El camí a la Jihad

Els de The New Yorker han parit Journey to Jihad, una altra d’aquestes històries que els han convertit en una revista llegendària. I a partir de la seva lectura, us recomeno llegir no només aquest article, sinó també d’altres que darrerament m’han impactat sobre el tema.

Ben Taub explica com un noi belga anomenat Jejoen Bontinck va passar de la comoditat occidental a unir-se voluntàriament a un entramat islamista radical, i va acabar sent soldat i també presoner de l’Estat Islàmic. És un noi d’Anvers que va unirs-se a l’associació Sharia4Belgium, ara considerada organització terrorista, igual que el també jove i d’Anvers Nouamane Abdellah, que ha amenaçat Bèlgica amb una declaració de guerra. A Journey to Jihad queden clars els mecanismes de captació i adoctrinament que fan servir les organitzacions extremistes per a primer convertir a l’Islam i després fanatitzar en la seva visió salafista a milers d’adolescents occidentals.

El reportatge, esfereïdorament seré, descriu com molts joves inicien un viatge sense saber bé ni el que els han promés ni el que es trobaran, a banda d’una vaguíssima noció de paradís que assoliran després del seu sacrifici voluntari. El que ja havien fet algunes sectes però a una escala molt més gran i per a dotar de carn de canó un dels bàndol a la guerra no declarada que continua lliurant-se a l’Orient Mitjà. Síria no és l’únic escenari de conflicte on hagi aparegut un gran nombre de voluntaris estrangers, però si és on més ha passat.

Journey to Jihad deixa esgarrifosament clar que haver participat en combats, rebut tortures i empresonament, que els vagin a buscar els pares enmig de la guerra a Síria, o haver tornat a la seguretat belga no són motius suficients per a que aquests joves deixin de banda l’Estat Islàmic (ISIS).

Un dels adoctrinadors que apareix a Journey to Jihad és Anjem Choudary, conegut defensor de l’Estat Islàmic des de Londres i del que podeu llegir declaracions a What ISIS Really Wants, un altre extraordinari reportatge de Graeme Wood a The Atlantic, on podem adonar-nos que alguns d’aquests proselitistes són occidentals conversos ja en edat adulta i que operen a llocs tant tranquils i civilitzats com Austràlia. A més, What ISIS Really Wants explica molt bé les diferències entre l’Estat Islàmic i Al-Quaeda i els objectius diferents que tenen.

Per a entendre què dimoni permet aquest èxit de captació i adoctrinament cal un esforç de reflexió què no trobo a El País, on durant el mes juliol van publicar un article on ens informaven del país tant tolerant què és Espanya. Els redactors i entrevistats de l’article raonen que gràcies al turisme, el record del franquisme i el sistema electoral, no hi ha cap partit contrari a la immigració que demani el vot fent servir argumentari xenòfob o racista.

Això ho van perpetrar abans que el García Albiol fos proclamat candidat a la Generalitat, però després que aconseguís un munt de vots a les municipals. Es refereixen a l’Espanya on policies disparen sobre persones indefenses mentre altres estan morint al seu costat; el ministre responsable no és fulminat immediatament; ni tant sols després de la queixa formal de la ONU y la UE sobre la seva actuació contra els immigrants irregulars; sinó que se li aplaudeix el seu menyspreu sobre aquestes queixes; i el seu germà i company de partit pot fer demagògia grollera sobre la immigració sense por a ser engarjolat perquè està parlant en “context electoral”.

Segons El País, en un país així el racisme i la xenofòbia no tenen cabuda ni influència a la vida política. I per tant és inexplicable què a a Melilla passi el mateix que a Bèlgica, o a Itàlia. (Offtopic: no us perdeu al 30 Minuts al ministre Fernández Díaz parlant assenyadament, ni la crítica a la gestió del problema a les presons catalanes; TV3 és molt parcial, però té aquests rampells contra el seu propi amo que no tenen altres mitjans.)

A mi em sembla què, perills ecològics i astronòmics a banda, la de l’Estat Islàmic (o ISIS) és l’amenaça més gran que pateix ara el Món. (No tothom pensa igual, però això és tema per a un altre article.) Són una gent què no només és fanàtica: rebutja essencialment una via de negociació per a assolir una solució acordada amb els seus enemics. La única fi possible del conflicte, segons ells, és la conversió dels altres; el seu sotmetiment com a esclaus; o el seu extermini. Estan disposats a matar tothom, a esclavitzar i maltractar a qui sigui, a destruir tot el llegat dels que, en temps passats, no pensaven com ells, i a matar els que estudien aquest llegat.

Són un perill de primeríssima magnitud per a la Civilització. Amb ells no hi ha negociació possible, ni termes d’armistici. Per cert que la recent publicació de les violacions que va patir una noia americana per part del líder d’ISIS no auguren ni pau ni res bo per la salut d’Abú Bakr al-Baghdadi.

Però també crec què assenyalar altra gent que ha nascut prop d’ells (una decisió involuntària), que practica la seva mateixa religió però d’una manera totalment pacífica, o que són fills de musulmans o d’àrabs, només portarà a afavorir els processos de captació i adoctrinament de voluntaris per la infanteria salafista.

De la mateixa manera, la erradicació d’ISIS no podrà ser només militar; és difícil i complexa i exigeix superar les febleses tant àrabs com occidentals de la regió.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

I Want My Country Back

He llegit un impressionant article titulat What Do Conservatives Want When They Say “I Want My Country Back?” i no em puc estar de recomenar-vos-el.

L’autor parla específicament dels Estats Units i de la discriminació racial, però el seu raonament aplica a tot arreu i també a altres discriminacions: religiosa, d’orientació sexual, etc., i descriu com un discurs bonic, amb paraules inqüestionablement positives i difícilment criticables, el que de debó defensa és donar el poder a grups concrets pel seu propi benefici i per a excloure del poder (i del benestar social, el progrés, etc.) altres grups.

I també explica de forma clara, tranquila i esfereïdora el que significa que els veïns et jutgin pel color de la teva pell a un lloc on això es recolza legalment.

El racisme és la cristal·lització d’una por natural, al desconegut, a la incertesa, al diferent. Però és un fenómen alimentat per persones i col·lectius amb objectius concrets. I triomfa entre d’altres coses perquè li permet a algú que mai no ha sortit del seu cau i no parla més que la seva llengua materna creure’s millor que algú altre que ha creuat mitja Àfrica com a motxil·lero, s’ha jugat la vida al creuar el Mediterrani, parla un mínim de dos idiomes i s’ha espavilat per a guanyar-se el sostre i l’esmorzar a tot arreu.

Tema tant vell com la civilització, tant actual com les declaracions i actuacions de personatges com Fernández Díaz, i tant urgent d’abordar com el patiment de molts dels nostres veïns que no poden viure amb normalitat si no fan eleccions vitals normals.

Salut i sort,
Ivan.

Multiculturalitat en perill

L’Angela Merkel ha proclamat que el multiculturalisme ha fracassat, si més no a Alemanya.

Suposo que per la cancellera és temps d’acabar amb el que la wikipedia anomena políticas voluntaristas (si més no en castellà; per cert la versió anglesa és una mica més complerta). Sembla que no està de moda que les teves preferències polítiques estiguin guiades per la bona voluntat, o potser que algú creu que no hi ha cap camí cap a la convivència de diferents cultures a un mateix estat.

Els elevats índexs d’immigració que hi ha als països més desenvolupats és un símptoma del seu èxit econòmic i social. El que atreu la gent que va nàixer ben lluny a anar-hi a viure aquí és un entorn on hi ha no només millors condicions per a prosperar sinó també per a que els seus fills puguin ser més feliços del que ho serien als seus llocs d’origen.

Però, la renúncia a que tots puguem viure junts mantenint cadascú la seva identitat (llengua, costums, referents culturals) dins d’un mateix marc legal és un símptoma molt dolent del fracàs ideològic, moral i filosòfic que pateixen aquests mateixos països desenvolupats. Per a que estiguem bé resulta que les minories han d’adoptar la identitat cultural majoritària. O todos moros, o todos cristianos. Pel poc que conec d’Història, aquesta dita mai no ens ha portat res de bo. Ni a Espanya, ni a Alemanya, ni a Israel. Enlloc.

Recordo un noi castellà que vaig trobar en un viatge. Ell es definia com a molt tolerant i no tenia cap problema amb la llengua catalana; ara, posar-se a parlar en català davant d’espanyols era de mala educació …

M’imagino que el problema és de contacte. Teòricament, acceptem que hi hagi gent que resi a d’altres déus; si al costat de casa volen posar una mesquita, llavors on anirem a parar. O si la noia del davant a la cua porta un mocador al cap.

Si els valors sobre els que volem basar la nostra convivència no inclouen el respecte a les opinions, creences o costums alienes (o a la seva manca de diners) quina mena de convivència volem preservar? Quins valors tenim realment?

Salut i sort,
Ivan.

Tots fora!

Quan vam parlar de la polèmica sobre l’intent d’impedir l’empadronament dels immigrants en situació irregular a Vic, ja vam parlar d’això i no puc aportar res més al debat de fons.

Però el Jordi em va demanar què diria quan els feixistes de veritat plantegessin el que aleshores van plantejar els demòcrates (ja que aleshores els vaig acusar de feixisme).

Doncs ves per on que els del PPC proposen convertir aquella prohibició en llei. I jo continuu dient que això és una proposta injusta, racista, feixista i que provocarà més mal que bé.

Salut i sort,
Ivan.

PS: el títol fa referència a l’obertura de Mar i cel, en la versió que van fer els Dagoll Dagom.