Robert Reed: Sanctuary

Havia una vegada un admirador de Mike Oldfield que es deia Robert Reed i que somniava en fer un àlbum com el Tubular Bells.

Robert Reed - Sanctuary (2014)

Doncs un cop que Mr. Reed s’havia convertit ja en músic professional i tenia el seu propi grup de rock progressiu, va per fi portar a termini el seu propi homenatge a Mike Oldfield. El resultat és aquest Sanctuary, un enregistrament composat, arrenjat, interpretat i produit pel Robert Reed i què compta amb no només una llista d’instruments molt semblant a la del Tubular Bells sinó també amb la col·laboració del productor (Tom Newman) i l’enginyer (Simon Heyworth) del Tubular Bells original.

Sanctuary recrea els sons originals, però no les melodies. Les tonades que ha composat Robert Reed són originals i prou maques. El que si imita, i aquí rau l’homenatge, és l’estructura de Tubular Bells (dues peces d’uns vint minuts) i els timbres no només d’aquesta obra mestra, també d’Hergest Ridge (especialment la segona part), Ommadawn, i Incantations. Els fans d’Oldfield podem jugar a fer emparellaments entre l’homenatge i els originals.

Sanctuary, per tant, és completament diferent a les noves lectures que va fer el mateix Oldfield de la seva pròpia obra, en que reprenia les tonades originals però actualitzava instrumentació i arranjaments. Aquí hi ha creació original que s’ha modelat imitant un motllo de fa quaranta anys.

Si musicalment Sanctuary no aporta innovació, si que es beneficia dels avenços tècnics que hi ha una generació més tard i l’enregistrament ha estat forçosament més senzill. Malgrat això, a Sanctuary trobem les mateixes transicions brusques entre un tema i el següent que ja podiem apreciar en alguns passatges del primer enregistrament del segell Virgin Records. Potser és part de l’homenatge, però ara grinyola moltíssim.

A mi Sanctuary m’ha agradat molt. S’escolta molt fàcilment i sempre de manera agradable. Li he trobat a faltar que Reed aportés el seu gra d’innovació i expressés què és el que li ha inspirat Mike Oldfield, a banda de citar-lo perfectament. Haver creat algun passatge amb instrumentacions diferents, o una peça final (a la manera de la tradicional Sailor’s Hornspipe, del final de Tubular Bells) que marqués un contrast nou.

En qualsevol cas, un gran àlbum adient pels aficionats a músiques instrumentals diverses, i contraindicat pels que es limiten al terreny de les cançons de tres minuts.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Atom Heart Mother

Com que el Diego A. Manrique va dir què The Endless River li recordava aquest àlbum, vaig decidir tornar-lo a escoltar a veure què.

Pink Floyd: Atom Heart Mother (1970)

I si, hi ha passatges en que les atmòsferes que crea el Rick Wright són semblants, però també n’hi ha d’altres que em remeten a Mike Oldfield o a The Alan Parsons Project. O millor dit, que van influir en aquells dos, tant diferents.

Atom Heart Mother, probablement una de les portades més conegudes del rock, és un bon disc que toca pals molt diferents però manté una coherència de to. Entre la serenor i l’abandonament, els seus cinc talls no demanen l’atenció expressa en cap moment però sempre acompanyen tranquilament, i no h’hi ha dos que siguin semblants. Hi ha algun moment experimental en que et demanes què estan fent (però només moments, això no és l’Ummagumma) però la majoria d’instants són brillants i la durada típica d’un LP se’m fa molt curta.

Hi ha bandes que quan estan buscant el seu estil fan discos acceptables. Els Pink Floyd parien obres menors de qualitat majúscula que et deixen amb ganes de més.

Per si voleu plantejar-vos què hagués passat amb un enregistrament lleugerament diferent, aquí podeu veure una versió orquestral en directe de la suite que dóna nom l’àlbum i aquí la versió en directe del mateix David Gilmour que anys abans havia dit que no li agradava gens aquest disc.

Adient per a acompanyar moments de solitud. Contraindicat per escoltar en companyia de nens.

Salut i sort,
Ivan.