El camí a la Jihad

Els de The New Yorker han parit Journey to Jihad, una altra d’aquestes històries que els han convertit en una revista llegendària. I a partir de la seva lectura, us recomeno llegir no només aquest article, sinó també d’altres que darrerament m’han impactat sobre el tema.

Ben Taub explica com un noi belga anomenat Jejoen Bontinck va passar de la comoditat occidental a unir-se voluntàriament a un entramat islamista radical, i va acabar sent soldat i també presoner de l’Estat Islàmic. És un noi d’Anvers que va unirs-se a l’associació Sharia4Belgium, ara considerada organització terrorista, igual que el també jove i d’Anvers Nouamane Abdellah, que ha amenaçat Bèlgica amb una declaració de guerra. A Journey to Jihad queden clars els mecanismes de captació i adoctrinament que fan servir les organitzacions extremistes per a primer convertir a l’Islam i després fanatitzar en la seva visió salafista a milers d’adolescents occidentals.

El reportatge, esfereïdorament seré, descriu com molts joves inicien un viatge sense saber bé ni el que els han promés ni el que es trobaran, a banda d’una vaguíssima noció de paradís que assoliran després del seu sacrifici voluntari. El que ja havien fet algunes sectes però a una escala molt més gran i per a dotar de carn de canó un dels bàndol a la guerra no declarada que continua lliurant-se a l’Orient Mitjà. Síria no és l’únic escenari de conflicte on hagi aparegut un gran nombre de voluntaris estrangers, però si és on més ha passat.

Journey to Jihad deixa esgarrifosament clar que haver participat en combats, rebut tortures i empresonament, que els vagin a buscar els pares enmig de la guerra a Síria, o haver tornat a la seguretat belga no són motius suficients per a que aquests joves deixin de banda l’Estat Islàmic (ISIS).

Un dels adoctrinadors que apareix a Journey to Jihad és Anjem Choudary, conegut defensor de l’Estat Islàmic des de Londres i del que podeu llegir declaracions a What ISIS Really Wants, un altre extraordinari reportatge de Graeme Wood a The Atlantic, on podem adonar-nos que alguns d’aquests proselitistes són occidentals conversos ja en edat adulta i que operen a llocs tant tranquils i civilitzats com Austràlia. A més, What ISIS Really Wants explica molt bé les diferències entre l’Estat Islàmic i Al-Quaeda i els objectius diferents que tenen.

Per a entendre què dimoni permet aquest èxit de captació i adoctrinament cal un esforç de reflexió què no trobo a El País, on durant el mes juliol van publicar un article on ens informaven del país tant tolerant què és Espanya. Els redactors i entrevistats de l’article raonen que gràcies al turisme, el record del franquisme i el sistema electoral, no hi ha cap partit contrari a la immigració que demani el vot fent servir argumentari xenòfob o racista.

Això ho van perpetrar abans que el García Albiol fos proclamat candidat a la Generalitat, però després que aconseguís un munt de vots a les municipals. Es refereixen a l’Espanya on policies disparen sobre persones indefenses mentre altres estan morint al seu costat; el ministre responsable no és fulminat immediatament; ni tant sols després de la queixa formal de la ONU y la UE sobre la seva actuació contra els immigrants irregulars; sinó que se li aplaudeix el seu menyspreu sobre aquestes queixes; i el seu germà i company de partit pot fer demagògia grollera sobre la immigració sense por a ser engarjolat perquè està parlant en “context electoral”.

Segons El País, en un país així el racisme i la xenofòbia no tenen cabuda ni influència a la vida política. I per tant és inexplicable què a a Melilla passi el mateix que a Bèlgica, o a Itàlia. (Offtopic: no us perdeu al 30 Minuts al ministre Fernández Díaz parlant assenyadament, ni la crítica a la gestió del problema a les presons catalanes; TV3 és molt parcial, però té aquests rampells contra el seu propi amo que no tenen altres mitjans.)

A mi em sembla què, perills ecològics i astronòmics a banda, la de l’Estat Islàmic (o ISIS) és l’amenaça més gran que pateix ara el Món. (No tothom pensa igual, però això és tema per a un altre article.) Són una gent què no només és fanàtica: rebutja essencialment una via de negociació per a assolir una solució acordada amb els seus enemics. La única fi possible del conflicte, segons ells, és la conversió dels altres; el seu sotmetiment com a esclaus; o el seu extermini. Estan disposats a matar tothom, a esclavitzar i maltractar a qui sigui, a destruir tot el llegat dels que, en temps passats, no pensaven com ells, i a matar els que estudien aquest llegat.

Són un perill de primeríssima magnitud per a la Civilització. Amb ells no hi ha negociació possible, ni termes d’armistici. Per cert que la recent publicació de les violacions que va patir una noia americana per part del líder d’ISIS no auguren ni pau ni res bo per la salut d’Abú Bakr al-Baghdadi.

Però també crec què assenyalar altra gent que ha nascut prop d’ells (una decisió involuntària), que practica la seva mateixa religió però d’una manera totalment pacífica, o que són fills de musulmans o d’àrabs, només portarà a afavorir els processos de captació i adoctrinament de voluntaris per la infanteria salafista.

De la mateixa manera, la erradicació d’ISIS no podrà ser només militar; és difícil i complexa i exigeix superar les febleses tant àrabs com occidentals de la regió.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Aliances

Sembla que els russos ajudaran els saudís a desenvolupar el seu programa nuclear.

L’Arabia Saudí no només posseeix una de les majors reserves d’hidrocarburs del món, sinó que a més té una situació geogràfica i orogràfica privilegiada per desenvolupar les fonts d’energia solar i eòlica. O sigui, què liar-se a desenvolupar un caríssim programa nuclear amb finalitats estrictament energètiques no sembla una opció evident.

L’Aràbia Saudí té veïns més o menys propers gent tant previsible i tranquila com Israel, Pakistan i la Índia (tots ells potències nuclears), l’Iran, Egipte o Sudan. I tant l’Iraq com Síria que ara mateix estan en sengles guerres civils. Tant al propi regne saudí com al veí Iemen sembla què hi ha un munt de gent disposada a fer la guerra, convencional o no, a l’enemic occidental, ja sigui apuntant a objectius polítics o militars, o de forma terrorista. I hi ha també al voltant uns quants regnes, petits però molt rics, què per si sols no podrien defensar-se l’una amenaça armada. Vaja, tot aquest llarguíssim paràgraf per a dir què estan enmig del rovell de l’ou.

I no hem d’oblidar les relacions econòmiques entre les principals famílies/fortunes d’Aràbia Saudí amb els Estats Units. L’aliat tradicional dels saudites, què ai! també ho és d’Israel, és qui fins ara els ha proporcionat armament de primera classe i hi té forces militars destacades al seu territori i al voltant de forma permanent.

Doncs el Putin ha dit què allí ell vol jugar un paper. Just mentre a l’Europa Oriental està també jugant una altra partida per a reequilibrar les relacions de poder. Quan tot semblava que el món s’encarava cap a una rivalitat sino-americana, el tsar ha decidit tornar a posar d’actualitat les novel·les de John LeCarré. Perquè, tinguem-ho clar, ajudar a construir centrals nuclears és molt diferent d’ajudar a construir la presa d’Assuan. Aquest cop l’Oncle Sam si que es pot emprenyar de valent.

Això si, no creiem què els saudís podran tenir un arma nuclear viable a curt o mitjà termini. Una cosa és disposar d’una bomba, una altra tenir la capacitat militar per emprar aquest armament. Ho explica molt bé aquest article sobre el cas suís.

Salut i sort,
Ivan.

Notas al pie de Gaza

Si encara dubteu del nivell com a gènere dels còmics, no us perdeu aquest reportatge d’investigació que ocupa més de quatre-centes pàgines.

Joe Sacco - Notas al pie de Gaza

Notas al pie de Gaza explica dues històries. La primera és un episodi poc conegut poc després de la Crisi de Suez. La segona la formen les vivències de Joe Sacco a Gaza mentre busca testimonis d’aquell novembre del 56.

Tot i que aquest segon eix és repetitiu, no s’arriba a fer pesat en cap moment ja que Sacco l’espolça d’anècdotes quotidianes que permeten fer-se una idea molt aproximada de com és la gent que viu a la franja de Gaza. La humanitat és la nota predominant d’aquesta part del reportatge.

L’altre eix, el que explora dues matances perpetrades durant l’ocupació israeliana, es basa en la recreació dels esdeveniments a partir de les entrevistes. El tractament gràfic per tant és de ficció, ja que no es parteix d’imatges reals. Però el verisme és absolut i el relat té en tot moment un nervi i un domini de la intriga molt accentuats.

El mateix Joe Sacco s’encarrega de matisar i posar en context les declaracions dels diferents testimonis. Apareixen més visions àrabs que no jueves, però no estem al davant d’una obra de propaganda, sinó de periodisme.

Si narrativament l’obra és magnífica, gràficament és millor. El blanc i negre ajuda a posar distància amb els personatges i les escenes (afortunadament en el cas de les més violentes). El dibuix, realista però lleugerament caricaturesc, accentua els trets psicològics dels personatges. I l’ús de diverses tipografies dóna la sensació, tant rara en els còmics, de saber perfectament com estan parlant els personatges.

Notas al pie de Gaza ha obtingut un aclaparador èxit de crítica. Quan va aparèixer l’original en anglès l’any passat va estar a la llista dels 10 llibres del 2.009 del New York Times. Aquest any la molt bona traducció que ha fet en Marc Viaplana l’ha situat a la llista de Babelia pel 2.010. I un periodista expert en el tema com és el Javier Valenzuela ha escrit una crítica més que favorable.

Jo feia molt de temps que no quedava tant impressionat per un llibre. Adverteixo: és dur. Especialment la primera meitat de Notas sobre Gaza, que l’he llegida de mica en mica perquè quedava aclaparat per tanta violència.

Notas al pie de Gaza ha estat publicat per Mondadori dins la seva col·lecció Reservoir Books.

Adient per aprendre sobre la dimensió humana del conflicte. Contraindicat per a finalitats lúdiques.

Salut i sort,
Ivan.

La reina de Saba

Nicholas Clapp ha escrit un llibre molt interessant (Editorial Grijalbo, traducció de Ricard Martínez i Muntada) sobre un dels mites més vius i alhora desconeguts de la nostra cultura.

Nicholas Clapp

Nicholas Clapp és director de documentals (té alguns premis Emmy i nominacions als Oscars) i arqueòleg aficionat. Quan té temps i diners, es dedica a aquesta afició i després guanya uns calers escrivint un llibre sobre el que ha fet a les seves vacances. Vaja, que és un home al que envejo moltíssim.

Explica ell que ja de jovenet el personatge el va fascinar. Personatge del qual seguim en el llibre el seu rastre llegendari i cultural. De fet, tot el que hi ha a la Bíblia és una menció molt curta d’una reina "de Saba", quan enlloc (ni a la Bíblia mateixa ni a cap altra font documental) figura cap país anomenat Saba. A l’Alcorà hi ha també un passatge on es narra la trobada de la Reina de Saba i el Rei Salomó. Però, cap de les dues cites ha estat confirmada per les troballes arqueològiques.

Iemen és un país que degut a la llunyania i a la seva situació política inestable és pràcticament verge en recerca arqueològica. Les investigacions que s’han portat a terme suggereixen una civilització molt més avançada que la israelita cap al voltant del segle X a.C., quan el mític encontre hauria succeït, però no hi ha rastres fiables ni dels reis sabeus, ni dels seus possibles palaus, ni de les seves tombes. Ni molt menys, d’aquella reina. I realitzar excavacions a Jerusalem, enmig del sidral polític, militar i religiós que tenen muntat, no crec que sigui la feina més fàcil del món.

Però el senyor Clapp, acompanyat d’amics i familiars, ha viatjat en diverses ocasions pels llocs on podia haver viscut la mítica Reina de Saba. El llibre que ha escrit és un reportatge sobre arqueologia, Història, sobre les escriptures bíbliques i coràniques, i és també un entretingut llibre de viatges, amb algunes anécdotes realment memorables.

La reina de Saba - Nicholas ClappLa Reina de Saba menciona (de passada) algunes obres que han estat inspirada per la dona que no sabem si va existir i fa un breu estudi de la interpretació (sovint contradictòria i sempre exagerada) que s’ha fet de la seva figura. Parla amb amabilitat de gents i paissatges on ara hi ha pobresa i conflicte, mentre que fa tres-mil anys havia riquesa i prosperitat. I a mi el que m’ha agradat més de la seva lectura ha estat la reflexió sobre com la Història real deriva en històries contades i més tard en històries i personatges interpretats. El nostre record serà un miratge de la nostra vida.

Adient si teniu curiositat per les punyetetes històrico-religioses. Contraindicat si busqueu una lectura trepidant.

Salut i sort,
Ivan.