Música per a una consulta

Torno amb els apunts musicals dominicals, espero que ara més regularment.

No em ve de gust (encara) parlar del tema, però per acompanyar el vermut, res millor que bona música. I ja posats, compartir tres cançons d’estils ben diferents i què podrien (recargolant molt el sentit de les lletres originals) encaixar en les tres respostes possibles a allò que ens preguntaran (o no…) el 9N:

Pels partidaris del No, el gran Jackson Browne amb la seva interpretació (que no composició) més coneguda:

Pels partidaris del Si però No, The Alan Parsons Project i el seu vull que m’estimis més (quins clips que es feien als 80!):

I pels partidaris del Si-Si, Queen i un dels seus himnes immortals:

Salut i sort,
Ivan.

Queen

Tenen fans i detractors, com totes, i un munt de bandes i intérprets què han agafat influències d’ells. Però no ha hagut ningú què gosés imitar-los. Una de les millors bandes de rock de tots els temps.

Un bateria mediocre però què composava èxits comercials a dojo; un baix eficaç què, diuen, donava l’equilibir i evitaba les anades d’olla de la parella creativa; una de les millors guitarres del rock, què destacava en les cançons més líriques i convencia en les més tralleres. I Freddie. No només un cantant superb, també un personatge carismàtic i un showman inigualable. Un entertainer amb vocació de tenor i posat a cantant de masses. El frontman definitiu.

La selecció què he posat a la llista anterior és tant personal com discutible. Però el què fa de Queen una banda de nivell estratosfèric és què, prescindint d’aquella llista de cançons en puc preparar una altra què també els hagués situat a qualsevol enciclopèdia musical del segle XX.

Si dieu què una playlist és com un frankenstein musical, teniu raó, però em venia de gust. També podeu gaudir de la seva actuació a aquell Live Aid (25 minuts) què va inaugurar la moda dels concerts benèfics o del seu concert a l’estadi de Wembley l’any 86 (gairebé dues hores), possiblement els seus cims escèncis enregistrats. I si us quedeu igual és què no sou nens.

Adient per a hedonistes. Contraindicat per a ortodoxes de les classificacions fàcils.

Salut i sort,
Ivan.

Passeig musical

Cada cop hi ha més gent què fa servir Youtube com a servei per trobar i escoltar música.

La raó, crec jo, rau en la seva facilitat d’ús, principalment de trobar una quantitat immensa de música de tot tipus i què, en determinats casos, li afegeix la imatge. La imatge és sempre, però vull dir què de vegades si què mires tot el video, no només l’escoltes. I en trobar música relacionada.

I de vegades resulta molt curiós veure quina música et suggereix com relacionada amb el què estàs veient(*). I per fi arribem al què avui vull compartir amb vosaltres. Vaig començar escoltant música clàssica i vaig continuar una estona picant aquella suggerència què considerava menys relacionada amb el què estava escoltant en aquell moment, seguint el fil d’Ariadna per veure on em portava el passeig musical. El resultat és la següent seqüència:

  1. Vivaldi: Lute Concerto in D major (10:55).
  2. Gary Moore: Whiskey in the Jar (8:25).
  3. Pink Floyd: Echoes (Live at Pompeii) (24:06).
  4. Simon & Garfunkel: The Concert in Central Park (1a part) (38:55).
  5. Led Zeppelin: Live at the Royal Albert Hall (1:42:21).
  6. Bob Marley: Live in Santa Barbara (1:31:54).
  7. Metallica: Nothing Else Matters (6:56).
  8. Queen: Bohemian Rhapsody (11:03).
  9. John Lennon: Imagine (3:32).
  10. Sinéad O’Connor: Nothing Compares 2U (5:16).
  11. Duran Duran: Ordinary World (4:41).

Salut i sort,
Ivan.
(*) De fet, la suggerència està basada no només en la darrera visualització sinó en tota la informació de l’usuari què ha emmagatzemat Google: visualitzacions anteriors a Youtube, correus llegits a Gmail, articles compartits o llegits a Google+, cerques què ha fet al buscador, etc.