Han estat uns quarts de final apassionants. Més emoció que bon rugbi, però un espectacle sensacional. El mundial s’ha quedat sense representants europeus a les semifinals; primer cop que passa.
A la primera part els galesos van manar i es van avançar al marcador. Amb convicció però sense poder obrir el joc i per tant sense ensenyar si encara conserven aquella creativitat que els ha fet llegendaris. Això si, aguantant molt bé contra la primera i la segona línia dels Springboks, en teoria molt superiors.
En canvi els segons quaranta minuts van ser pràcticament un monòleg sudafricà. Gràcies als cops de càstig transformats per Biggar, Gal·les va poder mantenir l’avantatge, però a manca de cinc minuts i gràcies a un offload sensacional de Vermeulen (i què serà una de les jugades destacades del torneig) els bokke van aconseguir el seu únic assaig, que els va posar per endavant ja de manera definitiva.
Tots dos equips van exhibir un rugbi contundent però poc brillant. A Sudàfrica li ha valgut per arribar al quadre d’honor, però m’imagino que a Cardiff algú es començarà a plantejar si Warren Gatland és l’home adient per a gestionar tant de talent com tenen, després de quatre anys de només ensenyar-lo molt de tant en tant. Tenien baixes molt serioses, però el joc pla i l’eliminació no em semblen conseqüència només de la baixa de Rhys i Halfpenny.
Agincourt, Pavia, Berézina… i el que va passar dissabte. En aquest cas ja sabiem abans de començar el partit que Philip Saint André deixarà a l’acabar el Mundial de dirigir els galls. I sabiem que les darreres quatre temporades han estat molt decebedores. Però recordant els dos cops que França havia eliminat els All Blacks hom esperava un partit disputat.
Però només ho va ser durant vint minuts. Quan Michalak es va lesionar tothom va entendre que més que sort als bleus els calia un miracle. Però els de negre van començar a aconseguir assajos (en van assolir nou!) i van esclafar França tot demostrant que la fase de grups la van fer al tran tran.
Els All Blacks continuen sent els grans favorits. Els francesos han de decidir a què volen jugar, però veient els jugadors que tenen i com juguen la majoria d’equips del Top14, poques perspectives de millora els veig.
A priori era el partit més equilibrat, i durant la meitat central del partit ho ha estat. Però Argentina ha sortit al camp amb la determinació d’aprofitar les baixes irlandeses i l’ambició de decidir el partit de seguida. Als vint minuts ja manava amb un 20-3 que recordava la pallissa rebuda pels francesos.
Però els suplents dels cracks irlandesos no s’han ensorrat i han començat a retallar punts fins a assolir dos tries i posar-se a només tres punts. I aleshores ha arribat la jugada que ha tombat el vent: un penalty que hagués donat l’empat però que Madigan no ha pogut transformar. La fe verda ha trontollat i els Pumas han vist la llum.
Els minuts finals, amb els irlandesos esgotats físicament i psicològicament per l’esforç encara no recompensat amb la remuntada, han vist dos tries més de l’equip austral, que repeteix l’èxit del 2.007. Irlanda ha jugat bé, però les forces no li han donat per a més. Argentina somnia amb els peus a terra.
Tothom donava per classificada Austràlia després de veure les seves grans actuacions al grup de la mort. I més veient la defensa caledònia davant Samoa. Però a manca d’un minut eren els escocesos els que guanyaven. Aleshores, un penalty diuen que incorrectament senyalat ha donat una victòria tant esperada com sorprenent als Wallabies. Afegiu-li una exclusió també molt rigurosa i ja tindrieu benzina pels forofos del futbol. Això és rugbi i aquí no toca.
Austràlia ha desplegat un joc d’atac espectacular. La davantera ha fet estralls amb la defensa escocesa, i quan els aussies han pogut jugar en obert ho han fet amb criteri i encert. Fan pinta de necessitar menys sort que els Pumas per a derrotar els All Blacks. El seu apertura Foley ha passat per un mal moment al fallar tres xuts a pals seguits, però ha demostrat caràcter i ha canviat la ratxa negativa per una altra d’encerts que li ha atorgat la victòria al seu equip.
Escòcia ha ensenyat moltíssim atreviment i coratge. En atac ho intenten però necessiten que el rival falli; encara els falta acoblar millor una línia molt ràpida però que no sap trobar forats prou bé. En defensa han patit molt contra l’atac organitzat de la davantera australiana, però la seva melé i el seu maul s’han menjat amb patates les fins ara admiradíssimes fases estàtiques aussies.
El cap de setmana vinent feu el que vulgueu, però jo no em perdria les semifinals.
Salut i sort,
Ivan.
