Debacle anglesa

Anglaterra ha quedat eliminada del mundial de rugbi que organitza, i no podrà disputar els quarts de final. Com s’explica aquesta decepció en una teòrica candidata al triomf final?

Gairebé totes les crítiques cauen sobre el director tècnic anglès Stuart Lancaster, qui durant els darrers quatre anys ha seleccionat jugadors i dissenyat el pla de joc. Javier Señaris apunta a haver apostat únicament pel tradicional joc de davantera. Ramón Trecet, amb el seu característic estil mesiànic, hi està d’acord i afegeix temes de lideratge i gestió esportiva. Rodrigo Contreras opina que la por a perdre i les decisions tàctiques durant el partit contra Gal·les també van ser importants.  En Fermín de la Calle treu el tema de la inexperiència de l’equip i la gestió del grup. I si esteu interessats de debó i busqueu a la premsa anglesa (recomano els articulistes de The Guardian i The Telegraph) llegireu totes les formes com li poden caure bufetades a un entrenador aristòcrata.

La meva opinió d’aficionat que en sap més aviat poc? Realment, és que no hi havia raó per a considerar Anglaterra favorita a res.

Dir això sembla molt dur. Estem parlant de la federació amb més llicències i més recursos econòmics del món; de la única de l’hemisferi nord que ha guanyat un mundial; i que té jugadors per a muntar no un sinó tres quinzes (XV) de nivell mundial capaç d’enfrontar-se amb qui sigui. Aquest darrer factor la convertia en resistent a les lesions inesperades, quelcom molt a tenir en compte en un torneig físicament infernal.

Però, aquest sensacional planter només ha pogut guanyar un cop (2011) el Sis Nacions en els darrers dotze anys. En els darrers anys sempre ha patit si més no un partit decebedor en el que ha desaparegut del camp, ja sigui una primera part al Stade de France (2014) o durant els vuitanta minuts en que els dragons se la van crospir a Cardiff el 2013. En el torneig d’aquest any van perdre a Dublín sense tenir cap possibilitat real de guanyar el partit. I si, en un darrer partit èpic li van fotre 55 punts a França… que els en va marcar 35.

Les expectatives angleses venien per tres dades: ser amfitrions, haver guanyat fa tres anys els All Blacks i el fet que, en els darrers quatre Sis Nacions es quedaven a punt de guanyar el torneig. Després d’haver comés un error fatal, jugaven algun partit memorable on es quedaven amb la sensació de poder fer molt més. L’equip madurarà i en un torneig llarg un error concret no penalitzarà tant, creien.

I més quan tres dels puntals de Gal·les es van lesionar la setmana abans del Mundial. Perquè aquesta és una altra: Anglaterra ha tingut la mala sort de ser en el grup de la mort de tots els mundials que hi ha hagut fins ara: Anglaterra, Austràlia, Gal·les, Fiji i Uruguai. Els sudamericans són amateurs, però la resta són equips del Top 10 mundial. Austràlia i Gal·les van mantenir la boca tancada i van apretar les dents.

I sabent amb quines bèsties s’havia de jugar l’accés als quarts de final Stuart Lancaster va decidir anar només a joc de davantera, seleccionar jugadors molt disciplinats, i oblidar-se del talent en el joc a la mà. L’aposta era molt forta.

El pitjor de tot és la manera en que Anglaterra ha jugat, la manera de perdre. Tothom va entendre el bloqueig mental, la por a perdre que van patir els de la Rosa davant Fiji. Però Gal·les els va remuntar en el darrer quart d’hora, on la major quantitat de recursos humans anglesos i el cansament dels dragons havien de jugar a favor d’Anglaterra. I enfront Austràlia el desastre va ser total. A mesura que passava el temps els aussies anaven guanyant no només rucks i laterals sinó també les melés de manera incontestable. Anglaterra ho havia fiat tot a la davantera, i la davantera es va esfonsar. I els backs, ni són desequilibrants, ni tenen permís per provar-ho.

La segona caiguda de la Casa de Lancaster afegeix tristor a l’esport d’equip tradicionalment anglès: també el futbol i el cricket van caure a la fase prèvia dels darrers mundials. L’Imperi ja no és el que era.

Mentre duri, aquí teniu el partit sencer. Paga la pena, encara que no sigueu massa aficionats al rugbi. Dubto que pugueu trobar algun altre espectacle esportiu amb la mateixa excel·lència en força, velocitat, tècnica, i nivell tàctic.

Salut i sort,
Ivan.

Anuncis

Gal·les 16 – Anglaterra 21

Anglaterra va guanyar Gal·les, de manera merescuda i lluint molt bones maneres en el seu tradicional joc de davantera.

El domini durant tot el partit va ser dels de la rosa, però durant la primera part els galesos van aprofitar les badades angleses i això els va permetre arribar al descans amb un bon avantatge. Les dues defenses havien aconseguit àmpliament l’objectiu de controlar els atacs rivals i els back three d’ambdós equips van preferir en tot moment les patades up and under abans que no pas les conduccions per a guanyar metres. La jugada actual en el rugbi actual és el placatge. I l’estadística final és clara: tots dos equips van fer més o menys els mateixos placatges, però Gal·les en va fallar alguns més.

La segona part va ser completament blanca. Els anglesos van afilar la seva defensa avançada i en cap moment van permetre les galopades dels dragons. Gal·les ho va intentar de totes les maneres, tirant a touche, patades profundes, up and unders, o percutint la línia; però els anglesos van romandre ferms en les jugades estàtiques i el back three va resoldre amb bona col·locació totes les emergències. I a l’altra banda, els continus atacs blancs van anar esquerdant la sempre atenta i coratjosa defensa vermella. Un assaig, un altre de correctament anul·lat i un parell de cops de càstig de Ford van consumar la remuntada i van fer palesa la superioritat anglesa.

Anglaterra aspira a tot i Gal·les, que ha fet bona impressió en defensa, sap que ha de millorar el seu joc d’atac i ampliar el seu registre tàctic.

Salut i sort,
Ivan.

Aquest any, si?

Siguem clars: el Sis Nacions que començarà el proper 6 de febrer no és el punt culminant d’aquest any de rugbi.

A la tardor Anglaterra acollirà la Copa del Món i és aquesta la cita que els de la rosa tenen marcada al calendari. Però això no vol dir què el Sis Nacions deixi de ser important, encara més quan ja porten uns anys que se’ls escapa entre els dits. L’any passat van guanyar una Triple Corona que no va tenir ressó perquè Irlanda va guanyar el torneig en un darrer partit molt més memorable que tot el torneig anglès.

Un resultat decebedor seria un mal presagi per un equip que ja ha estat molt qüestionat per no aprofitar tot el seu potencial. I més quan veiem del que són capaços davant d’una Austràlia que, encara que ara estigui en hores baixes, és una prova duríssima per qualsevol rival.

Els anglesos obriran el torneig amb el seu enfrontament amb Gal·les, que continuen també buscant-se a sí mateixos, el proper divendres sis de febrer a la nit.

Salut i sort,
Ivan.

Sis Nacions 2.010

Ahir va acabar l’edició 2.010 del Sis Nacions, el torneig més antic entre equips nacionals, i durant molts anys màxim exponent del rugbi.

França cel·lebra el Grand Slam 2.010

Malauradament aquest any tampoc no he pogut veure tots els partits, però si la majoria, i em dóna per fer un resum del que he vist, fent un comentari breu dels equips.

Itàlia: cumplidors. Van guanyar a Escòcia i posar en moltíssimes dificultats a Anglaterra. Però amb els tres equips més potents, tot i fer un paper digne, encara no tenen res a pelar, i més sense poder comptar amb el seu capità Parisse, lesionat. M’amoïna no veure cares joves a l’equip. Tinc la impressió que les baixes a mig termini de Marco Bergamasco i Castrogiovanni poden esfonsar el nivell.

Escòcia: frustrants. Ahir van fer un partidàs a Croke Park, però ni contra França ni a Roma van donar el seu nivell, i contra Anglaterra només van aportar coratge, mai clarividència. El partit que els retrata és el de Cardiff: molt bon joc, però una feblesa mental impròpia de l’esport d’elit. Dan Parks s’ha consagrat com la nova referència de l’equip i un dels millors apertures del món. Han de trobar la manera de treure’s complexos de sobre i rendir més.

Gal·les: desesperants. No es pot sortir al camp quaranta minuts després que el contrari, i menys al màxim nivell de competició. Contra Escòcia només una expulsió i una jugada de llegenda els van donar la victòria, però ni Anglaterra ni França li van perdonar aquesta rucada. Talent desaprofitat i moment que s’ha perdut, però queden anys de grans possibilitats. Han protagonitzat els moments més espectaculars del torneig.

Anglaterra: persistents. És un equip pla que no sorprén gairebé mai, però tenen la capacitat de lluita i la determinació que necessitarien galesos i escocesos. El debat sobre si Jonny Wilkinson ha de ser titular o no continua obert. Els cal amb urgència trobar ales capaces de trencar la defensa rival.

Irlanda: a un pam de la glòria. Necessiten rendir al seu màxim nivell per a guanyar els partits, cosa sorprenent quan tenen probablement el millor quinze del torneig, amb el permís de Gal·les, i la veterania apropiada per a sortir amb determinació concentració en tots els partits. Si aconsegueixen concentrar la determinació i claredat mental de tothom, poden donar la campanada a la Copa del Món, abans d’anar cedint protagonisme a la nova generació. Ronan O’Gara ja té substitut en el encara un pèl tendre Jonnathan Sexton, i tant Brian O’Driscoll com D’Arcy tenen encara corda per estona.

França: implacables. Jugant malament, guanyen a Anglaterra. Jugant sense esforçar-se, guanyen a Escòcia i a Itàlia. Van patir la segona part a Cardiff i els primers vint minuts contra Irlanda, però són els únics que saben a què juguen i què han de fer per conseguir-ho. I això que el seu seleccionador Lievremont portava anys donant voltes a la idea de joc i a l’alineació. En el Sis Nacions 2.010 Parra i Trin-Dhuc han condemnat a l’ostracisme Elissalde i tant Chabal com Szarzewsky han tingut un rol secundari. Són un equip fet per a no perdre i que pot guanyar a qualsevol.Justos guanyadors del Grand Slam

Com a curiositat, la porra del bloc Patada a Seguir demostra que els resultats, sense ser cap sorpresa, tampoc no els esperava ningú.

Salut i sort,
Ivan.