganes de més.

Per si voleu plantejar-vos què hagués passat amb un enregistrament lleugerament diferent, aquí podeu veure una versió orquestral en directe de la suite que dóna nom l’àlbum i aquí la versió en directe del mateix David Gilmour que anys abans havia dit que no li agradava gens aquest disc.

Adient per a acompanyar moments de solitud. Contraindicat per escoltar en companyia de nens.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Wish You Were Here

La cançó sobre l’amistat i el viatge compartit què és la vida, encara que de vegades els camins es separen durant un temps. Sempre que l’escolto, recordo el meu amic Enric.

Igual preferiu aquesta versió acústica del David Gilmour, la del darrer cop que la banda es va reunir, o bé escoltar l’àlbum Wish You Were Here sencer de Pink Floyd.

Salut i sort,
Ivan.

On an Island

El guitarrista de Pink Floyd acaba de publicar el tercer àlbum de la seva carrera en solitari.

Encara que On an Island no s’hagi publicat a Espanya, les tecnologies de la informació ens permeten accedir a la música que triomfa arreu del món. Ja m’enteneu. El disc està assolint un gran i inesperat èxit a països com el Regne Unit (nº1), Itàlia, Noruega, etc. Després de l’actuació de Pink Floyd al Live 8 es van escampar els rumors sobre una possible reunió del grup, però el mateix Gilmour, a una entrevista concedida a La Reppublica, ha desmentit aquest extrem.

Gilmour ofereix tres talls instrumentals i unes quantes cançons a les que la seva dona, escriptora, ha posat lletra. També col·laboren altres amics, entre ells Rick Wright, David Crosby i Graham Nash. Cap dels talls del CD pot comparar-se al que el mateix Gilmour va contribuir durant anys, inclús els darrers i pitjors, a major glòria de Pink Floyd. A Take a Breath imita l’estil però no arriba al punt; a On an Island inclou un bon solo, però s’allarga massa la cançó. En cap lloc molesta, però tampoc no engresca.

A mi l’èxit d’On an Island em sembla exagerat, donat que l’àlbum ni sorprén ni excel·leix. No aporta noves fòrmules a les ja conegudes. Gilmour repeteix els esquemes que l’han col·locat al cim del rock simfònic, tant amb la seva manera de cantar com en el seu inconfusible estil a les sis cordes.

Igual que altres virtuosos de la guitarra que afirmen que els manca tècnica (Knopfler i Oldfield, per exemple) Gilmour es dedica a escriure solos on prima la melodia i no una interpretació basada en la rapidesa de digitació. La música és de molt alta qualitat, però li manca un punt de rauxa i li sobra un grapat de sucre.

Curiositat: el primer tall de l’àlbum, la instrumental Castellorizon, es refereix a un poblet grec on acostuma a anar de vacances l’artista. Fa pocs dies National Geographic li dedicava la seva foto del dia.

Si diumenge el matí voleu escoltar bona música mentre llegiu el diari, aquest és un bon disc.

Salut i sort,
Ivan.

David Gilmour
On an Island
Sony Records, 2006.