Sis Nacions: conclusions

La darrera jornada del Sis Nacions va reflectir clarament l’actuació dels sis equips durant tot el torneig. Encara que sigui una competició curta, al final tothom va tenir el que va merèixer.

Itàlia va guanyar el seu primer partit al darrer minut, gràcies a un drop de Marcato. Si fem cas de la wikipedia, això no els va lliurar de la cullera de fusta, però si del whitewash (perdre tots els partits). Premi a un equip entusiasta, amb una davantera que no té res a envejar a les de les altres nacions, però que veu com la seva línia de tres quarts no dóna el nivell. Canale desaprofita actuacions molt meritòries tot cometent errades bàsiques en moments decisius. En progressió.

Escòcia va mostrar una indolència insultant pels seus seguidors. O no tenien ganes de guanyar a Roma, o pensaven que ho podrien fer només amb el nom. I això que Itàlia els va escombrar l’any passat a Murrayfield, podiem esperar ànsia de revenja. Però s’ha confirmat que els del card no tenen l’esperit i l’empenta necessaris per a competir. Sembla que l’avantatge que suposa disposar d’un patejador tant implacable com Paterson més aviat els fa tornar mandrosos i no intenten aconseguir tries. En decadència.

Anglaterra va guanyar i va apallissar Irlànda. No va jugar tant bé com diu el resultat, però si que va disposar d’alguns contracops com no havia tingut a la resta del torneig i va descobrir que hi ha vida més enllà de Wilkinson. Cipriani també és solvent tirant a pals i té més influència en la seva tres quarts. Inglaterra està estancada.

Irlanda va enlluernar en els primers deu minuts i després es va esfonçar. Deixant de banda les absències d’O’Driscoll i D’Arcy, es va confirmar que l’extraordinari obertura que és Ronan O’Gara es troba massa sol dins un quinze molt irregular i que mai no cumpleix amb les seves expectatives. Em quedo amb el dubte de si Reddan o Stringer, però en qualsevol cas m’esperava més de gent com Jackman. Un equip perdut.

Abans del començament, tots els comentaristes donàven a França com a favorita: quan no hi ha un favorit clar, tothom mira cap a París. Les bleus han ofert un conjunt jove dirigit per un seleccionador igualment jove que ha canviat totalment el seu joc respecte dels darrers anys. Elissalde i Skrela aporten la veterania que els cal en moments puntuals, i Trin-dhuc serà un nom que tothom sabrà deletrejar al proper mundial. Joc vistós, amplitud de recursos i empenta durant 80 minuts. En alça.

Els flaixos van cap a Shane Williams, però bé podrien anar cap a James Hook, Martyn Williams, Lee Byrne, Ryan Jones, Mike Phillips,o Jenkins. Un equip tant jove com el francès però amb encara més jugadors determinants i que han mostrat una ambició i una fe cega en el triomf. La seva davantera no està al nivell d’altres, però ho compensen amb una entrega total durant tot el partit. Han estat els millors del torneig i són l’enemic a batre a l’edició del 2009. Igual que França, apunta molt alt pel proper mundial.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Digues la teva!

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s