Los surcos del azar

Una altra impressionant obra mestra de Paco Roca.

Paco Roca: Los surcos del azar (2013)

Los surcos del azar novel·la el patiment, l’aventura i el desencís dels veterans de l’exèrcit republicà que després de fugir d’Espanya es van aplegar a les ordres de Leclerc i De Gaulle durant la Segona Guerra Mundial.

El relat entrellaça dues línies argumentals, la de la narració dels fets a partir de l’evacuació del port d’Alacant al març del 39 i la de les entrevistes que fa un jove investigador (amb l’aparença de l’autor) a un veterà nonagenari de La Nueve, en una estructura que recorda entre d’altres els Soldados de Salamina de Javier Cercas. La trama històrica té un to èpic i desconsolat; la del descobriment, optimista i vital.

Los surcos del azar, què és un vers de Machado, no és en absolut un homenatge hagiogràfic. Aquí surt tota la porqueria que hom espera enmig d’una guerra i després d’haver perdut una guerra civil. Baralles inútils entre companys i crueltat amb l’enemic. La desesperació dels que ja no volen patir més i el sofriment dels que encara aguanten.

Los surcos del azar es sosté, com diu l’historiador Robert S. Coale a l’epíleg, en els petits detalls. Perquè el Paco Roca ha afinat amb precisió de pacient orfebre un guió esplèndid, amb ritme vertiginós puntejat amb pausa serena, fonamentant-lo en una robusta i llarga cadena d’anècdotes, algunes de ben espantoses i altres tendres i divertides. Com diuen els italians, se non è vero è ben trovato, i aquesta novel·la gràfica és brutalment viva gràcies a l’enfocament proper als personatges, característic de la mirada de Paco Roca. Fins i tot, les escenes bèliques estan descrites des del punt de vista dels soldats, renunciant a una visió cenital que oferiria més amplitud i context.

Però la tendresa que Paco Roca té amb els seus personatges, en l’apartat gràfic es torna en un cert distanciament. Per l’estil aparentment esquemàtic del seu dibuix i l’ús que en fa del color, més preocupat en descriure ambients que no en retratar detalls, el dibuix ajuda a que el lector es centri en el fluix de la història més que en les vinyetes.

Aquest equilibri entre un guió càlid i proper basat en escenes i un dibuix que fuig de l’hiperrealisme d’un Tardi o un Joe Sacco em sembla una de les millors característiques de l’art de Paco Roca. I ho remata espectacularment a la trama moderna, dibuixada en un lluminós blanc i negre on els personatges traspuen vida i sentiment.

Però el millor de Los surcos del azar és que la reivindicació històrica, tot i portar una innegable càrrega ideològica, no ofega l’obra. Li dóna sentit. Personatges i situacions apareixen de manera natural.

Adient, recomenable, collonut, per a tothom. Contraindicat per a mitòmans fanàtics d’Hazañas Bélicas.

Salut i sort,
Ivan.

2 respostes a “Los surcos del azar

  1. Yo lo empecé y lo dejé, me daba mucha pena, lo he de volver a empezar. Roca es bueno pero esta historia toca mucho, hay que estar emocionalmente en el momento adecuado.

Respon a Ivan Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s