Robert Fisk va escriure un llibre fascinant sobre les guerres que van castigar el Líban durant quinze anys.

 

No sé fins a quin punt és un llibre objectiu, perquè és la única font d’informació que he tingut sobre el conflicte. No em sembla, però, que tingui un punt de vista massa esbiaixat i, si de cas, a qui jutja amb més severitat és a les potències democràtiques com Israel i els Estats Units. Quan critica -que també ho fa- Síria, la OAP i els diferents cabdills libanesos, el seu judici parteix de la base que es tracta de dictadures i ja és el que toca.

 

Aquí reb tothom. Els que més, Ariel Sharon i l’administració de Ronald Reagan.Els americans els pinta no com estúpids, però si com d’una ingenuitat molt perillosa. Pels altres i per ells mateixos, com van acabar demostrant els atemptats que van patir. A Sharon el fa responsable directe de bona part del patiment de la població civil, de tots els bàndols. El relat de com van anar episodis com les massacres de Qana i Sabra i Chatila provoquen justificada indignació, però veure el cinisme i la hipocresia de l’exercit israelià i l’aparell propagandista jueu no es queda enrera. I molts periodistes i mitjans de comunicació surten també mal parats.

 

No només parla malament d’uns. L’exercit italià, periodistes com el Juan Carlos Gumucio, i algun polític aïllat com Rafiq Hariri, mereixen comentaris elogiosos. Si Fisk acostuma a escollir un bàndol, és el dels indefensos.

 

És un llibre colpidor. Les descripcions de les massacres ja esmentades, dels efectes de bombardejos i atemptats sobre la població civil, o la narració del segrest de Terry Anderson, et fan posar la pell de gallina. Potser algun detall se’l podia haver estalviat, però la veritat només és massa dura pels que no els importa no saber-la.

 

Trobo que d’aquest llibre, a mesura que vagin passant les setmanes, tornaré a escriure més, comentant coses concretes. És dels que et fa reflexionar, que et deixa un remanent de pensaments durant força temps.

 

Ara mateix només li faig dues crítiques concretes. Hi ha un crim de guerra, perpetrat per la OAP contra soldats israelians, prop de Sidó, que no condemna amb tota la força que ho fa quan es tracta de crims perpetrats pel Tsahal o d’altres bàndols. Assassinar soldats presoners és un crim, també. El segon, molt més de perepunyetes: hi ha, a la banda final del llibre, una sèrie d’afirmacions contra l’estat d’Israel (operacions irregulars, etc.) que no van recolzades per les cites a fonts que abunden a d’altres llocs del llibre. Em demano perquè.

 

Punyetes a banda, una obra impressionant i que m’ha obert els ulls.

 

Salut i sort,

Ivan.

 

Simon and Schuster, 1990

 

(Compte: hi ha dues edicions anteriors, anomenades Pity The Nation: The Abduction of Lebanon, on no figuren els capítols de l’alliberament de Terry Anderson ni de la massacre al quarter de Nacions Unides de Qana.)