Atom Heart Mother

Com que el Diego A. Manrique va dir què The Endless River li recordava aquest àlbum, vaig decidir tornar-lo a escoltar a veure què.

Pink Floyd: Atom Heart Mother (1970)

I si, hi ha passatges en que les atmòsferes que crea el Rick Wright són semblants, però també n’hi ha d’altres que em remeten a Mike Oldfield o a The Alan Parsons Project. O millor dit, que van influir en aquells dos, tant diferents.

Atom Heart Mother, probablement una de les portades més conegudes del rock, és un bon disc que toca pals molt diferents però manté una coherència de to. Entre la serenor i l’abandonament, els seus cinc talls no demanen l’atenció expressa en cap moment però sempre acompanyen tranquilament, i no h’hi ha dos que siguin semblants. Hi ha algun moment experimental en que et demanes què estan fent (però només moments, això no és l’Ummagumma) però la majoria d’instants són brillants i la durada típica d’un LP se’m fa molt curta.

Hi ha bandes que quan estan buscant el seu estil fan discos acceptables. Els Pink Floyd parien obres menors de qualitat majúscula que et deixen amb ganes de més.

Per si voleu plantejar-vos què hagués passat amb un enregistrament lleugerament diferent, aquí podeu veure una versió orquestral en directe de la suite que dóna nom l’àlbum i aquí la versió en directe del mateix David Gilmour que anys abans havia dit que no li agradava gens aquest disc.

Adient per a acompanyar moments de solitud. Contraindicat per escoltar en companyia de nens.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Pink Floyd: The Endless River

El millor pa del món, però no hi ha res a dins de l’entrepà.

Ja tornem a tenir aquí els Pink Floyd, músics tant genials com mal avinguts, empresaris magnífics del seu art què són capaços de reciclar unes sessions descartades fa vint anys en un nou àlbum. L’odissea de com ha sorgit The Endless River l’explica perfectament Diego A. Manrique a El País.

Coincideixo molt amb el que diu Manrique: música molt bonica, però li falta ànima. Vint temes instrumentals i una cançó que m’han acompanyat mentre treballava i han estat ben agradables d’escoltar i m’han donat bon rotllo, però que no m’han traspassat la pell.

David Gilmour continua tocant la guitarra meravellosament, Rick Wright creava uns ambients suggerents, i Nick Mason li dóna grandesa des de la percusió, però jo trobo a faltar la mala llet de Roger Waters. I clar, què l’obra s’ha fet com s’ha parit. En definitiva, The Endless River no és més que allò que hagués pogut embolicar una col·lecció de bones cançons dins una altra obra mestra de Pink Floyd. Es reconeix el rastre de la màgia, simplement.

Em quedo també amb les ganes d’escoltar el que Phil Manzanera va preparar per enmig. Resulta curiós que uns músics tant suposadament allunyats estèticament hagin demanat parer a dos ex-membres de Roxy Music i Killing Joe. La identitat musical no és monolítica, els gustos són amplis, i la professió obre encara més les oïdes, suposo.

Per cert, si podeu escollir agafeu la Deluxe Edition de The Endless River. Les tres cançons addicionals són de les millors i més animades de l’àlbum.

Adient per escoltar mentre estàs fent quelcom que necessiti concentració. Contraindicat pels nostàlgics dels Pink Floyd dels 70.

Salut i sort,
Ivan.

Passeig musical

Cada cop hi ha més gent què fa servir Youtube com a servei per trobar i escoltar música.

La raó, crec jo, rau en la seva facilitat d’ús, principalment de trobar una quantitat immensa de música de tot tipus i què, en determinats casos, li afegeix la imatge. La imatge és sempre, però vull dir què de vegades si què mires tot el video, no només l’escoltes. I en trobar música relacionada.

I de vegades resulta molt curiós veure quina música et suggereix com relacionada amb el què estàs veient(*). I per fi arribem al què avui vull compartir amb vosaltres. Vaig començar escoltant música clàssica i vaig continuar una estona picant aquella suggerència què considerava menys relacionada amb el què estava escoltant en aquell moment, seguint el fil d’Ariadna per veure on em portava el passeig musical. El resultat és la següent seqüència:

  1. Vivaldi: Lute Concerto in D major (10:55).
  2. Gary Moore: Whiskey in the Jar (8:25).
  3. Pink Floyd: Echoes (Live at Pompeii) (24:06).
  4. Simon & Garfunkel: The Concert in Central Park (1a part) (38:55).
  5. Led Zeppelin: Live at the Royal Albert Hall (1:42:21).
  6. Bob Marley: Live in Santa Barbara (1:31:54).
  7. Metallica: Nothing Else Matters (6:56).
  8. Queen: Bohemian Rhapsody (11:03).
  9. John Lennon: Imagine (3:32).
  10. Sinéad O’Connor: Nothing Compares 2U (5:16).
  11. Duran Duran: Ordinary World (4:41).

Salut i sort,
Ivan.
(*) De fet, la suggerència està basada no només en la darrera visualització sinó en tota la informació de l’usuari què ha emmagatzemat Google: visualitzacions anteriors a Youtube, correus llegits a Gmail, articles compartits o llegits a Google+, cerques què ha fet al buscador, etc.