Anglaterra ha quedat eliminada del mundial de rugbi que organitza, i no podrà disputar els quarts de final. Com s’explica aquesta decepció en una teòrica candidata al triomf final?

Gairebé totes les crítiques cauen sobre el director tècnic anglès Stuart Lancaster, qui durant els darrers quatre anys ha seleccionat jugadors i dissenyat el pla de joc. Javier Señaris apunta a haver apostat únicament pel tradicional joc de davantera. Ramón Trecet, amb el seu característic estil mesiànic, hi està d’acord i afegeix temes de lideratge i gestió esportiva. Rodrigo Contreras opina que la por a perdre i les decisions tàctiques durant el partit contra Gal·les també van ser importants.  En Fermín de la Calle treu el tema de la inexperiència de l’equip i la gestió del grup. I si esteu interessats de debó i busqueu a la premsa anglesa (recomano els articulistes de The Guardian i The Telegraph) llegireu totes les formes com li poden caure bufetades a un entrenador aristòcrata.

La meva opinió d’aficionat que en sap més aviat poc? Realment, és que no hi havia raó per a considerar Anglaterra favorita a res.

Dir això sembla molt dur. Estem parlant de la federació amb més llicències i més recursos econòmics del món; de la única de l’hemisferi nord que ha guanyat un mundial; i que té jugadors per a muntar no un sinó tres quinzes (XV) de nivell mundial capaç d’enfrontar-se amb qui sigui. Aquest darrer factor la convertia en resistent a les lesions inesperades, quelcom molt a tenir en compte en un torneig físicament infernal.

Però, aquest sensacional planter només ha pogut guanyar un cop (2011) el Sis Nacions en els darrers dotze anys. En els darrers anys sempre ha patit si més no un partit decebedor en el que ha desaparegut del camp, ja sigui una primera part al Stade de France (2014) o durant els vuitanta minuts en que els dragons se la van crospir a Cardiff el 2013. En el torneig d’aquest any van perdre a Dublín sense tenir cap possibilitat real de guanyar el partit. I si, en un darrer partit èpic li van fotre 55 punts a França… que els en va marcar 35.

Les expectatives angleses venien per tres dades: ser amfitrions, haver guanyat fa tres anys els All Blacks i el fet que, en els darrers quatre Sis Nacions es quedaven a punt de guanyar el torneig. Després d’haver comés un error fatal, jugaven algun partit memorable on es quedaven amb la sensació de poder fer molt més. L’equip madurarà i en un torneig llarg un error concret no penalitzarà tant, creien.

I més quan tres dels puntals de Gal·les es van lesionar la setmana abans del Mundial. Perquè aquesta és una altra: Anglaterra ha tingut la mala sort de ser en el grup de la mort de tots els mundials que hi ha hagut fins ara: Anglaterra, Austràlia, Gal·les, Fiji i Uruguai. Els sudamericans són amateurs, però la resta són equips del Top 10 mundial. Austràlia i Gal·les van mantenir la boca tancada i van apretar les dents.

I sabent amb quines bèsties s’havia de jugar l’accés als quarts de final Stuart Lancaster va decidir anar només a joc de davantera, seleccionar jugadors molt disciplinats, i oblidar-se del talent en el joc a la mà. L’aposta era molt forta.

El pitjor de tot és la manera en que Anglaterra ha jugat, la manera de perdre. Tothom va entendre el bloqueig mental, la por a perdre que van patir els de la Rosa davant Fiji. Però Gal·les els va remuntar en el darrer quart d’hora, on la major quantitat de recursos humans anglesos i el cansament dels dragons havien de jugar a favor d’Anglaterra. I enfront Austràlia el desastre va ser total. A mesura que passava el temps els aussies anaven guanyant no només rucks i laterals sinó també les melés de manera incontestable. Anglaterra ho havia fiat tot a la davantera, i la davantera es va esfonsar. I els backs, ni són desequilibrants, ni tenen permís per provar-ho.

La segona caiguda de la Casa de Lancaster afegeix tristor a l’esport d’equip tradicionalment anglès: també el futbol i el cricket van caure a la fase prèvia dels darrers mundials. L’Imperi ja no és el que era.

Mentre duri, aquí teniu el partit sencer. Paga la pena, encara que no sigueu massa aficionats al rugbi. Dubto que pugueu trobar algun altre espectacle esportiu amb la mateixa excel·lència en força, velocitat, tècnica, i nivell tàctic.

Salut i sort,
Ivan.