Hashem el Madani

Fins l’onze de febrer teniu temps de passar-vos pel CaixaForum i visitar l’exposició d’aquest fotógraf libanès.

Nena posant

Es mostren principalment dos conjunts de fotografies. El primer és format per imatges recollides al carrer; el segon és una selecció de retrats d’estudi. A més, hi ha unes quantes fotos que mostren composicions una mica més creatives amb objectes quotidians i un parell de pel·lícules familiars rodades al marc incomparable del castell de Beit Edine, que ajuden a mostrar la vida normal libanesa, quan aquesta no era gens anormal i no sortia a les notícies.

A tots els pobles on no hi ha ni cinema, ni teatre, ni ball, la diversió ha estat sempre sortir a passejar o anar de picnic. A molts llocs d’Orient Mitjà la gent encara es distreu així, ho he vist tant a Síria com a Jordània. Al Líban tenen de tot en matèria d’entreteniment, però durant els anys 50 i 60 sembla que la passejada dominical donava per a molt. Hashem El Madani sortia al carrer armat amb la seva càmera i demanava els transeunts si els podia retratar, nens i joves especialment. Totes les fotografies són de posats i en blanc i negre.

Algun cop ma mare m’ha ensenyat fotos antigues de rapitencs, també d’aquesta època, en que anaven a la Foradada o sortien per la Ràpita. Són exactament iguals. Alguna cara la veus més exòtica que altra, però no trobes diferències en els vestits o les actituds a ambdues vores del Mediterrani. Si de cas, els rapitencs somreien més. Però les dones grans vestien de negre, els nois vestien americana i corbata els diumenges, i les noies lluien vestits estampats amb flors.

Nois jugant a nuvis

Les fotografies d’estudi estan dividides en dos grups. Les oficials (de casaments, comunions i tal) són calcades a les que podeu trobar al vostre bagul familiar. Les més interessants, però, són les de grups d’amics disfressant-se, jugant i alliberant-se dels prejudicis i la repressió moral a que els sotmetia la societat de l’època. Una parella d’amigues besant-se com a les pel·lícules (una feia el rol d’home), un parell d’amics disfressats de parella a punt de casar-se, colles senceres de joves i nens gaudint d’un oasi de llibertat i espontaneitat dins les quatre parets de l’estudi. I l’esfereidora història de la dona que es va cremar per escapar-se del seu gelós marit, el qual només va poder conservar aquells negatius que ell mateix havia fet esgarrar, furiós perquè ella s’havia fet retratar sense el seu consentiment.

Negatiu esgarrat

Records d’un país ara martiritzat que no fa gaire intentava ser feliç, igual que tothom.

Salut i sort,
Ivan.

Hashem el Madani.
Retrats d’estudi i passejades fotogràfiques.
CaixaForum, Barcelona, fins l’onze de febrer.

Anuncis

Líban al National Geographic

Us recomano aquest article de la web de National Geographic: Lebanon Historic Sites Again Escape Conflict Unscathed. Encara que no domineu l’anglès s’entén força bé i el millor, com és habitual en aquesta publicació, són les fotografies. Hi trobareu un munt de links a galeries fotogràfiques del país.

Veure que un lloc que tu vas visitar fa exactament un any es converteix de cop i volta en un infern és una cosa que us asseguro afecta molt. Els records que tinc del Líban són d’un país dinàmic i amb ganes de gaudir de la pau i treva que tanta falta els feia. Ara resulta que les runes de Baalbek [foto] impressionen fins i tot els escamots del Tsahal. Llàstima que no influeixin de la mateixa manera sobre els seus generals i responsables polítics.

Salut i sort,Ivan.

Dues fotos de Beirut

Acabo de rebre un mailing d’Amnistia Internacional demanant l’adhesió a una campanya per a demanar al govern espanyol que promogui la investigació de possibles crims de guerra en la recent guerra no declarada entre Israel i Hezbollah.

Primer comentari, pels amants de les foteses jurídiques. Aquí no ha hagut cap guerra. Guerra és un estat jurídic que demana una proclamació legal com cal. De fet, després del Tractat de Versalles que va finiquitar la Primera Guerra Mundial la guerra es va declarar il·legal, en uns termes prou inambigus proclamats per la predecesora de l’ONU, la Societat de Nacions. Va haver una declaració formal en que es preveien fortes sancions internacionals contra qualsevol estat que declarés una guerra en el futur.

El fet que em refereixi a foteses jurídiques té molt a veure a la utilitat d’aquella pomposa declaració.

Curiosament, Israel i el Líban estan en guerra des del 1948. Quan Israel va assolir la independència, el Líban (igual que Egipte, Jordània i altres països àrabs) li va declarar la guerra i mai no ha signat la pau. El que hi ha en vigor és un armistici que regula un cesament d’hostililtats, però no una declaració de pau. Egipte no va signar la pau fins el 1979 a Camp David (i això li va costar la vida a Annuar El-Sadat) i Jordània fins els darrers noranta. Hussein, descendent directe del Profeta, va morir de causa natural.

Doncs bé, en aquest mailing de que us parlava hi ha dues fotografies per satèlit de Beirut. Abans i després d’un bombardeig. Crec que no cal afegir res més.

Salut i sort,
Ivan.

Enviar soldats al Líban és mala idea

Ho diu Tomás Alcoverro, el corresponsal de La Vanguardia a la zona durant trenta anys, en l’article que publica avui al seu blog.

A Pity The Nation, Robert Fisk ja avisa que els exèrcits que ocupen el Líban es corrompen, es podreixen i acaben marxant amb la cua entre les cames. Hi dóna tots els exemples possibles dels darrers 30 anys: les diverses guerrilles palestines, els exèrcits sirians i israelià, les forces expedicionàries americana i francesa, fins i tot -tot i que en una mesura molt lleu- les tropes de l’ONU. Com va dir Bashir Gemayel poc abans de morir: El Líban és molt fàcil de vèncer, però impossible de conquerir.

Em fa l’efecte que Zapatero no ha considerat bé totes les implicacions que té enviar soldats a un lloc tant complicat, on hi ha tres bàndols i només lluiten dos, hi ha una treva que signa un que no lluita i un que no la vol cumplir, i on les guerres es desencadenen (públicament) perquè l’altre que no deixen signar la treva ha atacat primer.

Els articles de Robert Fisk els podeu llegir també a La Vanguadia, o bé podeu consultar els originals a The Independent.

Salut i sort,
Ivan.