El sud mana

Han estat uns quarts de final apassionants. Més emoció que bon rugbi, però un espectacle sensacional. El mundial s’ha quedat sense representants europeus a les semifinals; primer cop que passa.

Sudàfrica, 23 – Gal·les, 19

A la primera part els galesos van manar i es van avançar al marcador. Amb convicció però sense poder obrir el joc i per tant sense ensenyar si encara conserven aquella creativitat que els ha fet llegendaris. Això si, aguantant molt bé contra la primera i la segona línia dels Springboks, en teoria molt superiors.

En canvi els segons quaranta minuts van ser pràcticament un monòleg sudafricà. Gràcies als cops de càstig transformats per Biggar, Gal·les va poder mantenir l’avantatge, però a manca de cinc minuts i gràcies a un offload sensacional de Vermeulen (i què serà una de les jugades destacades del torneig) els bokke van aconseguir el seu únic assaig, que els va posar per endavant ja de manera definitiva.

Tots dos equips van exhibir un rugbi contundent però poc brillant. A Sudàfrica li ha valgut per arribar al quadre d’honor, però m’imagino que a Cardiff algú es començarà a plantejar si Warren Gatland és l’home adient per a gestionar tant de talent com tenen, després de quatre anys de només ensenyar-lo molt de tant en tant. Tenien baixes molt serioses, però el joc pla i l’eliminació no em semblen conseqüència només de la baixa de Rhys i Halfpenny.

Nova Zelanda, 62 – França, 13

Agincourt, Pavia, Berézina… i el que va passar dissabte. En aquest cas ja sabiem abans de començar el partit que Philip Saint André deixarà a l’acabar el Mundial de dirigir els galls. I sabiem que les darreres quatre temporades han estat molt decebedores. Però recordant els dos cops que França havia eliminat els All Blacks hom esperava un partit disputat.

Però només ho va ser durant vint minuts. Quan Michalak es va lesionar tothom va entendre que més que sort als bleus els calia un miracle. Però els de negre van començar a aconseguir assajos (en van assolir nou!) i van esclafar França tot demostrant que la fase de grups la van fer al tran tran.

Els All Blacks continuen sent els grans favorits. Els francesos han de decidir a què volen jugar, però veient els jugadors que tenen i com juguen la majoria d’equips del Top14, poques perspectives de millora els veig.

Irlanda, 20 – Argentina, 43

A priori era el partit més equilibrat, i durant la meitat central del partit ho ha estat. Però Argentina ha sortit al camp amb la determinació d’aprofitar les baixes irlandeses i l’ambició de decidir el partit de seguida. Als vint minuts ja manava amb un 20-3 que recordava la pallissa rebuda pels francesos.

Però els suplents dels cracks irlandesos no s’han ensorrat i han començat a retallar punts fins a assolir dos tries i posar-se a només tres punts. I aleshores ha arribat la jugada que ha tombat el vent: un penalty que hagués donat l’empat però que Madigan no ha pogut transformar. La fe verda ha trontollat i els Pumas han vist la llum.

Els minuts finals, amb els irlandesos esgotats físicament i psicològicament per l’esforç encara no recompensat amb la remuntada, han vist dos tries més de l’equip austral, que repeteix l’èxit del 2.007. Irlanda ha jugat bé, però les forces no li han donat per a més. Argentina somnia amb els peus a terra.

Austràlia, 35 – Escòcia, 34

Tothom donava per classificada Austràlia després de veure les seves grans actuacions al grup de la mort. I més veient la defensa caledònia davant Samoa. Però a manca d’un minut eren els escocesos els que guanyaven. Aleshores, un penalty diuen que incorrectament senyalat ha donat una victòria tant esperada com sorprenent als Wallabies. Afegiu-li una exclusió també molt rigurosa i ja tindrieu benzina pels forofos del futbol. Això és rugbi i aquí no toca.

Austràlia ha desplegat un joc d’atac espectacular. La davantera ha fet estralls amb la defensa escocesa, i quan els aussies han pogut jugar en obert ho han fet amb criteri i encert. Fan pinta de necessitar menys sort que els Pumas per a derrotar els All Blacks. El seu apertura Foley ha passat per un mal moment al fallar tres xuts a pals seguits, però ha demostrat caràcter i ha canviat la ratxa negativa per una altra d’encerts que li ha atorgat la victòria al seu equip.

Escòcia ha ensenyat moltíssim atreviment i coratge. En atac ho intenten però necessiten que el rival falli; encara els falta acoblar millor una línia molt ràpida però que no sap trobar forats prou bé. En defensa han patit molt contra l’atac organitzat de la davantera australiana, però la seva melé i el seu maul s’han menjat amb patates les fins ara admiradíssimes fases estàtiques aussies.

El cap de setmana vinent feu el que vulgueu, però jo no em perdria les semifinals.

Salut i sort,
Ivan.

The Try From the End of the World

Fa un munt què no poso res de rugbi. Per recuperar el tema, aquí teniu el què és un dels assaigs més bonics (si més no, més dels més famosos) què s’han vist mai.

El nom li va donar Philippe Saint-Andre, avui seleccionador del XV de França i aleshores capità. Just després del partit li va fer una interviu la televisió neozelandesa (la mateixa clip què hi ha aquí; fixeu-vos en el to dels comentaris) i va pronunciar aquesta frase ja llegendària: “si, sembla un assaig fet des de la fi del món”.

I si el try és preciós, el context és excepcional. Va significar la primera victòria de França en una sèrie de tres partits sobre Nova Zelanda, i va ser enmig d’un periode gens feliç per Les Bleus. Venien de perdre quatre cops seguits contra Anglaterra, en quatre edicions consecutives de l’aleshores Cinc Nacions. Un cop transformat l’assaig, quedaven només 45 segons de joc. Els All Blacks van disposar de tres cops de càstig per poder empatar el partit, però la seva llegenda no els permetia res que no fos buscar la victòria, que se’ls va escapar entre els dits.

Qui inicia la jugada és Philippe Saint-André; la finta espectacular aixecant la pilota la fa Abdelatif Benazzi a l’aleshores debutant i joveníssim Jonah Lomu; qui porta la pilota fins gairebé la línia de marca i molt generosament cedeix l’honor de posar-la és el mig de melé Guy Accoceberry; i qui acaba posant la pilota és Jean-Luc Sadourny. Entre els all blacks desesperats per placar l’embranzida francesa hi ha llegendes absolutes del rugbi com John Kirwan o Sean Fitzpatrick.

A RugbyFix ho conta molt millor el Mike Williams.

Salut i sort,
Ivan.

Sis Nacions 2.010

Ahir va acabar l’edició 2.010 del Sis Nacions, el torneig més antic entre equips nacionals, i durant molts anys màxim exponent del rugbi.

França cel·lebra el Grand Slam 2.010

Malauradament aquest any tampoc no he pogut veure tots els partits, però si la majoria, i em dóna per fer un resum del que he vist, fent un comentari breu dels equips.

Itàlia: cumplidors. Van guanyar a Escòcia i posar en moltíssimes dificultats a Anglaterra. Però amb els tres equips més potents, tot i fer un paper digne, encara no tenen res a pelar, i més sense poder comptar amb el seu capità Parisse, lesionat. M’amoïna no veure cares joves a l’equip. Tinc la impressió que les baixes a mig termini de Marco Bergamasco i Castrogiovanni poden esfonsar el nivell.

Escòcia: frustrants. Ahir van fer un partidàs a Croke Park, però ni contra França ni a Roma van donar el seu nivell, i contra Anglaterra només van aportar coratge, mai clarividència. El partit que els retrata és el de Cardiff: molt bon joc, però una feblesa mental impròpia de l’esport d’elit. Dan Parks s’ha consagrat com la nova referència de l’equip i un dels millors apertures del món. Han de trobar la manera de treure’s complexos de sobre i rendir més.

Gal·les: desesperants. No es pot sortir al camp quaranta minuts després que el contrari, i menys al màxim nivell de competició. Contra Escòcia només una expulsió i una jugada de llegenda els van donar la victòria, però ni Anglaterra ni França li van perdonar aquesta rucada. Talent desaprofitat i moment que s’ha perdut, però queden anys de grans possibilitats. Han protagonitzat els moments més espectaculars del torneig.

Anglaterra: persistents. És un equip pla que no sorprén gairebé mai, però tenen la capacitat de lluita i la determinació que necessitarien galesos i escocesos. El debat sobre si Jonny Wilkinson ha de ser titular o no continua obert. Els cal amb urgència trobar ales capaces de trencar la defensa rival.

Irlanda: a un pam de la glòria. Necessiten rendir al seu màxim nivell per a guanyar els partits, cosa sorprenent quan tenen probablement el millor quinze del torneig, amb el permís de Gal·les, i la veterania apropiada per a sortir amb determinació concentració en tots els partits. Si aconsegueixen concentrar la determinació i claredat mental de tothom, poden donar la campanada a la Copa del Món, abans d’anar cedint protagonisme a la nova generació. Ronan O’Gara ja té substitut en el encara un pèl tendre Jonnathan Sexton, i tant Brian O’Driscoll com D’Arcy tenen encara corda per estona.

França: implacables. Jugant malament, guanyen a Anglaterra. Jugant sense esforçar-se, guanyen a Escòcia i a Itàlia. Van patir la segona part a Cardiff i els primers vint minuts contra Irlanda, però són els únics que saben a què juguen i què han de fer per conseguir-ho. I això que el seu seleccionador Lievremont portava anys donant voltes a la idea de joc i a l’alineació. En el Sis Nacions 2.010 Parra i Trin-Dhuc han condemnat a l’ostracisme Elissalde i tant Chabal com Szarzewsky han tingut un rol secundari. Són un equip fet per a no perdre i que pot guanyar a qualsevol.Justos guanyadors del Grand Slam

Com a curiositat, la porra del bloc Patada a Seguir demostra que els resultats, sense ser cap sorpresa, tampoc no els esperava ningú.

Salut i sort,
Ivan.