Racisme a Catalunya

El Jordi em crida l’atenció sobre l’enquesta que va publicar El Periódico sobre les expectatives electorals de Plataforma per Catalunya, i l’editorial que el mateix diari li va dedicar. A més, SOS Racisme ha difós un informe sobre el racisme a Catalunya que dóna un altre punt de vista sobre el tema racisme a la política catalana, que potser seria més exacte que el títol d’aquest article.

Primera premisa: cal distingir entre la realitat, l’enquesta, i el diagnòstic. Anem a pams.

La realitat és que l’argument electoral de la immigració ja fa molta pudor. No ha hagut cap partit polític que hagi tingut recança en fer servir les pors i malfiances de la població autòctona en contra de la població nouvinguda com a argument electoral. Ja sigui per a vendre una integració democràtica, ja sigui per assegurar que els que vinguin aquí es comprometin a comportar-se com cal, tots han muntat la peixateria i han ofert les seves versions òbviament esbiaixades i molt sovint demagògigues.

La realitat també inclou un percentatge de població molt significatiu, al voltant del quinze per cent, que ha nascut lluny i que ha arribat no fa gaire. Els inconvenients que provoca una arribada massiva són difícilment evitables, però alhora són una oportunitat pel desenvolupament econòmic i social. No recordo haver escoltat cap polític referir-se a l’augment de facturació de les empreses espanyoles gràcies als immigrants. Els immigrants no només paguen al petit comerç alimentari (necessitat òbvia); afegiu les comissions que cobren els bancs per les transferències monetàries internacionals; la facturació de les companyies telefòniques per trucades internacionals; la importació de productes (tèxtils, alimentaris, cosmètics) per a satisfer demandes específiques; i la facturació de companyies aèries espanyoles per les visites nadalenques. Els polítics, i expressament els poso a tots en el mateix sac, han tingut l’oportunitat de construir un discurs integrador i no l’han aprofitat. No esmentaré tots els comerços i altres petites empreses que han creat els immigrants.

Els que si han tingut clar l’objectiu han estat els empresaris i l’extrema dreta. Els poso junts a la mateixa frase, però això no vol dir que jo cregui que van de la mà, naturalment. Els empresaris han vist el cel obert al trobar un munt de gent que acceptava feines que ningú volia amb els sous que estaven ofertades. Recordeu els amos dels bars i els capataços d’obra queixant-se que no trobaven joves que vulguessin fer de cambrers un dissabte la nit o treballar a una obra a les afores un dia de pluja? Deixeu de demanar-vos com és que a la majoria de bars hi ha cambrers xinesos i per què a la majoria d’obres està ple d’immigrants.

A l’extrema dreta no li ha calgut ser gaire creativa. S’han limitat a copiar els arguments que ha fet servir Le Pen durant un munt d’anys, sense molestar-se ni tant sols en tergiversar les estadístiques. La població s’ha empassat que el nivell de delinqüència és intolerable, i que tota la culpa és dels immigrants (Millet i els del cas Gürtel es veu que són tots de Sierra Leona …) perquè com que no tenen res, alguna cosa han de fer per menjar. No qualificaré aquest argument, però no ha hagut ningú que hagi demanat perquè aquest mateix argument no és vàlid quan apareix l’altra gran llegenda urbana: es queden amb tot el pressupost d’ajudes socials, passen al davant de totes les llistes d’espera ….

El fracàs sense paliatius de la classe política queda certificat en el moment en que assumeixen el discurs i les propostes de l’extrema dreta. El Jordi em demanava què diria jo dels feixistes, si als polítics democràtics els qualificava de feixistes. Però el que jo feia era qualificar de racista la pretensió de l’alcalde de Vic (“alguna cosa s’ha de fer”) d’impedir l’empadronament d’un munt de ciutadans. Com que del tema ja en vam parlar prou, deixeu-me que apunti una de les perversions dialèctiques que s’ha fet servir abastament: la generalització, l’abstracció. Aquí tothom defensa amb vehemència, i de vegades amb fúria descontrolada, que cal evitar els excessos. Però vull veure qui és el valent que s’apunta a concretar i executar les mesures, perquè al final el que s’està dient és que no hi ha diners per a que una colla de nens vagin a escola i un determinat nombre de gent vagi al metge i compri les medecines subvencionades a la farmàcia. Aniràs tu a treure aquells nens d’escola? Miraràs el Telenotícies mentre donen les imatges? O canviaràs de canal i posaràs a parir els descerebrats de Sálvame? En això estem d’acord: hi ha massa descerebrats al país.

Finalment, toca fer un comentari sobre com s’ha fet l’enquesta i les conclusions en clau de projecció electoral que s’han publicat. És per mi l’aspecte menys interessant de tot el debat, perquè només afecta a repartiment de diners i medalles entre quatre polítics professionals. A més, em consta que a Lo Bloc participa gent que coneix el sector i jo tinc molt poc a aportar, més enllà de referir-me a l’Obra Mestra en el tema, que ja fa temps va citar el francis black al seu cau.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Vic s’escriu amb v, com vergonya

No sóc funcionari, per la qual cosa ignoro la importància exacta de l’empadronament municipal, però sembla que aquest tràmit que acredita que hom viu a un determinat lloc, és el que permet accedir tant a la targeta sanitària com a una plaça escolar.

És a dir, que el que han aprovat a Vic és que els que tenen cartolina poden negar als que no la tenen, que els seus fills vagin a escola. Si vas a inscriure la nena et demanen el volant d’empadronament. No volant, no escola. Després, la gent bona que si que té cartolina podrà dir allò de “quina vergonya, la canalla pel carrer en lloc d’anar a escola”.

El de l’assistència sanitària convé matisar-ho. Si una persona que no té cartolina, altrament dita il·legal, és atropellada o li cau un piano a sobre, no cal que pateixi. Els metges que hi haurà al servei d’urgències l’atendran diligentment. En aquest país som solidaris i humanitaris. Ho demostrarem ara, enviant un munt d’ajut humanitari a d’altra gent que ha patit un terratrèmol i a la que tampoc no autoritzarem a venir a viure aquí, mentre voldrem sortir a la foto demostrant la bona gent que som.

En canvi, si algun dels indocumentats que corre per Vic pateix mal de queixals, o miopia, o peus plans, que es foti. En aquest país tenim diners per contractar futbolistes africans, per organitzar jocs olímpics o per comprar tomàquets per montar una guerra lúdica a la festa major, però no ens arriba per a pagar-li entre tots una visita (o les que calguin) a un metge de la seguretat social a uns indocumentats. Som pobres.

Hi ha gent que creu que pot negar-li l’educació o l’accés a la sanitat a d’altres. Jo estic convençut que les persones, totes les persones, pel sol fet de ser-ho, merèixen l’accés a aquests serveis. I la Declaració Internacional dels Drets Humans recull aquests drets, a més d’altres. I aquest país on vivim ha signat aquesta Declaració. Vegeu els artícles 25 i 26.

Empadronar-se a un lloc vol dir que hi pertanys, que ets de la colla. És bo ser de la colla. Visc a Barcelona, ho recordeu? De fet, és bo però no imprescindible. La Rahola porta tota la vida visquent a Badalona i es va presentar per alcaldesa de Barcelona. O sigui que els indocumentats (em nego a qualificar-los d’il·legals) tampoc no estan tant malament. Però els que estan millor són els que si que són de la colla (empadronats) i a més decideixen qui s’hi pot afegir i qui no.

Per a decidir-ho, ho tenen més o menys fàcil. Si l’aspirant ha nascut (per decisió pròpia o designi diví, qualsevol de les dues circumstàncies és vàlida) dins el territori anomenat estatal (per uns) o nacional (per d’altres), aleshores pot entrar a la colla. En canvi, si l’aspirant es va encaparrar en nàixer en un lloc antipàtic, aleshores ha de fer unes quantes cabrioles abans no l’admetem. Ens ha de vendre pelis a preu tirat, o ha d’acompanyar l’àvia a passejar (que nosaltres no tenim temps), o ha de netejar allò que a nosaltres ens fa massa fàstic. I després ja veurem.

I ha de quedar clar que no estem parlant de papers de l’estil carnet de conduir (si no el tens és que no en saps, i per tant no pots fer servir aquesta màquina); ni tampoc papers de l’estil declaració de la renda (si no el tens és que no has contribuit a la despesa general amb el que a tu et toca); sinó papers de l’estil tràmit administratiu, com el certificat de naixement, o d’haver entrat al país per un determinat control fronterer.

Ningú no decideix on neix. Ni el color de la pròpia pell. Per això, que et jutgin amb aquests paràmetres és absolutament injust. Que els d’un costat del riu tinguin dret, i els de l’altra banda no, és injust. És discriminació. És racisme.

I m’importa un rabe que el bufet d’un dels pares de la Constitució hagi perpetrat un informe on digui que negar-li l’empadronament als indocumentats sigui legal. És racisme. És immoral. Està malament.

Els que li neguen l’empadronament a d’altres, el que volen és institucionalitzar que uns han de tenir més drets que d’altres. Perquè creuen ells són millors que els altres, potser perquè van arribar abans, o ves a saber perquè.

No sé com són els indocumentats, però els regidors que van aprovar allò a Vic són racistes. Fan vergonya.

Salut i sort,
Ivan.

Dimonis interiors

Ara mateix estic llegint una novel·la, Los guardianes del libro, del qual escriuré més endavant, que tracta de la història de determinat llibre jueu. Surten algunes escenes clares i rotundes d’antisemitisme.

El cas és que m’he adonat que les escenes de discriminació racista m’han ferit la sensibilitat però no m’han fet canviar l’ànim. Per a que m’hagi indignat completament, enteneu-me bé: amb els personatges, no amb l’autora, ha calgut arribar a la barbàrie de la Inquisició i la brutalitat física.

I tot plegat no sé si el que m’indigna és el racisme o que el protagonitzin catalans del segle XV.

És inquietant adonar-se d’on poden dormir els teus propis dimonis.

Salut i sort,
Ivan.

Seleccionador negre pels Springboks

La selecció sudafricana de rugby, els Springboks, tenen des de fa pocs dies un entrenador negre, Peter de Villiers.

Com a gest per afavorir la integració interracial i la normalització de la vida pública, em sembla molt bé. Però jo estic d’acord amb el que manté l’anterior seleccionador, Jack White, que diu que les eleccions han de prescindir del color de la pell.

Continue reading “Seleccionador negre pels Springboks”