Los surcos del azar

Una altra impressionant obra mestra de Paco Roca.

Paco Roca: Los surcos del azar (2013)

Los surcos del azar novel·la el patiment, l’aventura i el desencís dels veterans de l’exèrcit republicà que després de fugir d’Espanya es van aplegar a les ordres de Leclerc i De Gaulle durant la Segona Guerra Mundial.

El relat entrellaça dues línies argumentals, la de la narració dels fets a partir de l’evacuació del port d’Alacant al març del 39 i la de les entrevistes que fa un jove investigador (amb l’aparença de l’autor) a un veterà nonagenari de La Nueve, en una estructura que recorda entre d’altres els Soldados de Salamina de Javier Cercas. La trama històrica té un to èpic i desconsolat; la del descobriment, optimista i vital.

Los surcos del azar, què és un vers de Machado, no és en absolut un homenatge hagiogràfic. Aquí surt tota la porqueria que hom espera enmig d’una guerra i després d’haver perdut una guerra civil. Baralles inútils entre companys i crueltat amb l’enemic. La desesperació dels que ja no volen patir més i el sofriment dels que encara aguanten.

Los surcos del azar es sosté, com diu l’historiador Robert S. Coale a l’epíleg, en els petits detalls. Perquè el Paco Roca ha afinat amb precisió de pacient orfebre un guió esplèndid, amb ritme vertiginós puntejat amb pausa serena, fonamentant-lo en una robusta i llarga cadena d’anècdotes, algunes de ben espantoses i altres tendres i divertides. Com diuen els italians, se non è vero è ben trovato, i aquesta novel·la gràfica és brutalment viva gràcies a l’enfocament proper als personatges, característic de la mirada de Paco Roca. Fins i tot, les escenes bèliques estan descrites des del punt de vista dels soldats, renunciant a una visió cenital que oferiria més amplitud i context.

Però la tendresa que Paco Roca té amb els seus personatges, en l’apartat gràfic es torna en un cert distanciament. Per l’estil aparentment esquemàtic del seu dibuix i l’ús que en fa del color, més preocupat en descriure ambients que no en retratar detalls, el dibuix ajuda a que el lector es centri en el fluix de la història més que en les vinyetes.

Aquest equilibri entre un guió càlid i proper basat en escenes i un dibuix que fuig de l’hiperrealisme d’un Tardi o un Joe Sacco em sembla una de les millors característiques de l’art de Paco Roca. I ho remata espectacularment a la trama moderna, dibuixada en un lluminós blanc i negre on els personatges traspuen vida i sentiment.

Però el millor de Los surcos del azar és que la reivindicació històrica, tot i portar una innegable càrrega ideològica, no ofega l’obra. Li dóna sentit. Personatges i situacions apareixen de manera natural.

Adient, recomenable, collonut, per a tothom. Contraindicat per a mitòmans fanàtics d’Hazañas Bélicas.

Salut i sort,
Ivan.

Advertisements

2 thoughts on “Los surcos del azar

  1. Yo lo empecé y lo dejé, me daba mucha pena, lo he de volver a empezar. Roca es bueno pero esta historia toca mucho, hay que estar emocionalmente en el momento adecuado.

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s