Israel ha perdut la guerra

Després d’un mes d’esbatussar-se uns als altres, els xiites d’Hezbollah i els jueus d’Israel ara discuteixen qui ha guanyat la guerra. Només es pot discutir això, perquè no hi ha dubte que l’han perduda la gent normal (libanesos i israelians) que ha patit les conseqüències.

Després de llegir un breu comentari de l’agència de notícies israeliana Arutz Sheva, no em queda cap dubte que Hezbollah ha guanyat, i per golejada. Resulta que oficials de l’exèrcit d’Israel han reconegut haver perdut en combat si més no trenta tancs. La meitat de les baixes del Tsahal eren tanquistes.

Els Merkava han estat sempre el prestigi d’Israel als territoris ocupats, als països veïns. On diu prestigi podeu llegir: el que dóna por. El que et fa respectar. Els fedayin palestins podien matar els soldats d’infanteria, fins i tot disparar contra els helicòpters i transports israelians, però mai de la vida podien fer front als Merkava. El mateix passava amb l’exèrcit sirià, que en camp obert mai no ha pogut aturar el Tsahal i només va aconseguir derrotar-lo a les muntanyes del Mont Líban, allà on els blindats no tenen la capacitat de maniobra ràpida i segura.

Però vet aquí que els terroristes xiïtes han après a aturar Merkavas. Israel trigarà bastant en tornar a invadir el Líban o qualsevol altre païs. Com a mínim fins que aprengui com tornar a fer invulnerables els seus tancs.

I provarà per tots els mitjans que la globalització del coneixement no estengui la recepta anti-Merkava als territoris ocupats, és clar.

Salut i sort,
Ivan.

Museu d’Hezbollah, a Baalbek

L’edició online de National Geographic publica una galeria d’imatges sobre el conflicte del Líban.

Ves per on, jo tinc alguna foto que podria publicar-se a aquesta revista! Ara fa un any, jo també vaig visitar aquest petit i esfereidor museu, situat paret amb paret amb el que explica les imponents runes romanes de Baalbek.

Aleshores se’m feia molt difícil entendre com podien santificar gent jove que es suicidès matant altra gent. Ara continuu sense entendre que algú amb la vida per davant decideixi acabar-la de cop. Però entenc una mica millor que altres l’admirin per haver-se emportat alguns enemics pel davant.

Les guerres, de justes o de bones, no en tenen res. L’únic bo que tenen és que s’acaben, però sempre massa tard. Només deixen morts, lisiats, pobresa i gent dolguda per la resta de les seves vides. Massa gent encara ho ha d’entendre.

Salut i sort,
Ivan.

Líban, un any després

Ara fa un any, si fa no fa, estàvem viatjant pel Líban.

He vist a la televisió i a alguns diaris imatges de llocs per on vam passar. El País va publicar a la portada de la seva edició digital la foto d’un lloc de la Corniche de Beirut on havia caigut una bomba, deixant un forat on cabia un elefant. Des d’aquell punt, aproximadament, la Yolanda va fer una foto preciosa d’uns nens que prenien el bany a la platja, un contrallum espectacular.

No us puc explicar la tristesa que em provoca veure com pateix un país per on hem passat i del que guardo un bon record. Un lloc on vam voler anar gràcies a la bona fama que li van donar uns quants viatgers amb els que vam coincidir a Síria i Jordània, i del que els mitjans de comunicació només havien donat mala fama.

Ara la situació és molt diferent i els viatgers recomanen no anar-hi o prendre totes les precaucions possibles. Nosaltres abans d’anar a algun lloc sempre consultem les webs del Ministerio de Asuntos Exteriores i de la CIA per a saber on anirem a petar. Però mai no saps quan un israelià decideix que ha de matar 300 àrabs i bombardejar tot un país sencer per a rescatar un parell dels seus soldats.

En fi, que hi ha dies que no tens ganes de somriure.

Salut i sort,
Ivan.

Pity The Nation

Robert Fisk va escriure un llibre fascinant sobre les guerres que van castigar el Líban durant quinze anys.
 
No sé fins a quin punt és un llibre objectiu, perquè és la única font d’informació que he tingut sobre el conflicte. No em sembla, però, que tingui un punt de vista massa esbiaixat i, si de cas, a qui jutja amb més severitat és a les potències democràtiques com Israel i els Estats Units. Quan critica -que també ho fa- Síria, la OAP i els diferents cabdills libanesos, el seu judici parteix de la base que es tracta de dictadures i ja és el que toca.
 
Aquí reb tothom. Els que més, Ariel Sharon i l’administració de Ronald Reagan.Els americans els pinta no com estúpids, però si com d’una ingenuitat molt perillosa. Pels altres i per ells mateixos, com van acabar demostrant els atemptats que van patir. A Sharon el fa responsable directe de bona part del patiment de la població civil, de tots els bàndols. El relat de com van anar episodis com les massacres de Qana i Sabra i Chatila provoquen justificada indignació, però veure el cinisme i la hipocresia de l’exercit israelià i l’aparell propagandista jueu no es queda enrera. I molts periodistes i mitjans de comunicació surten també mal parats.
 
No només parla malament d’uns. L’exercit italià, periodistes com el Juan Carlos Gumucio, i algun polític aïllat com Rafiq Hariri, mereixen comentaris elogiosos. Si Fisk acostuma a escollir un bàndol, és el dels indefensos.
 
És un llibre colpidor. Les descripcions de les massacres ja esmentades, dels efectes de bombardejos i atemptats sobre la població civil, o la narració del segrest de Terry Anderson, et fan posar la pell de gallina. Potser algun detall se’l podia haver estalviat, però la veritat només és massa dura pels que no els importa no saber-la.
 
Trobo que d’aquest llibre, a mesura que vagin passant les setmanes, tornaré a escriure més, comentant coses concretes. És dels que et fa reflexionar, que et deixa un remanent de pensaments durant força temps.
 
Ara mateix només li faig dues crítiques concretes. Hi ha un crim de guerra, perpetrat per la OAP contra soldats israelians, prop de Sidó, que no condemna amb tota la força que ho fa quan es tracta de crims perpetrats pel Tsahal o d’altres bàndols. Assassinar soldats presoners és un crim, també. El segon, molt més de perepunyetes: hi ha, a la banda final del llibre, una sèrie d’afirmacions contra l’estat d’Israel (operacions irregulars, etc.) que no van recolzades per les cites a fonts que abunden a d’altres llocs del llibre. Em demano perquè.
 
Punyetes a banda, una obra impressionant i que m’ha obert els ulls.
 
Salut i sort,
Ivan.
 
Robert Fisk
Pity The Nation: Lebanon at War
Simon and Schuster, 1990
 
(Compte: hi ha dues edicions anteriors, anomenades Pity The Nation: The Abduction of Lebanon, on no figuren els capítols de l’alliberament de Terry Anderson ni de la massacre al quarter de Nacions Unides de Qana.)