Irlanda, un altre cop

Excepcional tarda de rugbi que ens deixa un bon regust després d’un torneig que havia estat apassionant però poc espectacular. En un torneig on les defenses s’havien imposat als atacs, dissabte vam veure un festival d’assajos.

La jornada va començar amb Gal·les arrassant Itàlia a Roma. Durant la primera part els azzurri han tirat d’orgull i potència, però a la que se’ls ha acabat l’oxigen els galesos han començat a fer assatjos com a descosits i han acabat guanyant per 41 punts (20-61).

Això els posava com a líders provisionals del torneig (+53 de diferència de punts), i de retruc deixava els francesos sense possibilitat de guanyar el torneig.

El segon partit ha estat molt semblant. Escòcia li ha posat moltes ganes però poc encert en els moments decisius. Com molt bé ha dit en Fermín de la Calle durant la retransmissió de Canal +, ”un equipazo hasta el último pase, un equipito a partir de ahí”.

Enfront seu, una Irlanda que està dos nivells per sobre ha guanyat 10-40 i ha confirmat tant expectatives com problemes pel proper mundial. Màxim potencial i fragilitat (o cartes amagades?) en la touche i errades de Sexton en les patades més fàcils en els moments més difícils.

En qualsevol cas, +63 de diferència de punts i l’equip esmeralda nou líder del torneig.

Anglaterra començava el seu partit amb l’objectiu d’haver de guanyar França de 26 punts. Les Bleus no juguen a res, però en els quatre primers partits només havien rebut dos tries. Rivalitat màxima; repte suprem.

Le Crunch va començar com el partit a Edimburg, amb Anglaterra aconseguint un primer assaig abans dels dos minuts de partit. Quan tothom començava a demanar-se si els de la rosa podrien escalar aquest Everest la seva defensa va trontollar de mala manera i va concedir dos assajos a França que amb el 7-15 enviava els anglesos a la quarta posició del torneig.

A partir d’allí, la bogeria. Havent de remuntar trenta-quatre punts en una hora, Anglaterra va decidir atacar sense fre i sense mirar enrera. I França es va apuntar a la bogeria, en part perquè no tenen cap pla millor, i en part per reivindicar que encara tenen flair.

Onze tries (sis locals i cinc dels del gall) després i davant d’un públic entusiamat que no es creia l’espectacle que veia, Anglaterra va protagonitzar un darrer atac agònic, un altre més en un torneig que ha vist com la majoria de partits es decidien en el darrer moment amb el derrotat picant la porta de la línia de marca rival. Però igual que li va passar a Irlanda la setmana anterior, el seu maul final va morir a cinc metres de la línia de marca. El suspense final provocat per la imperícia de la defensa gal·la només va servir per posar a prova el cor dels aficionats.

Enhorabona a tots per un espectacle majestuós, i especialment a Irlanda, que repeteix victòria.

Salut i sort,
Ivan.

Triple empat

La jornada d’aquest cap de setmana ha esvaït la possibilitat del tercer Grand Slam irlandès i ha obert la victòria final al torneig fins a tres candidats.

A Cardiff es va poder veure un partidàs. Tota l’emoció i l’espectacle que pot oferir el rugbi modern protagonitzat per les dues seleccions amb més talent (opinió pròpia i arriscada) de l’hemisferi nord. També, el gran drama del rugbi modern: tothom a percutir, cap finta, cap aprofitament d’un interval obert, i un únic regat (que naturalment va esdevenir assaig).

Gal·les va guanyar Irlanda amb una determinació suprema i una exhibició de tota la seva força. En el primer quart d’hora van plantar-se quatre vegades prop dels pals irlandesos i van convertir quatre cops que càstig que a la fi van esdevenir decisius. A partir d’aquell (i la lesió de Samson Lee, que va aturar momentàniament el matx) moment Irlanda va portar sempre la iniciativa i va demostrar coratge, joc col·lectiu i potència, però no va saber obrir el joc.

La manca d’encert en els moments decisius, expecialment d’un Sexton que tenia el dia en que totes les patades li fallaven per un pam, va condemnar l’equip que més vegades va acaronar la línia de marca rival. Primera derrota en els darrers onze partits per una Irlanda que es confirma com una seriosa aspirant a les semifinals de la propera Copa del Món. Igual crèdit mereixeria la irregular Gal·les. Si atenem al que van fer ahir, són al nivell de fer mal a les grans potències de l’hemisferi sud; si repeteixen actuacions com la que van fer contra Anglaterra, de cap manera.

A Twickenham va passar el que ja s’esperava: Escòcia va tornar a apuntar bones maneres i Anglaterra va tornar a guanyar.

I tampoc no va haver sorpresa a Roma, on una molt qüestionada França va reivindicar-se tot apallissant una Itàlia que prou ha fet en guanyar els escocesos.

A la jornada final arribem per tant amb un triple empat entre els tres millors equips. Tot i que a hores d’ara qui porta més coixí de punts sigui Anglaterra i Gal·les sigui la que menys, els galesos visitaran Roma mentre que Anglaterra rebrà França i Irlanda jugarà a Edimburg. Opino que els dracs són els únics que previsiblement guanyaran amb un coixí important de punts… Però també seran els primers en jugar.

Ens espera un apassionant dissabte de rugbi on tres equips no només hauran de buscar la victòria, sinó aconseguir molts assajos. Per fi!

Salut i sort,
Ivan.

Irlanda, favorita

Després de la tercera jornada del torneig ja només Irlanda pot guanyar el Grand Slam i sembla que Escòcia farà el ple de derrotes.

El dissabte va començar amb el duel entre desesperats a Murrayfield. Tant Escòcia com Itàlia van tornar a mostrar llurs fortaleses i mancances. Els escocesos van jugar prou bé, millor en línies generals que el seu rival, van saber combinar a la mà, i van desplegar-se de forma ordenada en tot moment. Però els seus backs no són capaços de guanyar consistentment la línia d’avantatge i la seva davantera és massa tova pel que és el primer nivell mundial.

I Itàlia l’únic que pot aportar són kilos de davantera i tones d’entusiasme. I d’aquesta manera van aconseguir dos assajos agònics, al moment final de cada part, que van suposar la derrota caledònia en el darrer instant del partit. La manca de fons d’armari és el gran drama dels escocesos, que veuen que quan els titulars es queden sense forces no tenen substituts que puguin mantenir el nivell. Tercer partit seguit que perden en els darrers minuts, i tercer partit en que no són inferiors als seus rivals. I els queden els dos més difícils.

A París França va tornar a demostrar que continua sense brúixola. En una primera part senzillament espantosa, van veure com Gal·les aconseguia gairebé un 80% de possessió jugant la major part del temps a la vora de la 22 bleu. En defensa aguantaven, però estan sempre jugant al límit i en qualsevol moment la moneda pot caure amb la creu enlaire. Per la seva part els dragons jugaven molt bé, amb determinació i encert però sense el punt de velocitat necessari per a trobar intervals oberts a la defensa dels galls.

A la segona part, després d’un miratge de reacció francesa, Gal·les va aconseguir un avantatge de punts decisiu que va motivar la reacció desesperada, d’orgull i poca cosa més, dels gals. Perquè tots els metres que avançaven els malmetien amb errors a la mà i faltes disciplinàries. El resultat final va ser generós amb els locals.

I el partidàs de la jornada el vam veure a Dublín. Una pletòrica Irlanda rebia la no menys formidable Anglaterra i el matx no va decebre. En tot moment va ser igualat, però petits detalls en moments concrets feien que els celtes anessin sumant punts mentre els de la rosa es quedaven clavats en el 3. Així fins l’assaig verd a la meitat de la segona part, moment àlgid per Irlanda amb un formidable 19-3, molt exagerat pels mèrits d’uns i d’altres.

Però, la lesió de Sexton i la superior qualitat de la segona unitat anglesa van fer que Anglaterra aconseguís reduir distàncies mitjançant dos cops de càstig i ataqués en tromba en els darrers minuts, buscant el miracle de l’empat o inclús la victòria. Aquest cop, però, no van tenir prou temps i a més l’àrbitre no els va concedir un assaig en el darrer segon que potser serà decisiu en un possible empat a punts.

D’aquí dos dissabtes Gal·les rebrà Irlanda al Millenium Stadium en el que serà el nou partit definidor del torneig. Veig molt més sòlids i convençuts els verds que no pas els galesos. Anglaterra serà claríssima favorita davant Escòcia a Twickenham; i veurem una disputadíssima Copa Garibaldi a Roma. Si França torna a caure, al seleccionador Saint-André li pot caure el cel a sobre.

Salut i sort,
Ivan.